Resultados de la búsqueda

Clara San Emeterio Pineda | 23/07/26 | L'Holística La presència de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera està plena d’història que molta gent coneix, un edifici rellevant de la ciutat d’Igualada al bell mig d’aquesta. El que molta gent no coneix és la història de tots els detalls de l’Ateneu. Totes les parts de l’Ateneu tenen el seu carisma i la seva història: el cafè, el teatre, la biblioteca, etc. Ateneu Igualadí de la Classe Obrera Des del 2025 s’està treballant per restaurar i conservar en especial atenció l’espai patrimonial del Brollador Modernista de l’Ateneu, la font amagada al Jardí Prohibit, al final de la pista. Aquesta font, sovint oblidada, té també la seva història i els seus antecessors. Una font, amb ornaments florals i naturals fets amb formes sinuoses i patrons irregulars en trencadís, on es destaquen dos elements figuratius: l’abella a dalt de tot de la font, símbol de la classe treballadora per l’Ateneu, i el monograma “A” i “I”, corresponent a les inicials de l’Ateneu Igualadí al centre. Hi ha constància de l’existència inicial al 1920, amb el monograma desaparegut al 1945 i s’estima que es tornà a reproduïr al 1970 aproximadament. Brollador Modernista de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera (2026). La font disposa de dos brolladors a la part central, un a la part superior de la cascada i un altre que emergeix d’una columna de pedres que es troba dins la bassa. La part central era simulada i pensada com a cascada amb una cobertura vegetal en el centre que probablement foren falgueroles i heura, amb una base de rocalla construïda amb travertí. Tal com expliquen les conservadores Montse Agüero i Irene García en documents tècnics del procés de restauració de la font al 2025, ens expliquen que: “Originàriament, la cascada formava una gruta sobre la bassa d’aigua, avui perduda, i imitava la cinglera de cornises del congost de Capellades, d’on probablement és originari el travertí de construcció de la font.” Però a part de les característiques que componen la font, aquesta també té antecedents històrics que daten del 1876, que en tinguem constància, gràcies als escrits que s’han pogut recuperar de la història de l’Ateneu Igualadí. Aquest any és quan l’Ateneu s’estableix finalment al carrer Sant Pau, número 9. I tot comença, com ho explica Joan Serra i Constansó a Mig segle de vida Igualadina. Volum primer (1865-1880). pàg. 121, arran de l'adquisició d’un terreny ja es formulen tot allò que hauria de tenir l’Ateneu Igualadí: “El Pau Barral, un lliberal de bona mena (...) tenia al carrer Sant Pau uns horts de considerable extensió. Va adquirir-se el terreny necessari per a alçar-hi un edifici de tres naus destinat a sala d’espectacles la nau central, a escoles i sala de llegir a l’ala esquerre i a cafè a l’ala dreta. No hi havia diners, però sobrava la bona voluntat. El Pere Messeguer faria l’obra cuita necessària. (...)” Aquest terreny, per consonància amb el propietari inicial d’aquest l’anomenàven “hort de’n Barral” fins que no es treballés en la construcció de l’edifici. Aquest terreny, Joan Serra i Constansó narra el que hi hagué en aquell any instal·lat en aquell espai: “El terreny on s’instal·là l’Ateneu no tenia més amplada que la de l’edifici i uns quinze pams d’espai lliure a cada banda. Darrera hi havia un jardí amb el seu llac i una cascada rematada per una bella estatueta de marbre blanc. Els arbres del jardí eren moreres en homenatge al benemèrit senyor Morera que regalà tot el mobiliari de la sala de llegir (...).” L’any 1898, el 23 de maig, es trasllada a la junta directiva l’acord de l’ampliació de l’Ateneu al terreny adjunt a la part ponent de l’edifici, que com descriu Salvador Riba i Gumà a L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera 1863-1939 explica que era “propietat del senyor Castells, qui l’havia adquirit per traspassar-lo a l’entitat quan la junta ho cregués convenient” i el 6 de juny d’aquell any es firmà l’escriptura de l’ampliació del jardí. Per parlar de la Font Modernista, hem de parlar abans d’una font rodona, de la qual podem constatar existències l’any 1912, que era una bassa aixecada amb un pedestal central amb diferents salts en el que es podia intuir una estàtua de petit format al capdamunt de tot. D’aquesta font rodona amb el pedestal central, de la qual no sabem l'origen, en podem saber el final, ja que fou la base de la construcció de la font modernista. Això queda palès a la redacció de la revista mensual del propi centre L’ATENEU del mes de juny de l’any 1913, on explica: “La Comissió d’Obres està estudiant la manera de portar a terme una bonica reforma al jardí, la qual consistirà a canviar de lloc la cascada i el quiosc, per traslladar la primera part a un extrem i utilitzar la galeria que existeix damunt del portal del Saló Teatre dóna al jardí, destinant-la a la música per als concerts que en aquest lloc hagin de donar-se.” Aquesta construcció de la font i canvi de lloc es duu a terme en motiu del 50 aniversari de la fundació de l’Ateneu el 1863. I tal com narren Montse Agüero i Irene Garcia (2025) en documents tècnics del procés de restauració de la font: “Cal destacar que tota la documentació de l’arxiu de l’ateneu va ser dispersada i guardada a domicilis particulars durant l’ocupació per part de les tropes franquistes de l’edifici i que, un cop arribada la democràcia, es va poder anar recuperant. Malauradament, molts documents resten encara desapareguts. En aquest context, es desconeix del cert el nom de l’arquitecte que va dur a terme la construcció de la font, tot i que algunes fonts, sense referències fiables, l’atribueixen a Pau Riera i Galtés, mateix arquitecte de l’edifici de l’Ateneu.” Malauradament, la inauguració de la font acabada i la celebració de les Noces d’Or de l’Ateneu no es va poder fer l’any 1913 sinó que es va haver d’ajornar un any, conjuntament amb les celebracions de Festa Major degut a que la vaga de l’art fabril estava molt present a principis d’agost d’aquell any. Huelga y manifestación. Relato en femenimo - Confederación Nacional del Trabajo. [enllaç] La vaga de l’art fabril de 1913, també coneguda com la vaga de La Constància, va ser un conflicte laboral històric protagonitzat majoritàriament per dones obreres de la indústria de l’art tèxtil a Catalunya. Les dones cobraven salaris molt inferiors als dels homes realitzant les mateixes tasques i sovint patien condicions insalubres. Hi havia un descontentament del sector tèxtil davant les exigències d’una patronal inflexible. A Igualada concretament, el pes era molt gran i va esclatar en una vaga a principis d’agost. Aquest any va ser un exemple pioner del feminisme obrer a Catalunya (més informació sobre la vaga a Huelga y manifestación. Relato en femenimo - CNT) Cal destacar també, en aquesta època, la presència rellevant del modernisme a Igualada, amb la construcció de diferents edificis com l’Escorxador entre 1902 i 1905 o bé diverses adoberies com Cal Sabater, obra de Josep Ros entre el 1912 i 1919 que és quan es construeix la Font Modernista de l’Ateneu. També passà per Igualada les influències i ensenyances de Joan Rubió i Bellver, deixeble de Gaudí nascut a Reus, del qual prèn l’interès per les estructures ornamentals en materials de maó i ferro i actiu en diferents municipis del territori català. Per acabar, m’agradaria citar a na Mireia Claret i Esteve, primera presidenta dona de l’Ateneu Igualadí i una de les primeres de tot el moviment ateneista a Catalunya, va expressar a la celebració de la restauració de la font: “La Font Modernista no és només una font, és el punt on conflueixen quatre històries: la història de l’Ateneu, el modernisme català, el moviment obrer igualadí i la història d’un patrimoni recuperat més d’un segle després.” Finalment, podem afirmar, tal com deia Maria Claret i Esteve, que pels ateneistes, el valor simbòlic d'aquesta restauració va molt més enllà de recuperar un element patrimonial. És el compromís de conservar el llegat que hem rebut, preservar la nostra memòria col·lectiva i projectar-la cap al futur. Bibliografia: Agüero, M., & Garcia, I. (2025, setembre). Font modernista de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera: Informe final de conservació-restauració [Informe tècnic]. Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. Departament d’Empresa i Coneixement, Direcció General de Turisme. (2018). Rutes del Modernisme. Generalitat de Catalunya. https://empresa.gencat.cat/web/.content/20_-_turisme/publicacions/documents/arxius/Rutes-del-Modernisme_ca.pdf Generalitat de Catalunya. (2026, juny). Brollador - Banc de l’Ateneu Igualadí (Fitxa núm. 5780) [Registre patrimonial]. Cercador de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/5780 Llacuna, P. (s.d.). 1.3. Edificis que marquen estil. A El Modernisme a Igualada. Ajuntament d’Igualada. https://modernismeigualada.cat/1-3-edificis-que-marquen-un-estil/ Riba i Gumà, S. (1988). L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, 1863–1939. Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. Serra i Constansó, J. (1978). Mig segle de vida igualadina. Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. La Font Modernista de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera | Clara San Emeterio Pineda | 23/07/26 | L'Holística

Guillem Vila Ribas | 12/07/24 Els petards esclataven en una calorosa nit d'estiu, entre crits dels veïns de l'escala i una emoció de joia que en temps s'havia contingut, però ara es desbordava com un esclat social. Gent vestida de roig ocupava els carrers de la ciutat comtal, clamava "yo soy español, español, español" i deixava pressionat el clàxon en senyal de celebració. Jugadors celebrant l'accés a la final (2023) | ALBERTO ESTEVEZ (EFE) En aquest article no em posaré a jutjar els gustos de la gent amb el futbol, ni tampoc què fa que tanta gent catalana segueixi la selecció espanyola i se la consideri seva. Només vull mostrar com aquestes formes d'oci, les quals de la bandera nacional en fan un equip, com les Eurocopes, els mundials, les olimpíades o Eurovisió; no deixen de ser eines dels estats per a l'exaltació nacional i el sentiment de pertinença. Esdevenen, per tant, mecanismes d'un nacionalisme expressat de forma apolítica, un nacionalisme subterrani, el qual té profunds efectes sociològics en la formació de la identitat nacional dels ciutadans. Segons Villena Fiengo (1998), el futbol és un dels principals espais de celebració del nacionalisme en les societats contemporànies. Aquest esport ha aconseguit una simbiosi amb el nacionalisme a través de diversos mecanismes, incloent-hi la seva organització internacional i la seva capacitat per mobilitzar passions nacionalistes a gran escala. En ells s'hi crea una competència entre nacions que va més enllà del terreny esportiu o cultural, fomentant un sentit de pertinença i orgull identitari que es reflecteix en les celebracions públiques, els símbols nacionals i el llenguatge utilitzat pels seguidors. Però, d'on prové aquest sentiment d'exaltació nacional? El nacionalisme com a concepte i moviment polític es va començar a desenvolupar a finals del segle XVIII i principis del XIX, coincidint amb l'era de les revolucions i la caiguda de les monarquies absolutes. La Revolució Francesa (1789) és sovint citada com un dels punts d'inflexió clau, ja que va promoure idees d'igualtat, llibertat i fraternitat, així com la sobirania popular i la idea que el poder resideix en el poble i no en els monarques.L'auge del nacionalisme també es relaciona amb la consolidació de l'Estat-nació com a unitat política i administrativa. A mesura que els estats moderns es van anar formant, es va desenvolupar la necessitat de crear una identitat nacional comuna que pogués unir la població sota un mateix sentit de pertinença. Això es va aconseguir a través de diversos mecanismes, com ara l'educació pública (espais on els joves aprenien no només coneixements acadèmics, sinó també valors, històries i tradicions que reforçaven la seva identitat nacional) la llengua comuna, els símbols nacionals (banderes, himnes) i les institucions estatals que reforçaven la identitat nacional (Villena Fiengo, J. 1998). Però el sentiment nacional no només es construïa en les escoles i en les institucions, sinó que s'havia de naturalitzar en entorns més relaxats, on no ets conscient que estàs sent inculcat, on el nacionalisme està submergit sota un oceà d'emocions i vivències. Podríem dir que aquests espectacles als quals fem referència no deixarien de ser, en lingüística antropològica, "rituals nacionals" (Villena Fiengo, 1998). Els rituals nacionals, tal com explicava Villena Fiengo (1998), són pràctiques simbòliques que reforcen els vincles entre els individus i la nació a partir de l'exaltació emocional. Aquests rituals inclouen cerimònies oficials, commemoracions històriques, celebracions de victòries esportives i altres esdeveniments públics que tenen la capacitat de mobilitzar grans masses de gent i generar un sentiment d'unitat. Així doncs, podem constatar que els esdeveniments esportius on es competeixen per estats són mecanismes de reafirmació d'ells mateixos i de socialització de tal nacionalisme. El futbol com a eina política i simbòlica Tot i que el futbol sovint es presenta com a apolític, la seva organització i la manera en què es gestionen les seleccions nacionals reflecteixen interessos polítics i qüestions de sobirania. El fet que seleccions nacionals com la catalana o la basca no puguin competir en els mateixos espais que les seleccions nacionals és una prova de com el futbol i altres esdeveniments similars poden servir com a eines per reforçar la homogeneïtzació de l'estat i limitar les expressions de nacionalisme regional, el qual és sempre de resistència. Aquesta limitació té a veure amb el poder simbòlic que tenen els espais com el futbol en imposar la idea de l'Estat-nació de forma més discreta però igualment efectiva. Mantenir Catalunya i el País Basc sense seleccions oficials en les competicions internacionals és una manera subtil de reforçar la integritat de l'Estat espanyol i evitar la fragmentació política i identitària. Així, el futbol es converteix en una eina clau per a la construcció i consolidació de l'Estat-nació, tot i les tensions regionals i les aspiracions d'independència. En conclusió, el futbol no és simplement un esport, sinó una plataforma on es juguen qüestions de poder, identitat i sobirania. Selecció basca i catalana demanant la seva oficialitat (2014) Villena Fiengo, Sergio (1998). El fútbol como ritual nacionalista, Centro Andino de Acción Popular CAAP, Ecuador. Nacionalisme subterrani | Guillem Vila Ribas | 12/07/24

Guillem Vila Ribas | 21/06/2026 Després d’uns caps de setmana ben moguts de tardes de jocs de taula al carrer, de correbars, de catifes de flors, de vermuts musicals, de fogates i sopars populars per Sant Joan; es fa palès el potencial revolucionari que pot tenir la cultura popular. Fogata de Sant Joan a Argentona 2026 Les revolucions es couen a foc lent, des de la base, per tal que s’hi vagin arrelant projectes que plantegin idees alternatives a l’statu quo d’immobilisme actual i que, alhora, estiguin vinculades amb la història cultural que ens precedeix. Fa unes setmanes, reunits col·lectivament, col·laborant els uns amb els altres, d’associacions ben diferents, per tal de decorar els carrers del nostre poble d’un art tan efímer que el seu únic objectiu és el gaudi momentani abans de ser destruït per una bandada d’infants i gegants al ritme de la batucada. Que hi ha més anticapitalista? Sense competència, sense rivalitats, sense cercar la màxima producció ni rendiment. Simplement veïns i veïnes teixint una xarxa de solidaritat i cooperació mútua. Catifa de flors d’Argentona Antifeixista 2026 Últimament, en la política institucional s’ha parlat molt de fronts d’esquerres socioliberals per parar les malèfiques superultradretes. Però, i si ens plantegem treure’ns els ulls del melic, alçar la vista cap a la gent que tenim al costat i començar a treballar per un projecte popular i de base que ens aporti esperança? Roger Palà, Joan Tardà, Ada Colau i