Habitatge: La Utopia de satisfer una necessitat bàsica

Laia Dalmau i Bayón | 10/02/2026

És en boca de tothom que un dels principals hàndicaps de la gent jove en  aquest país és poder independitzar-se. Trobar un habitatge de lloguer on viure  sembla un propòsit pràcticament impossible: els preus ronden pels aires, els  requisits per a esdevenir arrendatari són difícils de complir, els habitatges acostumen a estar en unes condicions força deplorables, sense mencionar el fet  que els anuncis de pisos –i habitacions– disponibles volen als pocs minuts de ser  publicats.  

Fa tretze anys que em trobo enmig d’aquesta voràgine fatigant, canviant de casa, de  companys de pis, de barri, de municipi, de context. En total, he viscut en vuit  habitatges, sis municipis, dos països i he conviscut amb nombroses persones diferents. Tant de canvi fa difícil considerar el lloc on vius la teva llar, ja que el canvi comporta incomoditat mentre que una llar, per definició, és tot el contrari: un indret  acollidor que fas teu, on estàs a gust, en calma i on et sents segur.  

El primer cop que vaig marxar de casa els meus pares tenia divuit anys. Com tantes  altres persones d’aquesta edat, vaig traslladar-me per començar els estudis a la universitat. Després va venir el desig de continuar vivint pel meu compte, amb la llibertat que comporta tenir autonomia per gestionar els teus horaris i activitats com et plagui, sense la supervisió parental que t’ha acompanyat des de la infància.  

Viure de forma independitzada és, doncs, des del meu punt de vista i a falta de quelcom equivalent en la nostra cultura, un ritu de transició necessari i natural cap a la vida adulta, amb tot el que comporta fer-te plenament responsable d’administrar i organitzar els diferents àmbits de la teva vida, tot afrontant el més bonament possible les dificultats que puguin sorgir. Poc imaginava amb divuit anys que, essent una persona amb carrera, ingressos propis, esperit de superació i qualitats més que suficients per viure fora de l’àmbit  familiar, seria tan difícil aconseguir el que creia bàsic: habitar un lloc el preu del qual no fos la causa que determina o condiciona el teu benestar en altres àrees vitals.  

Tanmateix, res és tan senzill. Vivim en una societat interrelacionada on cap dels elements que la componen roman aïllat. Així doncs, els preus del lloguer –no  regularitzats i desorbitats– són acompanyats d’uns salaris que no estan a l’altura,  així com d’un percentatge d’atur i una precarietat laboral que ja fa anys que es posen  de manifest en múltiples estadístiques. Consegüentment, aquesta realitat comporta no poder assolir els requisits que es demanen habitualment a l’hora de voler accedir al lloguer d’un habitatge: presentar les darreres nòmines, disposar  d’un contracte d’almenys dos anys d’antiguitat en una mateixa empresa, dipositar la fiança, pagar els honoraris de la immobiliària i comptar amb un o dos avals.  

Aquesta situació tan desesperançadora es torna encara més exasperant si s’hi sumen les poques ajudes a l’habitatge –que són, a més, insuficients  econòmicament– i les comptades opcions d’habitatge social que existeixen; atorgades a poques persones seguint barems que resulten, un cop més, difícils de complir per qualsevol persona treballadora que percebi un sou normatiu, fins i tot dins la precarietat del context econòmic que ens acompanya i, especialment, si  aquesta no té menors d’edat al seu càrrec. 

No soc, ni de bon tros, la primera a fer aquesta reflexió. Tanmateix, donat que les  circumstàncies que ens envolten ens ho posen cada cop més difícil per a poder dur  una vida digna, denunciar aquesta situació i posar de manifest els diferents elements adjacents continua essent una tasca necessària. De res serveix voler avançar socialment cap a la preservació i cura del benestar físic i emocional, per exemple, si aquests es veuen perjudicats al no poder satisfer necessitats bàsiques  –com l’habitatge, els subministraments de llum, gas i aigua, o l’alimentació  saludable– a causa del seu cost.  D’escreix, aquestes resulten ser encara més difícils d’assumir en soledat. Sovint  reflexiono que, en cas de voler deixar la família d’origen, el context actual ens condiciona a haver-ho de fer acompanyats de companys de pis i, arribats a una edat  socialment acceptable, d’una parella.

És a dir, existeix l'opció de conviure amb persones –d’entrada– desconegudes, o bé,  de comprometre's amb algú amb qui mantens un lligam sexo-afectiu. En certa manera, doncs, ens podem veure obligats a viure en parella –més còmode que viure  amb estranys– , fins i tot quan seguir un estil de vida tradicional no sigui el que realment desitgem. Aquesta darrera opció també presenta el risc de veure’ns amb  dificultats d’abandonar relacions de parella que no funcionen –independentment  dels motius, fins i tot podent ser violents– i resignar-nos a quedar-nos-hi al no trobar cap alternativa plausible vers l'allotjament.  

Habitatge cooperatiu en cessió d'ús a Argentona - Coop Maresme

Amb tot, darrerament s'han plantejat solucions com l'habitatge cooperatiu. Aquest  recurs, malgrat ser una proposta que pretén contrarestar la poca oferta disponible d'habitatge per a ús habitual, es regeix per criteris de caràcter social amb pretensió de crear un estil de vida comunitari que enllaci els diferents cohabitants. Un cop  més, una opció que ens allunya de l'objectiu de viure amb independència plena i  sota paràmetres establerts per voluntat pròpia, que fa mancar de valor frases com "a casa meva, les normes les poso jo" i que convida a renunciar a escollir amb llibertat  si desitges compartir la vida diària i amb qui fer-ho. 

Cap de les opcions presentades permet tenir una llar que no involucri convivència, si així es desitja. I cap d'elles tampoc dona peu, en el fons, a optar a tenir una llar com sí que tenen, o van tenir, els nostres pares i alguns dels nostres avis, ja que ells  van poder triar qui deixaven accedir a la intimitat de casa seva. Tot plegat, se’ns presenta un paisatge desolador que ens condueix a prendre decisions que comprometen, no només el nostre dia a dia, sinó també la nostra vida futura.  

Si bé a l'inici del text he fet referència a la gent jove, malauradament, amb l’edat, les  perspectives de millora pel que fa a l'habitatge no incrementen:  Conec a adults fets i refets que s'han vist en la necessitat de llogar habitacions dins  el seu domicili habitual i en propietat per tal de poder assumir les despeses  produïdes per l'augment del cost de vida, famílies que han perdut casa seva en  veure's sotmeses a la pobresa econòmica… i tothom coneix l’existència de casos  d'extorsió per a posar fi a lloguers de renda antiga o per a construir habitatges d’ús  turístic.  

En definitiva, actualment l'habitatge ja no és un dret al qual hom sembli poder tenir accés. Trobar allotjament és més aviat un miracle, i poder-lo pagar sovint depèn de tenir la sort de comptar amb familiars en situació i disposició de donar-nos un cop de mà econòmicament.  Poder viure per compte propi i, particularment, fer-ho sol o amb companyia per elecció és un luxe que podria esdevenir quotidià si es formulessin polítiques públiques que regulin eficientment els preus del lloguer, que supervisin l’explotació que en fan els propietaris i les condicions en què es troben els habitatges, que incrementin els salaris d'acord amb el cost de vida actual i facilitin l’accés a l’habitatge a tothom –podent, a més dels supòsits habituals, considerar persones  vulnerables aquelles que no compten amb una xarxa de suport que els pugui avalar.

Habitatge: La Utopia de satisfer una necessitat bàsica | Laia Dalmau i Bayón | 10/02/2026