La Font Modernista de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera
- Clara San Emeterio Pineda
- Jul 24
- 6 min de lectura
Clara San Emeterio Pineda | 23/07/26 | L'Holística
La presència de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera està plena d’història que molta gent coneix, un edifici rellevant de la ciutat d’Igualada al bell mig d’aquesta. El que molta gent no coneix és la història de tots els detalls de l’Ateneu. Totes les parts de l’Ateneu tenen el seu carisma i la seva història: el cafè, el teatre, la biblioteca, etc.
Des del 2025 s’està treballant per restaurar i conservar en especial atenció l’espai patrimonial del Brollador Modernista de l’Ateneu, la font amagada al Jardí Prohibit, al final de la pista.
Aquesta font, sovint oblidada, té també la seva història i els seus antecessors. Una font, amb ornaments florals i naturals fets amb formes sinuoses i patrons irregulars en trencadís, on es destaquen dos elements figuratius: l’abella a dalt de tot de la font, símbol de la classe treballadora per l’Ateneu, i el monograma “A” i “I”, corresponent a les inicials de l’Ateneu Igualadí al centre. Hi ha constància de l’existència inicial al 1920, amb el monograma desaparegut al 1945 i s’estima que es tornà a reproduïr al 1970 aproximadament.
La font disposa de dos brolladors a la part central, un a la part superior de la cascada i un altre que emergeix d’una columna de pedres que es troba dins la bassa. La part central era simulada i pensada com a cascada amb una cobertura vegetal en el centre que probablement foren falgueroles i heura, amb una base de rocalla construïda amb travertí. Tal com expliquen les conservadores Montse Agüero i Irene García en documents tècnics del procés de restauració de la font al 2025, ens expliquen que:
“Originàriament, la cascada formava una gruta sobre la bassa d’aigua, avui perduda, i imitava la cinglera de cornises del congost de Capellades, d’on probablement és originari el travertí de construcció de la font.”
Però a part de les característiques que componen la font, aquesta també té antecedents històrics que daten del 1876, que en tinguem constància, gràcies als escrits que s’han pogut recuperar de la història de l’Ateneu Igualadí. Aquest any és quan l’Ateneu s’estableix finalment al carrer Sant Pau, número 9.
I tot comença, com ho explica Joan Serra i Constansó a Mig segle de vida Igualadina. Volum primer (1865-1880). pàg. 121, arran de l'adquisició d’un terreny ja es formulen tot allò que hauria de tenir l’Ateneu Igualadí:
“El Pau Barral, un lliberal de bona mena (...) tenia al carrer Sant Pau uns horts de considerable extensió. Va adquirir-se el terreny necessari per a alçar-hi un edifici de tres naus destinat a sala d’espectacles la nau central, a escoles i sala de llegir a l’ala esquerre i a cafè a l’ala dreta. No hi havia diners, però sobrava la bona voluntat. El Pere Messeguer faria l’obra cuita necessària. (...)”
Aquest terreny, per consonància amb el propietari inicial d’aquest l’anomenàven “hort de’n Barral” fins que no es treballés en la construcció de l’edifici. Aquest terreny, Joan Serra i Constansó narra el que hi hagué en aquell any instal·lat en aquell espai:
“El terreny on s’instal·là l’Ateneu no tenia més amplada que la de l’edifici i uns quinze pams d’espai lliure a cada banda. Darrera hi havia un jardí amb el seu llac i una cascada rematada per una bella estatueta de marbre blanc. Els arbres del jardí eren moreres en homenatge al benemèrit senyor Morera que regalà tot el mobiliari de la sala de llegir (...).”
L’any 1898, el 23 de maig, es trasllada a la junta directiva l’acord de l’ampliació de l’Ateneu al terreny adjunt a la part ponent de l’edifici, que com descriu Salvador Riba i Gumà a L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera 1863-1939 explica que era “propietat del senyor Castells, qui l’havia adquirit per traspassar-lo a l’entitat quan la junta ho cregués convenient” i el 6 de juny d’aquell any es firmà l’escriptura de l’ampliació del jardí.
Per parlar de la Font Modernista, hem de parlar abans d’una font rodona, de la qual podem constatar existències l’any 1912, que era una bassa aixecada amb un pedestal central amb diferents salts en el que es podia intuir una estàtua de petit format al capdamunt de tot. D’aquesta font rodona amb el pedestal central, de la qual no sabem l'origen, en podem saber el final, ja que fou la base de la construcció de la font modernista. Això queda palès a la redacció de la revista mensual del propi centre L’ATENEU del mes de juny de l’any 1913, on explica:
“La Comissió d’Obres està estudiant la manera de portar a terme una bonica reforma al jardí, la qual consistirà a canviar de lloc la cascada i el quiosc, per traslladar la primera part a un extrem i utilitzar la galeria que existeix damunt del portal del Saló Teatre dóna al jardí, destinant-la a la música per als concerts que en aquest lloc hagin de donar-se.”