David Fernàndez, en l'acte de presentació de la revista 'Guanyar' / IVAN GIMÉNEZ Estic fermament convençut que les narratives reaccionàries i d’extrema dreta que estan infectant viles i ciutats del país, estan íntimament relacionades amb la pèrdua de vida comunitària. Quan ens quedem sols i soles a casa, quan tot el que sabem del que considerem “altre” està construït sociològicament per xarxes socials (o com diuen els de Proyecto Una a La Viralitat del Mal: xarxes comercials¹ ), gestionades per quatre magnats tecnofeixistes; és quan el desconeixement es transforma en por i la por en rebuig. Quan aquest rebuig cap a l’alteritat es comença a definir en una opció política viable per governar, vol dir que hem arribat massa tard. Per tant, el primer gran pas revolucionari que podem fer és treballar per espais populars, autogestionats i conscients de la gran lluita que ens tocarà viure com a generació, com a poble i com a classe enfront d’aquells que ens volen fragmentats, que de l’espai públic només en veuen producte de mercat i de l’educació un cost innecessari. Tant de bo més vermuts musicals a la plaça, més catifes antifes, mes sopars populars, més habitatges cooperatius, més espais alliberats… Per una Argentona, i uns Països Catalans, que ens faci orgull de viure i lluitar. ¹ La Viralitat del Mal (Proyecto UNA, 2024, pàg. 77): «Habitem espais cibernètics en els quals som matèria primera, producte o clientela, i tot el que succeeixi aquí succeirà sota aquests termes. Cap magnat de Silicon Valley té gens d’interès de generar i mantenir una àgora pública. De fet, no els convé ni que existeixi, perquè la seva riquesa depèn del fet que cada parcel·la de l’existència digital estigui mercantilitzada. La metàfora adequada és la de centre comercial. Un espai concebut des de i per a l’enriquiment empresarial, on pot ser que et deixin entrar a passejar sense consumir, però amb l’únic objectiu que consumeixis.» Us el recomano bastant! La cultura popular com a acte revolucionari | Guillem Vila Ribas | 21/06/2026

Clàudia Ferrer Bolaños | 24 /07/25 | L'Holística Etnografia d'un Casal de Gent Gran Una dona entra al casal de gent gran i, gairebé sense mirar, s’asseu sempre a la mateixa cadira. Sap exactament on deixar l’abric, com preparar el cafè i a quina hora arribarà la resta del grup. El seu cos coneix l’espai abans que el pensament el reconegui. Aquest gest repetit, aparentment insignificant, conté una forma profunda d’habitar el lloc. Casal de Persones Grans Quatre Cantons En el treball de camp amb persones grans, escenes com aquesta apareixen sovint. Són moments petits, però reveladors, que mostren fins a quin punt la relació amb els espais quotidians és també una relació amb la memòria i amb el cos. El gir espacial en les ciències socials ens ha ajudat a entendre que els llocs no són escenaris neutres de la vida social, sinó realitats produïdes per pràctiques i significats. Com suggeria Henri Lefebvre , l’espai és sempre un producte social, i aquesta idea es fa especialment visible en els espais de gent gran. Amb els anys, la relació amb el territori esdevé profundament corporal. Els recorreguts quotidians com anar al mercat, travessar la plaça, o entrar al casal, s’inscriuen en el cos com una memòria pràctica. Tim Ingold descriu el moviment pel territori com una forma de coneixement, i aquesta perspectiva ajuda a comprendre com la gent gran manté un vincle amb el barri a través del caminar, de la repetició i del reconeixement dels llocs. Parella de persones grans El barri pot entendre’s així com un paisatge biogràfic. Les cantonades, els comerços o els bancs de la plaça no són només elements urbans, sinó punts de memòria encarnada.  El territori actua com una extensió de la memòria, mentre que la memòria dóna profunditat al territori. Quan aquests espais desapareixen o es transformen ràpidament, no es perd només una referència física, sinó també una part de la continuïtat quotidiana. En aquest context, els casals i espais de gent gran esdevenen llocs d’arrelament. No són només equipaments institucionals, sinó espais viscuts que adquireixen significat a través de la presència i la participació. Michel de Certeau descrivia les pràctiques quotidianes com a formes de “ fer lloc”, i això es pot observar en gestos senzills: preparar una activitat, acollir una persona nova, mantenir una conversa llarga o assumir tasques de voluntariat. Aquestes pràctiques sostenen la continuïtat entre memòria individual i memòria col·lectiva. La participació social de les persones grans no només crea vincles; també produeix espai social. En barris sotmesos a transformacions urbanes accelerades, els espais de gent gran poden funcionar com a ancoratges simbòlics que permeten mantenir una certa estabilitat en l’experiència del territori. Casal de Persones Grans Quatre Cantons Des d’una mirada etnogràfica, la presència de les persones grans al barri introdueix un ritme diferent en la ciutat. Seure a la plaça, caminar lentament o sostenir la vida quotidiana del casal són maneres d’habitar l’espai que resisteixen la lògica de la velocitat i del consum. En aquestes pràctiques quotidianes, el cos, la memòria i el territori es mantenen connectats. Mirar la participació social de la gent gran des d’aquesta relació permet entendre-la més enllà del discurs de l’envelliment actiu. Participar és continuar habitant el món amb sentit. La comunitat no es construeix només amb relacions socials, sinó també amb llocs que poden ser recorreguts, recordats i compartits. Les persones grans ens recorden que habitar un barri no és només viure-hi, sinó deixar-hi empremta i, al mateix temps, deixar-se modelar pels seus espais. En aquesta relació lenta i persistent entre cos, memòria i territori es troba una de les formes més profundes de comunitat. Bibliografia Certeau, M. de. (1984) . The practice of everyday life . University of California Press. Casey, E. S. (1996). How to get from space to place in a fairly short stretch of time. In S. Feld & K. H. Basso (Eds. ), Senses of place  (pp. 13–52). School of American Research Press. Ingold, T. (2011). Being alive: Essays on movement, knowledge and description . Routledge. Lefebvre, H. (1991). The production of space . Blackwell. Westphal, B. (2011) . Geocriticism: Real and fictional spaces . Palgrave Macmillan.    Antropologia en temps de pixels |   Clàudia Ferrer Bolaños | 24 /07/25 | L'Holística

Annabel Cabezas Pacheco | 11/03/2026 Dimecres. Un dimecres fastigós i plujós s’obre a la ciutat de Cambridge . Més concretament, al Departament d’Antropologia Social. Primera planta; sala de seminaris. La discussió original de la classe (quelcom a veure amb l’impacte a les ciències socials) s’ha anat altre cop per les branques, i ens veiem tots abocats a les nostres tendències: filosofar sobre l’antropologia , allò que fem els antropòlegs, i el que no hauríem de fer. Som animals de costums . En algun punt de la conversa, algú esmenta ‘el’ tema per excel·lència: treballar amb persones amb les que no estem d’acord. D’aquí surt de tot: feixistes, activistes pro-vida i sectors conservadors, entre altres. Com pot una, com a científica social, escriure sobre algú amb el que no està gens d’acord, a nivell ètic o moral? Sota quina llum? Mans amunt a la sala. Tothom diu la seva: es citen autors, es posen exemples i s’emboliquen els arguments. Ja fa estona que no sabem ni on hem començat la conversa. Els meus apunts deixen de tenir sentit i em rendeixo a la inestabilitat de la pàgina, esperant algun tipus d’inspiració divina provinent de… qui sap; els feixistes, els pro-vida o la quantitat insana de cafeïna que tinc al cos a les 11 del matí. I, sobtadament, em ve la idea més absurda i desvinculada al cap: les ruptures amoroses. Em poso a pensar en totes aquelles relats i versions que he escoltat en els últims anys: l’amic o amiga a la que li posen les banyes, aquella que marxa perquè no es sent estimada, el de les eternes discussions o aquell que fuig d’allò que mai va arribar a ser. Penso, també, en com aquestes històries estan sempre guiades per una dinàmica de