Confessions d’una antropòloga que no llegeix horòscops

Annabel Cabezas Pacheco | 28/01/2026

Crec que tots els antropòlegs tenim una llista mental de les nostres reaccions preferides a les paraules “sóc antropòleg/a” o “estudio antropologia social”. La total perplexitat sol ser la més comuna, però no necessàriament la més memorable. La meva llista, posats a comentar-la, és encapçalada per la vegada que em van preguntar si es tractava de l’estudi dels insectes, tot i que la segueixen molt de prop els comentaris que ho relacionen amb Indiana Jones o les vegades que la gent ha entès “astrologia” en lloc d’antropologia. Si algú encara ho dubtava: no, no sé si Taure i Balança tindran sort el mes de febrer.

Sent sincers, però, no culpo cap d’aquestes persones per la seva ignorància. No saber què és l’antropologia és molt més normal que saber-ho, fins al punt que trobar algú que ho sàpiga et fa endinsar-te en una ronda de preguntes increpatòries sobre l’origen d’aquest coneixement estrany: Has estudiat ciències socials? Vas fer-ne alguna assignatura a la universitat?

Nosaltres mateixos sabem que som els rarets de classe; aquelles persones que van al retrobament dels amics de l’institut i han de posar-se creatives explicant què van aprendre durant quatre anys a la facultat… i com això es tradueix a la seva vida laboral.

L’explicació que jo he trobat més fàcil de defensar és la següent: els antropòlegs som persones que busquem entendre aspectes de la vida de la gent a través de la convivència. La part que sempre em deixo, però, és aquella en què explico que, un cop considerem haver “entès” quelcom, procedim a escriure un article acadèmic plagat de paraules rares que (amb prou feines) entenem nosaltres. Ens juntem a conferències amb altres persones que afirmen entendre ves a saber què sobre la vida de la gent i, emprant el mateix llenguatge inaccessible, comentem i critiquem el que diuen la resta. A tot això, queda bastant clar que totes aquestes persones amb les quals treballem (les que pressuposem entendre) no venen amb nosaltres: es queden al paper, escrites amb les nostres paraules.

Sembla ser que l’acadèmia ens ha consumit. Ens han dit que la ciència és el nostre secret; allò que hem cultivat durant dècades de privilegi… el privilegi d’aquells que hem pogut estudiar. El cas és que, fins i tot per aquells que trobem certa “comoditat” en el privilegi, és difícil trobar-hi normalitat. Jo no trobo normal parlar de la vida d’altres persones d’una manera que a ells els resulti incomprensible. No hi ha normalitat en l’obscurantisme, però els científics socials hi hem trobat una casa; un hàbit.

La meva crítica no és nova; no soc pionera a queixar-me. Però sí que considero necessari construir un manifest: un manifest per a la superació del secret, l’obscurantisme i la demostració del privilegi. Per molt antropòlegs que siguem i per moltes vides diverses que observem, ens plantegem molt poc la nostra.

Jo, concretament, em plantejo que sempre vull ser antropòloga. Vull entendre la gent, i entendre’m a mi a través d’ells. Però també vull qüestionar-me, explorar diverses maneres d’arribar a les persones i comunicar allò que observo, deixant-me de secrets i de paraules estranyes… perquè no sé qui va decidir que el rigor sorgia de la incomprensibilitat.

Per tant, considerem això com un manifest; un d’optimista. Imaginem un futur on compartim allò que comprenem i on els antropòlegs no vivim en una cova acadèmica. …un futur on, si no és molt demanar, no s’espera que sàpiga com t’afecta Mercuri retrògrad.

Confessions d’una antropòloga que no llegeix horòscops | Annabel Cabezas Pacheco | 28/01/2026