L'odi. La criatura sense rostre
- Guillem Vila Ribas
- Feb 18
- 2 min de lectura
La criatura sense rostre | Guillem Vila Ribas | 18/02/2026
En els carrerons més foscos de cada poble i ciutat del nostre país durant dècades ha existit una presència. Sagnantment carnosa, palpitantment volàtil, fosca com una nit sense lluna, recaragolant-se per les canonades subterranies on la llum del sol no esta ni se l'espera. Nostàlgies d'un passat on aquesta amalgama de rancúnies dominava i regnava introduint-se en cada ésser viu a la força.
Moltes durant un temps, després de la seva suposada caiguda, varen donar per morta a la criatura sense rostre. D'altres, la minoria, la varen combatre en les seves anades i vingudes. Però ella mai morí, restà a l'espera per poder sorgir quan la necessitat ho demanés, quan l'esperança perdés la partida, quan el passat es transformés en il·lusió i el futur en vertigen. És en aquests moments, en què la matèria irascible es deixa alimentar per discursos dels quals ho tenen tot i volen més. Devoradora de versos, capital i poder va transformant-se en aire amb ràfegues fortes de vent es va estenent per aquest país meu, que cada cop em costa més de reconèixer.
S'infiltra per les finestres de les fàbriques, per les llars de foc, pels cables de les ràdios, pels aires condicionats, per cada orifici d'un mateix; arrasant pobles sencers fins a arribar al moll de l'os que ens fa perdre tota racionalitat, la por.
L'odi, en matèria sòlida, líquida o gasosa sempre cerca la poderosa perla de la por perquè sap que esdevé la clau per desactivar tota aquella possibilitat per reconstruir la solidaritat. Por al futur, por a l'altre, por al migrant, por a la pobresa, por a la por mateixa. Però aquesta massa inconnexa de sentits no té voluntat pròpia, està induïda, programada per aquells que l'alimenten.
Una gran taca de petroli en un planeta blau.
Un planeta blau en una gran taca de petroli.
I jo, en una barca surfejant les onades podrides de ràbia i desconeixement, em faig conscient que sol no podré parar-ho. Les negres onades de l'odi no les pararé amb les meves nues mans, necessito a les companyes de lluita amb les quals poder plantejar esperances possibles. Escalar les humides muntanyes de la mar i entreveure un horitzó on poder forjar una resistència clara.
No els permetrem guanyar.
La criatura sense rostre | Guillem Vila Ribas | 18/02/2026
Comentaris