bondat o maldat quasi absoluta, però sempre contingent. No hi ha dades objectives: el que per un és una traició, per l’altre és una reacció justificada i el que per ell és un engany, per ella és un ultimàtum. Si tens la sort d’escoltar les dues versions, et trobes en una tessitura on no saps si escoltes la cançó original, el remix o la versió hiperpop de la història. Poc a poc, arribes a un raonament pel qual no es necessita ser antropòleg: ningú viu una vida en la que no creu i, si no és així, la gent tendeix a generar relats que facin suportable la vida que tenen, encara que no la triïn. Ningú es troba còmode al seu error i, per tant, no hi permaneeix. Aquell que posa les banyes troba manera de girar la truita al seu favor, i les banyes es converteixen en un ‘em tenia fart de x’ o un ‘ella em va fer y’. La majoria de tendències de les persones, de fet, no són ‘errors’ reformulats: són històries que ells i/o el seu entorn han pintat sota una llum clara, que els permet viure en el confort. El confort de la certesa en la calma moral i el rumb més o menys clar de la vida.Perquè ningú viu una vida en la que no creu. I els antropòlegs no hem de buscar justificar aquells que no entenem. Però podem descobrir perquè creuen en la vida que tenen; com l’expliquen, com la pinten i com la defensen. Perquè, en un context on no saben si escoltem la original, el remix o la versió hiperpop, no ens interessa saber quina és la millor, sinó què porta a cadascú a escoltar-ne una de diferent. Potser aquesta és, al cap i a la fi, la feina de l’antropologia : no jutjar la melodia, sinó escoltar què fa que algú la necessiti. Entendre com s’aguanten les vides, fins i tot quan no ens agraden, fins i tot quan desafinen amb la nostra. Cançons i desamors: etnografia accidental d’un seminari a Cambridge |   Annabel Cabezas Pacheco | 11/03/2026

Martí Carreras Gili | 05/03/ 26 | L'Holística Pots consultar el minut 00:03:03 WALL STREET WOLVERINE (VÍCTOR DOMÍNGUEZ): ¿Sabes también lo que te elimina el ruido mental? Que no exista la política. JOSÉ AGUADO: - Rialles - WSW: Y dirán «no bueno, pero es que no votas». Me da igual, no quiero votar. JA: Literal. WSW: No quiero que existan los políticos, quiero a un tío visionario como el jeque de Dubai, que coge y dice «esto se hace así y está de puta madre hecho. ¿Hace falta un puente? Se hace un puente!». JA: Y si no te gusta vete. WSW: O sea, y habrá gente que dirá «pero Víctor, es que la democracia...», la democracia es una puta mierda. JA: Literal. WSW: Y lo demuestra cómo está Occidente. Y yo, me da igual, yo prefiero Singapur, prefiero Emiratos. Yo prefiero dictaduras. Me estoy volviendo muy antidemócrata. – Rialles - JA: Al final, quien va a saber más del beneficio de Emiratos Árabes Unidos o de Dubai que esa propia persona que es que es literalmente la que más beneficio quiere de ello. El Pais i Cadena Ser: El “desorden democrático” en España Ara fa un any part de la societat espanyola s’escandalitzava amb una enquesta elaborada pels mitjans El País i la cadena SER, la qual revelava que un 25,9% dels homes pertanyents a la generació Z – formada, aproximadament, pels nascuts entre el 1995 i el 2012 - estaven d’acord amb l’afirmació que “En algunas circunstancias, el autoritarismo puede ser preferible a la democracia” 1 . Ja en el seu moment, em va semblar que el llenguatge utilitzat pels investigadors era força obert i que una clàusula com “en algunas circunstancias ” donava peu a imaginar una infinitat de situacions d’allò més rocambolesques. Possibles escenaris en els quals potser, més dels que ens pensem, acceptaríem un cert autoritarisme. Penso en situacions apocalíptiques de màxima escassetat, on la necessitat s’imposa, la velocitat de decisió i acció és imprescindible i l’eficiència és indispensable per la supervivència. Així i tot, el resultat de l’enquesta continua sent preocupant, però per mi ho és molt més que em sembles i em sembli acceptable aquest últim paràgraf que he escrit. Doncs em mostra un dels camins que du a un home de la generació Z, com jo mateix, a formar part d’aquest 25,9%. Una via que sospito que s’origina en un error a l’hora d’entendre el concepte d’eficiència. Crec que l’autoritarisme al qual m’aboca aquest camí és el de la tecnocràcia . Ja que em fa desitjar que la societat sigui dirigida per un grup de tècnics, de professionals o d’experts, en altres paraules, em fa preferir el CEO al polític. I per què? Doncs perquè el sector privat on aquests personatges governen em sembla molt més eficient que el públic. Obviament! Tanmateix, fins a quin punt és certa aquesta afirmació? No ho tinc gaire clar i no la discutiré ara. Però el que segur que és cert és que es tracta d’una creença àmpliament estesa. No em sembla incorrecte afirmar que Elon Musk, Jeff Bezos o Amancio Ortega, són percebuts per bona part de nosaltres com a exemples d’èxit i gestió eficient d’organitzacions. És en aquest punt on cal veure c om entenem la idea d’eficiència . Però, abans, haig de reconèixer la meva absoluta ignorància pel que fa a la sociologia, les ciències econòmiques i els seus conceptes tècnics. Tot i això, com que l’eficiència és una noció usada al nostre dia a dia per tractar els temes més diversos, m’atreveixo a parlar-ne, i és en el seu sentit quotidià que l’analitzo. Penso que estarem d’acord a definir una acció eficient com aquella acció que «aconsegueix els resultats desitjats mobilitzant els mínims recursos possibles». El problema rau en el fet que, tot i tenir aquesta definició clara, sembla que tendim a centrar-nos únicament en la part de la minimització de recursos. A causa d’això, acabem pensant que una reducció dels recursos mobilitzats és sempre senyal d’un augment de l’eficiència. Anomenaré a partir d’ara aquesta tendència i el concepte d’eficiència que comporta com a eficiència mal entesa. Per què «mal entesa»? Doncs perquè, si ens parem un moment a analitzar-la, ràpidament veiem que és incorrecta. Segons la definició acordada en l’anterior paràgraf, l’augment de l’eficiència no és dona, necessàriament, per una reducció dels recursos mobilitzats, sinó per una reducció del malbaratament de recursos - la qual pot implicar una reducció de la despesa, però no té perquè -. En altres paraules, ser eficient és gastar el just i necessari per aconseguir allò que vols i no, simplement, gastar menys. Tanmateix, sovint celebrem irreflexivament qualsevol reducció de la despesa, quan dedicar menys recursos, però no assolir els objectius desitjats, no és ni eficient ni es pot considerar un èxit. Fins i tot quan hi ha una mobilització envers una reducció dels recursos invertits, posem pel cas les manifestacions contràries a les «retallades» de l’administració en diferents sectors públics, les reivindicacions no se solen fer en nom de l’eficiència. Encara que, de fet, si creiem que gastar menys en hospitals públics implica un perjudici en la salut dels ciutadans, i considerem la bona salut de la ciutadania com un resultat desitjable, aleshores les «retallades» comporten una evident pèrdua de l’eficiència. I és que sembla que l’eficiència com a valor i la seva reivindicació ha estat completament monopolitzada pels sectors més neoliberals 2  o tecnocràtics, corrents que podríem discutir llargament si sovint no es presenten plegades. Pels primers el mercat completament desregulat és el referent pel que fa a l’eficiència, pels altres ho és el govern dels tècnics i els experts. I és a causa d’aquesta suposada eficiència que els postulen com a les millors formes d’organització humana. La crítica que pretenc dirigir cap a la ideologia tecnocràtica, que com ja he dit detecto en mi mateix, és que cau en una «eficiència mal entesa». És a dir, que es centra únicament en la minimització de recursos. Això és perquè segurament és cert que el tècnic o l’expert (el científic, l’enginyer, el CEO, etc.) és un dels millors a l’hora de dictaminar maneres de reduir la despesa. Però que succeeix amb la primera part de la definició d’eficiència? Què passa amb «els resultats desitjables», el que vindrien a ser els objectius o fins de