Aquesta construcció de la font i canvi de lloc es duu a terme en motiu del 50 aniversari de la fundació de l’Ateneu el 1863. I tal com narren Montse Agüero i Irene Garcia (2025) en documents tècnics del procés de restauració de la font:
“Cal destacar que tota la documentació de l’arxiu de l’ateneu va ser dispersada i guardada a domicilis particulars durant l’ocupació per part de les tropes franquistes de l’edifici i que, un cop arribada la democràcia, es va poder anar recuperant. Malauradament, molts documents resten encara desapareguts. En aquest context, es desconeix del cert el nom de l’arquitecte que va dur a terme la construcció de la font, tot i que algunes fonts, sense referències fiables, l’atribueixen a Pau Riera i Galtés, mateix arquitecte de l’edifici de l’Ateneu.”
Malauradament, la inauguració de la font acabada i la celebració de les Noces d’Or de l’Ateneu no es va poder fer l’any 1913 sinó que es va haver d’ajornar un any, conjuntament amb les celebracions de Festa Major degut a que la vaga de l’art fabril estava molt present a principis d’agost d’aquell any.
La vaga de l’art fabril de 1913, també coneguda com la vaga de La Constància, va ser un conflicte laboral històric protagonitzat majoritàriament per dones obreres de la indústria de l’art tèxtil a Catalunya. Les dones cobraven salaris molt inferiors als dels homes realitzant les mateixes tasques i sovint patien condicions insalubres. Hi havia un descontentament del sector tèxtil davant les exigències d’una patronal inflexible. A Igualada concretament, el pes era molt gran i va esclatar en una vaga a principis d’agost. Aquest any va ser un exemple pioner del feminisme obrer a Catalunya (més informació sobre la vaga a Huelga y manifestación. Relato en femenimo - CNT)
Cal destacar també, en aquesta època, la presència rellevant del modernisme a Igualada, amb la construcció de diferents edificis com l’Escorxador entre 1902 i 1905 o bé diverses adoberies com Cal Sabater, obra de Josep Ros entre el 1912 i 1919 que és quan es construeix la Font Modernista de l’Ateneu. També passà per Igualada les influències i ensenyances de Joan Rubió i Bellver, deixeble de Gaudí nascut a Reus, del qual prèn l’interès per les estructures ornamentals en materials de maó i ferro i actiu en diferents municipis del territori català.
Per acabar, m’agradaria citar a na Mireia Claret i Esteve, primera presidenta dona de
l’Ateneu Igualadí i una de les primeres de tot el moviment ateneista a Catalunya, va
expressar a la celebració de la restauració de la font:
“La Font Modernista no és només una font, és el punt on conflueixen quatre històries: la història de l’Ateneu, el modernisme català, el moviment obrer igualadí i la història d’un patrimoni recuperat més d’un segle després.”
Finalment, podem afirmar, tal com deia Maria Claret i Esteve, que pels ateneistes, el valor simbòlic d'aquesta restauració va molt més enllà de recuperar un element patrimonial. És el compromís de conservar el llegat que hem rebut, preservar la nostra memòria col·lectiva i projectar-la cap al futur.
Bibliografia:
Agüero, M., & Garcia, I. (2025, setembre). Font modernista de l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera: Informe final de conservació-restauració [Informe tècnic]. Ateneu Igualadí de la Classe Obrera.
Departament d’Empresa i Coneixement, Direcció General de Turisme. (2018). Rutes del Modernisme. Generalitat de Catalunya. https://empresa.gencat.cat/web/.content/20_-_turisme/publicacions/documents/arxius/Rutes-del-Modernisme_ca.pdf
Generalitat de Catalunya. (2026, juny). Brollador - Banc de l’Ateneu Igualadí (Fitxa núm. 5780) [Registre patrimonial]. Cercador de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/5780
Llacuna, P. (s.d.). 1.3. Edificis que marquen estil. A El Modernisme a Igualada. Ajuntament d’Igualada. https://modernismeigualada.cat/1-3-edificis-que-marquen-un-estil/
Riba i Gumà, S. (1988). L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, 1863–1939. Ateneu Igualadí de la Classe Obrera.
Serra i Constansó, J. (1978). Mig segle de vida igualadina. Ateneu Igualadí de la Classe Obrera.
Comentaris