l’acció? És també el tècnic la millor opció a l’hora de de dictaminar-los? Mikhaïl Bakunin Posem un petit exemple mig copiat del pensador anarquista Mikhaïl Bakunin 3  per fer-ho tot més entenedor. Si vull una casa aniré a l’arquitecte i escoltaré les seves indicacions per construir-la, confiant en el fet que, com a expert que és, coneix la manera més eficient d’assolir el meu objectiu. Si vull un parell de sabates aniré al sabater, si vull un pastís al pastisser, etcètera, etcètera, etcètera. Però haig d’anar a veure algun expert per decidir si vull una casa o un parell de sabates? Haig d’anar a veure algun expert per decidir quin és el meu objectiu o fi? Hi ha algun tècnic que s’encarregui d’això? O més important, n’hi hauria d’haver algun? Crec que aquestes preguntes són importants i, a la vegada, que són més polítiques, ètiques o filosòfiques que no pas tècniques 4  . Segurament és cert que un govern tecnocràtic podria mantenir-nos a tots alimentats, sans, abrigats, sota cobert i, fins i tot, educats i entretinguts. I de fet, potser per molts això seria suficient i per això decidiríem viure sota un règim d’aquest tipus. El problema rau en que per poder prendre aquesta decisió necessito que hi hagi la possibilitat de fer-la i un espai on fer-la. Per poder renunciar a la meva llibertat i sotmetrem a l’autoritat del tecnòcrata necessito un primer moment o espai de llibertat . Jo haig de decidir que algú altre decideixi per mi 5 . Resona aquí aquella frase de Jean-Paul Sartre segons la qual «l’home està condemnat a ser lliure» 6 . Per tant, quin és aquest espai per a la tria i la llibertat? No podria ser la política? Robant una mica de terminologia kantiana, però donant-li un ús diferent, m’agrada pensar en la política com un «regne dels fins». És a dir, un espai on conflueixen els diversos objectius i projectes de vida de les persones. On es delibera i es contraposen els diferents punts de vista per tal d’establir els fins comuns a perseguir, els “resultats desitjats” de la definició d’eficiència. Per tant, un espai regit per un sistema que permeti la màxima participació en pro del diàleg entre el màxim nombre de perspectives possibles. En altres paraules, un sistema eminentment democràtic – del qual encara estem molt lluny -. Tornant al tema que ens ocupa, cal dir que és un cop establerts els “resultats desitjats” des del “regne dels fins” que la tècnica pot dissenyar i aplicar les maneres més eficients d’assolir-los. Doncs dins d’aquest plantejament l’eficiència no deixa de ser un valor positiu, ja que permet augmentar el nombre d’objectius assolits augmentant els recursos disponibles. Tanmateix, el tècnic ha d’actuar sempre sota una atenta vigilància de la política, o dels responsables dels fins, els quals s’asseguren que no s’allunyi de l’objectiu. Perquè sembla que sempre hi haurà el perill que es desviï reduint l’assoliment dels objectius en pro d’una reducció de la despesa, és a dir, en pro d’una eficiència mal entesa. Per què? Doncs perquè és total i absolutament ineficient. Per més recursos que ens estalvies mai podria assolir els resultats desitjables esperats, ja que per definició impossibilita un d’ells: el respecte per la dignitat de les persones. I es podria dir «però i si decidim que la dignitat humana no és un resultat desitjable per nosaltres?». Doncs aleshores necessitariem un espai on se’ns respecti aquesta dignitat per tal de poder decidir renunciar-hi. També es podria afirmar que l’argumentació aquí exposada obre la porta a que algú pugui decidir que per a ell és essencial, posem pel cas, un jacuzzi. Que és el seu objectiu més desitjable i, per tant, tot sistema que no li asseguri aquest jacuzzi és intrínsecament ineficient. Doncs això tampoc seria vàlid. Perquè no és comparable la dignitat o la llibertat amb un jacuzzi, ja que les dues primeres són condició de possibilitat que aquesta persona vulgui el jacuzzi. Sense elles no pot «voler» res en un sentit fort 7  . En resum, un sistema autoritari com el tecnocràtic, que es fonamenti a si mateix presumint de ser el més eficient a l’hora d’assegurar una bona vida a les persones que organitza, perd automàticament la seva justificació en el moment que es veu forçat a ser autoritari, o sigui a ser ell mateix. És a dir, en el moment que una tecnocràcia trepitja la dignitat d’alguna de les persones que la componen deixa de ser eficient. I això, un sistema autoritari ho fa des del minut zero. Postdata:   Faig, com deia Manel, "un avís per navegants”. Vaja, que no em prengueu gaire seriosament. Però us demano si us plau, que us llenceu a trinxar les meves suposicions, argumentacions i fal·làcies, que segur que n’hi ha més d’una. Al final, si tot això serveix perquè reflexionem i xerrem una estona per mi l’acció d’escriure aquestes paraules ja haurà estat més que eficient. Per cert, en les últimes setmanes han anat sortint més articles sobre noves enquestes similars a la que inicia el text, destaco un informe l’ICIP que us deixo citat a la bibliografia. Queda clar que encara hi ha molt més a comentar sobre el deteriorament de la democràcia. 1. 40dB, El “desorden democrático” en España. Setembre de 2024. 2. Tot i haver introduït un segon actor, el pensament neoliberal, continuaré centrant-me únicament en el pensament tecnocràtic i el seu autoritarisme, deixant la discussió al voltant del lliure mercat per a futures reflexions. 3. Mikhaïl Bakunin, Dios y el Estado. Pàg. 38 4. A menys que vulgueu considerar al polític un tècnic de la política i al filòsof un tècnic de la filosofia i l’ètica. Però això simplement confondria més la qüestió, despistant amb discussions purament terminològiques. Per tant, continuo reservant el terme tècnic únicament per als membres d’àmbits del coneixement centrats en realitats generalment quantificables, com la ciència o l’enginyeria 5. Com acabarà fent en Szeth. Bé, disculpeu aquest petit avanç de l’Arxiu de les Tempestes de Brandon Sanderson, però els veritables Trencadors del Cel sempre han tingut raó. 6. Jean Paul Sartre, L’existencialisme és un humanisme .Pàg. 27 7. Amb això vull separar aquest voler d’altres com podria ser la «gana». Quan tens gana vols menjar, si, però no en un sentit lliure, sinó que és una necessitat. Bibliografia: 40dB. (2024) El “desorden democrático” en España. Bakunin, M. (2009). Dios y el Estado. Barcelona: Diario Público. Sartre, J. P. (1980) El existencialismo es un humanismo. Buenos Aires: Editorial Sur Tugas i Vilardell, R. (2025). L’arrelament de les idees involucionistes i bel·licestes a Catalunya. Barcelona: Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)   El perill de l’eficiència mal entesa | Martí Carreras Gili    | 05/03/ 26 | L'Holística

La criatura sense rostre | Guillem Vila Ribas | 18/02/2026 En els carrerons més foscos de cada poble i ciutat del nostre país durant dècades ha existit una presència . Sagnantment carnosa, palpitantment volàtil, fosca com una nit sense lluna, recaragolant-se per les canonades subterranies on la llum del sol no esta ni se l'espera. Nostàlgies d'un passat on aquesta amalgama de rancúnies dominava i regnava introduint-se en cada ésser viu a la força. El vertido de petróleo en el noreste cumple 4 años | Instituto Internacional Arayara Moltes durant un temps, després de la seva suposada caiguda, varen donar per morta a la criatura sense rostre. D'altres, la minoria, la varen combatre en les seves anades i vingudes. Però ella mai morí, restà a l'espera per poder sorgir quan la necessitat ho demanés, quan l'esperança perdés la partida, quan el passat es transformés en il·lusió i el futur en vertigen. És en aquests moments, en què la matèria irascible es deixa alimentar per discursos dels quals ho tenen tot i volen més. Devoradora de versos, capital i poder va transformant-se en aire amb ràfegues fortes de vent es va estenent per aquest país meu, que cada cop em costa més de reconèixer. S'infiltra per les finestres de les fàbriques, per les llars de foc, pels cables de les ràdios, pels aires condicionats, per cada orifici d'un mateix; arrasant pobles sencers fins a arribar al moll de l'os que ens fa perdre tota racionalitat, la por . L'extrema dreta d'Aliança Catalana irromp en el Parlament amb dos diputats | RTVE L'odi, en matèria sòlida, líquida o gasosa sempre cerca la poderosa perla de la por perquè sap que esdevé la clau per desactivar tota aquella possibilitat per reconstruir la solidaritat. Por al futur, por a l'altre, por al migrant, por a la pobresa, por a la por mateixa. Però aquesta massa inconnexa de sentits no té voluntat pròpia, està induïda, programada per aquells que l'alimenten. Nou vessaments de petroli en set anys | La República (2011) Una gran taca de petroli en un planeta blau. Un planeta blau en una gran taca de petroli. I jo, en una barca surfejant les onades podrides de ràbia i desconeixement, em faig conscient que sol no podré parar-ho. Les negres onades de l'odi no les pararé amb les meves nues mans, necessito a les companyes de lluita amb les quals poder plantejar esperances possibles . Escalar les humides muntanyes de la mar i entreveure un horitzó on poder forjar una resistència clara. No els permetrem guanyar. La criatura sense rostre |  Guillem Vila Ribas |  18/02/2026

Laia Dalmau i Bayón | 10/02/2026 És en boca de tothom que un dels principals hàndicaps de la gent jove en  aquest país és poder independitzar-se. Trobar un habitatge de lloguer on viure  sembla un propòsit pràcticament impossible: els preus ronden pels aires, els  requisits per a esdevenir arrendatari són difícils de complir, els habitatges acostumen a estar en unes condicions força deplorables, sense mencionar el fet  que els anuncis de pisos –i habitacions– disponibles volen als pocs minuts de ser  publicats.   Fa tretze anys que em trobo enmig d’aquesta voràgine fatigant, canviant de casa, de  companys de pis, de barri, de municipi, de context. En total, he viscut en vuit  habitatges, sis municipis, dos països i he conviscut amb nombroses persones diferents . Tant de canvi fa difícil considerar el lloc on vius la teva llar, ja que el canvi comporta incomoditat mentre que una llar, per definició, és tot el contrari: un indret  acollidor que fas teu, on estàs a gust, en calma i on et sents segur.   El primer cop que vaig marxar de casa els meus pares tenia divuit anys. Com tantes  altres persones d’aquesta edat, vaig traslladar-me per començar els estudis a la universitat. Després va venir el desig de continuar vivint pel meu compte, amb la llibertat que comporta tenir autonomia per gestionar els teus horaris i activitats com et plagui, sense la supervisió parental que t’ha acompanyat des de la infància.   Viure de forma independitzada és, doncs, des del meu punt de vista i a falta de quelcom equivalent en la nostra cultura, un ritu de transició necessari i natural cap a la vida adulta , amb tot el que comporta fer-te plenament responsable d’administrar i organitzar els diferents àmbits de la teva vida, tot afrontant el més bonament possible les dificultats que puguin sorgir. Poc imaginava amb divuit anys que, essent una persona amb carrera, ingressos propis, esperit de superació i qualitats més que suficients per viure fora de l’àmbit  familiar, seria tan difícil aconseguir el que creia bàsic: habitar un lloc el preu del qual no fos la causa que determina o condiciona el teu benestar en altres àrees vitals.   Tanmateix, res és tan senzill. Vivim en una societat interrelacionada on cap dels elements que la componen roman aïllat . Així doncs, els preus del lloguer –no  regularitzats i desorbitats– són acompanyats d’uns salaris que no estan a l’altura,  així com d’un percentatge d’atur i una precarietat laboral que ja fa anys que es posen  de manifest en múltiples estadístiques. Consegüentment, aquesta realitat comporta no poder assolir els requisits que es demanen habitualment a l’hora de voler accedir al lloguer d’un habitatge: presentar les darreres nòmines, disposar  d’un contracte d’almenys dos anys d’antiguitat en una mateixa empresa, dipositar la fiança, pagar els honoraris de la immobiliària i comptar amb un o dos avals.   Aquesta situació tan desesperançadora es torna encara més exasperant si s’hi sumen les poques ajudes a l’habitatge –que són, a més, insuficients  econòmicament– i les comptades opcions d’habitatge social que existeixen; atorgades a poques persones seguint barems que resulten, un cop més, difícils de complir per qualsevol persona treballadora que percebi un sou normatiu, fins i tot dins la precarietat del context econòmic que ens acompanya i, especialment, si  aquesta no té menors d’edat al seu càrrec.  No soc, ni de bon tros, la primera a fer aquesta reflexió. Tanmateix, donat que les  circumstàncies que ens envolten ens ho posen cada cop més difícil per a poder dur  una vida digna, denunciar aquesta situació i posar de manifest els diferents elements adjacents continua essent una tasca necessària. De res serveix voler avançar socialment cap a la preservació i cura del benestar físic i emocional, per exemple, si aquests es veuen perjudicats al no poder satisfer necessitats bàsiques  –com l’habitatge, els subministraments de llum, gas i aigua, o l’alimentació  saludable– a causa del seu cost.  D’escreix, aquestes resulten ser encara més difícils d’assumir en soledat. Sovint  reflexiono que, en cas de voler deixar la família d’origen, el context actual ens condiciona a haver-ho de fer acompanyats de companys de pis i, arribats a una edat  socialment acceptable, d’una parella. És a dir, existeix l'opció de conviure amb persones –d’entrada– desconegudes, o bé,  de comprometre's amb algú amb qui mantens un lligam sexo-afectiu. En certa manera, doncs, ens podem veure obligats a viure en parella –més còmode que viure  amb estranys– , fins i tot quan seguir un estil de vida tradicional no sigui el que realment desitgem . Aquesta darrera opció també presenta el risc de veure’ns amb  dificultats d’abandonar relacions de parella que no funcionen –independentment  dels motius, fins i tot podent ser violents– i resignar-nos a quedar-nos-hi al no trobar cap alternativa plausible vers l'allotjament.   Habitatge cooperatiu en cessió d'ús a Argentona - Coop Maresme Amb tot, darrerament s'han plantejat solucions com l' habitatge cooperatiu . Aquest  recurs, malgrat ser una proposta que pretén contrarestar la poca oferta disponible d'habitatge per a ús habitual, es regeix per criteris de caràcter social amb pretensió de crear un estil de vida comunitari que enllaci els diferents cohabitants. Un cop  més, una opció que ens allunya de l'objectiu de viure amb independència plena i  sota paràmetres establerts per voluntat pròpia, que fa mancar de valor frases com " a casa meva, les normes les poso jo" i que convida a renunciar a escollir amb llibertat  si desitges compartir la vida diària i amb qui fer-ho.  Cap de les opcions presentades permet tenir una llar que no involucri convivència, si així es desitja. I cap d'elles tampoc dona peu, en el fons, a optar a tenir una llar com sí que tenen, o van tenir, els nostres pares i alguns dels nostres avis, ja que ells  van poder triar qui deixaven accedir a la intimitat de casa seva. Tot plegat, se’ns presenta un paisatge desolador que ens condueix a prendre decisions que comprometen, no només el nostre dia a dia, sinó també la nostra vida futura.   Si bé a l'inici del text he fet referència a la gent jove, malauradament, amb l’edat, les  perspectives de millora pel que fa a l'habitatge no incrementen:   Conec a adults fets i refets que s'han vist en la necessitat de llogar habitacions dins  el seu domicili habitual i en propietat per tal de poder assumir les despeses  produïdes per l'augment del cost de vida , famílies que han perdut casa seva en  veure's sotmeses a la pobresa econòmica… i tothom coneix l’existència de casos  d'extorsió per a posar fi a lloguers de renda antiga o per a construir habitatges d’ús  turístic.   En definitiva, actualment l'habitatge ja no és un dret al qual hom sembli poder tenir accés. Trobar allotjament és més aviat un miracle, i poder-lo pagar sovint depèn de tenir la sort de comptar amb familiars en situació i disposició de donar-nos un cop de mà econòmicament.  Poder viure per compte propi i, particularment, fer-ho sol o amb companyia per elecció és un luxe que podria esdevenir quotidià si es formulessin polítiques públiques que regulin eficientment els preus del lloguer, que supervisin l’explotació que en fan els propietaris i les condicions en què es troben els habitatges, que  incrementin els salaris d'acord amb el cost de vida actual i facilitin l’accés a l’habitatge a tothom –podent, a més dels supòsits habituals, considerar persones  vulnerables aquelles que no compten amb una xarxa de suport que els pugui avalar. Habitatge: La Utopia de satisfer una necessitat bàsica |   Laia Dalmau i Bayón | 10/02/2026

Annabel Cabezas Pacheco | 28/01/2026 Crec que tots els antropòlegs tenim una llista mental de les nostres reaccions preferides a les paraules “sóc antropòleg/a” o “estudio antropologia social”. La total perplexitat sol ser la més comuna, però no necessàriament la més memorable. La meva llista, posats a comentar-la, és encapçalada per la vegada que em van preguntar si es tractava de l’estudi dels insectes, tot i que la segueixen molt de prop els comentaris que ho relacionen amb Indiana Jones o les vegades que la gent ha entès “astrologia” en lloc d’antropologia. Si algú encara ho dubtava: no, no sé si Taure i Balança tindran sort el mes de febrer. Sent sincers, però, no culpo cap d’aquestes persones per la seva ignorància. No saber què és l’antropologia és molt més normal que saber-ho, fins al punt que trobar algú que ho sàpiga et fa endinsar-te en una ronda de preguntes increpatòries sobre l’origen d’aquest coneixement estrany: Has estudiat ciències socials? Vas fer-ne alguna assignatura a la universitat? Nosaltres mateixos sabem que som els rarets de classe; aquelles persones que van al retrobament dels amics de l’institut i han de posar-se creatives explicant què van aprendre durant quatre anys a la facultat… i com això es tradueix a la seva vida laboral. L’explicació que jo he trobat més fàcil de defensar és la següent: els antropòlegs som persones que busquem entendre aspectes de la vida de la gent a través de la convivència. La part que sempre em deixo, però, és aquella en què explico que, un cop considerem haver “entès” quelcom, procedim a escriure un article acadèmic plagat de paraules rares que (amb prou feines) entenem nosaltres. Ens juntem a conferències amb altres persones que afirmen entendre ves a saber què sobre la vida de la gent i, emprant el mateix llenguatge inaccessible, comentem i critiquem el que diuen la resta. A tot això, queda bastant clar que totes aquestes persones amb les quals treballem (les que pressuposem entendre) no venen amb nosaltres: es queden al paper, escrites amb les nostres paraules. Sembla ser que l’acadèmia ens ha consumit. Ens han dit que la ciència és el nostre secret; allò que hem cultivat durant dècades de privilegi… el privilegi d’aquells que hem pogut estudiar. El cas és que, fins i tot per aquells que trobem certa “comoditat” en el privilegi, és difícil trobar-hi normalitat. Jo no trobo normal parlar de la vida d’altres persones d’una manera que a ells els resulti incomprensibl e. No hi ha normalitat en l’obscurantisme, però els científics socials hi hem trobat una casa; un hàbit. La meva crítica no és nova; no soc pionera a queixar-me. Però sí que considero necessari construir un manifest: un manifest per a la superació del secret, l’obscurantisme i la demostració del privilegi. Per molt antropòlegs que siguem i per moltes vides diverses que observem, ens plantegem molt poc la nostra. Jo, concretament, em plantejo que sempre vull ser antropòloga. Vull entendre la gent, i entendre’m a mi a través d’ells. Però també vull qüestionar-me, explorar diverses maneres d’arribar a les persones i comunicar allò que observo, deixant-me de secrets i de paraules estranyes… perquè no sé qui va decidir que el rigor sorgia de la incomprensibilitat. Per tant, considerem això com un manifest; un d’optimista. Imaginem un futur on compartim allò que comprenem i on els antropòlegs no vivim en una cova acadèmica. …un futur on, si no és molt demanar, no s’espera que sàpiga com t’afecta Mercuri retrògrad. Confessions d’una antropòloga que no llegeix horòscops |   Annabel Cabezas Pacheco | 28/01/2026

Entrevista a Xavier Ulled Bertran (Director de l’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya). Clara San Emeterio Pineda  | 14 /01/26 | L'Holística La recerca d’investigació en el món de la gestió cultural ha anat avançant des de l’objecte que s’exposava: des de gabinets de curiositats fins a sales d’exposició, on l’espai expositiu quedava subjecte a allò exposat i era només un mitjà. No obstant, des de fa molts pocs anys s’està posant al centre la figura del gestor cultural, del comissari, del públic i del format expositiu . En aquest cas, parlarem amb Xavier Ulled , Director de l’OPPCC, sobre els públics i els seus interessos.  El Museu de Guissona participa en la 7a edició de l'OPPCC | lleida.com És ben sabut que una institució cultural, igual que una obra d’art, no és re sense qui la miri. Al final, és l’espectador que li dóna aquell valor, com ve als programes de televisió o a les influencers. És l’atenció que se li dóna que un afer sigui rellevant. En aquest cas ens trobem amb l’Institut Català de Recerca del Patrimoni Cultural (ICRPC) ,  que és el centre de referència en el camp de recerca i divulgació sobre aquest camp . Posant al centre la voluntat i necessitat de fer recerca no només de l’objecte (allò que s’exposa), sinó també necessàriament dels mètodes, procediments i d’allò que ho sustenta, treballant des de la concepció i rellevància de les polítiques culturals que es duen a terme.  Dins de l’Institut de Recerca trobem el gran projecte de l’ Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya (OPPCC) , una iniciativa amb la voluntat de treballar sobre el terreny dels públics generant rellevància a aquest agent que és actiu i present en la vida de la institució i que a part, ens pot generar una reflexió i millora en les metodologies de les polítiques culturals. L’Observatori proporciona eines i formació a les direccions de museus, centres i patrimonis culturals sobre les seves dades individuals i col·lectives generant una base de dades fiables i globals de Catalunya. Com expressa Xavier Ulled: “ el que fem és proveir de coneixement dels públics i de les imatges, a les administracions que gestionen els museus i a les direccions dels museus. ” Tot i que la seva tasca és molt contemporània ja que les primeres dades publicades són del 2016. Un dels èxits més grossos que han aconseguit, segons en el Pol Casals, investigador de l’Observatori (2024), és que tots els centres utilitzin el mateix model pel recompte de visitant, seguint el mateixos ítems d’interès per a poder fer posteriorment l’estudi.  Afluència de públics Una preocupació latent en l’àmbit de la gestió cultural i en els museus és l’afluència de públics. Una necessitat vital dels museus i centres culturals és generar un públic fidel que visiti i revisisti les exposicions que es duen a terme i la programació establerta (activitats, tallers, etc.). En aquest cas, hi ha la necessitat doncs d’establir un vincle amb aquella població local del barri, ciutat o poble en el que està situada la institució en qüestió; ja que “no funciona només sinó que són relacions a llarg termini, per això és molt important conèixer quina gent tens al voltant per saber adreçar, [...] entendre les comunitats a les que vas però implicar-les.” ( Xavier Ulled, 2025).  Moltes institucions opten per generar programacions, en el cas de l’art contemporani, amb la implicació de la població de la ciutat o poble, ja sigui amb la co-creació conjunta amb entitats que habitin el mateix espai o bé generant activitats que impliquen directament aquell segment de la població. De fet, com menciona Ulled, no existeix un “públic” sinó que hi ha “públics”, per això mateix presideix el títol aquest plural. Cada persona individual esdevé un públic ja que, tot i que es poden agrupar en diferents blocs (i al final és com es divideixen les estadístiques ) pot ser que un mateix visitant estigui travessat per diferents eixos identitaris. Això també és important d’entendre a l’hora de treballar i posar al centre aquesta figura dels públics.  OPPCC | icrpc.cat La cultura és identitat, individual i col·lectiva, que genera una trascendència en el lloc on habita i en les persones que la fan present . Segons Moisés Esteban Guitart (2012), a la seva Psicogeografia Cultural del Desenvolupament Humà , cada individu percep el món a partir de cinc elements “espai natural, institucions, artefactes, activitats i relacions socials” que configuren el seu “ paisatge psicològic”. L’autor el defineix com “allò que un percep i experimenta en relació a un determinat lloc ”, un concepte fenomenològic que “compagina certa experiència perceptiva [...] amb certa vivència psicològica”. Aquesta idea explica que no tothom entengui les institucions culturals de la mateixa manera: cada persona hi arriba amb un bagatge emocional, social i vital diferent. Això queda reflectit directament en les estadístiques recollides per l’OPPCC dels últims anys: “ Segons els estudis que fem de participació cultural, més del 30% de la població de Catalunya diu que el   principal motiu pel qual no va a museus és que no els interessa  [...] I això per què passa? Doncs perquè no s'ha aconseguit arribar a aquesta gent, els textos no els atreuen, el concepte mateix de   museu no els atreu. ” (Xavier Ulled, 2025).  Aquesta manca d’interès acostuma a estar relacionada amb la falta d’experiències culturals significatives durant la infància. Estadísticament, aquelles persones que visiten museus d’adult ho fan perquè “de petit els ha visitat i ha tingut una bona experiència [...] sobretot des de la família”. Per això, el públic familiar té un paper fonamental en la formació d’hàbits culturals i en l’establiment d’un vincle positiu amb les institucions culturals.  Però per a que famílies puguin anar als museus, igual que tota la resta de públics cal que aquests siguin accessibles. Accessibilitat dels museus Tal com destaca Ulled durant l’entrevista, “d’accessibilitat hi ha molts tipus ”. Normalment es pensa només en l’ accessibilitat física (mobilitat, visió o audició), però també és important centrar-se sobretot en  l’accessibilitat cognitiva.  Aquesta no es dirigeix només a persones amb discapacitats, sinó a “totes aquelles persones [...] que no entén el que són els museus i no tenen cap problema”. Per això, un dels punts clau és “com escriure textos que siguin comprensibles i atractius per al públic”. De fet, encara hi ha museus , “en especial els museus d’art contemporani ”, que “encara no han fet aquest pas” d’elaborar cartells i textos accessibles per a tothom. Que el contingut estigui adaptat i sigui atractiu és molt necessari per a que la gent es senti convidada a anar al museu. OPPCC | icrpc.cat Aconseguir l’accessibilitat, física i cognitiva del visitant, hauria de ser un requisit indispensable per a tots els recintes culturals. Tot i així, implementar aquestes millores sovint es veu condicionat per la manca de recursos. Com explica Xavier Ulled, “ les plantilles estan infrarepresentades”, els equips van “fins al coll de feina” i és difícil dedicar temps a avaluar objectius i processos. Per això , “els museus fan el que volen i el que poden, més ben dit”, dins de les seves limitacions materials i de temps.  El concepte de museu i de vida cultural està en constant evolució i cada vegada més sotmès a una mirada crítica. De fet, “ normalment, la gran majoria de la població [...] el que volen fer al seu temps lliure [...] és, primer, passar-s'ho bé i, segon, socialitzar” (Xavier Ulled, 2025). Tanmateix, la imatge que molts associen als museus contradiu aquestes expectatives: “ un lloc on no podran parlar, no podran socialitzar, no és divertit, hi haurà un guarda que et farà callar”. Aquesta imatge antiquada del museu silenciós encara persisteix en alguns casos, però, com indica n’Ulled, “és un indicador molt positiu quan veus que la gent està assenyalant els quadres i està parlant entre ells; vol dir que allò els hi ha agradat. Això els ha despertat el seu diàleg i és molt interessant. La idea del museu en silenci ja està passada, en general.” Per tant, per connectar amb el públic actual cal transformar aquesta percepció rígida del museu i entendre’l com un espai viu, social i acollidor, alineat amb les necessitats reals de les persones.  Però dintre de tot aquest entramat, al final hi ha solucions i propostes de millora. En aquest cas l’Observatori extreu aquestes dades per a que les direccions treballin sobre aquestes, això també proporciona una voluntat de millora per part de tots els agents implicats. Cultura de l'avaluació No obstant, sí que és cert que un dels aspectes que encara està en evolució en l’àmbit de museus i centres patrimonials és la cultura de l’avaluació, ja que molts museus i centres no la tenen assolida com una part del procés.  “Què passa? En aquest sector es produeix molt: moltes exposicions, moltes activitats però l'avaluació que queda com l'última part de tot és que normalment no s'arriba perquè ja no hi ha recursos, perquè ja no hi ha temps... Però l'avaluació t'està dient què és el que funciona què és el que no funciona i serveix per millorar les futures exposicions o activitats o el que sigui . Per això una mica està l'observatori: els públics i l'avaluació. [...] Els millors projectes o els que ens entren més fruit ja comencen amb l'avaluació implantada des de les primeres etapes del projecte i això és important.” (Xavier Ulled, 2025).  Avaluant la qualitat als museus | Blog MNAC Paper dels serveis externalitzats Un altre aspecte sovint poc tractat és el paper de les empreses externes  i la implicació que haurien de tenir en la participació dels públics als museus. Tal com s’assenyala, “ el tema de les empreses externes és un tema important ”. Els projectes internacionals que han funcionat bé coincideixen que la participació i la relació amb els públics “ ha de ser un tema de l’organització, no pot ser només de la direcció ”. Tot i que la direcció és “ el principal motor de canvi ”, el procés s’ha d’integrar “ des de la persona de neteja fins al director o directora ”. Tanmateix, el model actual de moltes institucions depèn d’empreses externes amb “ personal rotant contínuament ”, sovint gent jove que “ potser està sis mesos i després canvia ”. Aquesta rotació constant afecta diversos aspectes de gestió, perquè quan una persona ja sap com funciona un programa o un procediment, “ canvia ”. Tot i que és una problemàtica coneguda, “ ara mateix no té pinta que hagi de canviar ”. Per això es considera essencial “ involucrar també a tot aquest personal ”, malgrat les dificultats estructurals, si es vol avançar cap a una institució cultural més cohesionada i realment orientada als públics.  Conclusions Al final, i concloent, l’OPPCC ha posat sobre la taula diverses problemàtiques que hi ha en l’àmbit de la gestió i les polítiques culturals, donant eines, recursos i formacions per a poder seguir treballant-ho i poder seguir evolucionant aquest concepte que actualment es troba en gran fase de canvi i de millora. El Xavier Ulled (2025) ens comenta que el que ell considera més profitós i satisfactori personalment són les jornades, ja que “ hem aconseguit que es reuneixi tot el sector de museus de Catalunya per parlar de públics un cop l’any” .  Aconseguir espais que siguin accessibles i amables i que convidin a tots els públics hauria de ser un objectiu de futur, com a ciutats, pobles i com a Catalunya. Posar esforços i voluntats en treballar sobre aquest terreny que té molt per desenvolupar i explorar. On el concepte ideal de museus i centres patrimonials és que estan connectats amb el seu entorn proper, on és un espai amable de visitar, on el personal està motivat i predisposat a acompanyar el visitant i on són espais de participació i socialització .    Són els museus espai de referència per a tots els públics? |   Clara San Emeterio Pineda     | 14 /01/26 | L'Holística