Cançons i desamors: etnografia accidental d’un seminari a Cambridge

Annabel Cabezas Pacheco | 11/03/2026

Dimecres. Un dimecres fastigós i plujós s’obre a la ciutat de Cambridge. Més concretament, al Departament d’Antropologia Social. Primera planta; sala de seminaris. La discussió original de la classe (quelcom a veure amb l’impacte a les ciències socials) s’ha anat altre cop per les branques, i ens veiem tots abocats a les nostres tendències: filosofar sobre l’antropologia, allò que fem els antropòlegs, i el que no hauríem de fer. Som animals de costums.

En algun punt de la conversa, algú esmenta ‘el’ tema per excel·lència: treballar amb persones amb les que no estem d’acord. D’aquí surt de tot: feixistes, activistes pro-vida i sectors conservadors, entre altres. Com pot una, com a científica social, escriure sobre algú amb el que no està gens d’acord, a nivell ètic o moral? Sota quina llum?

Mans amunt a la sala.

Tothom diu la seva: es citen autors, es posen exemples i s’emboliquen els arguments. Ja fa estona que no sabem ni on hem començat la conversa. Els meus apunts deixen de tenir sentit i em rendeixo a la inestabilitat de la pàgina, esperant algun tipus d’inspiració divina provinent de… qui sap; els feixistes, els pro-vida o la quantitat insana de cafeïna que tinc al cos a les 11 del matí.

I, sobtadament, em ve la idea més absurda i desvinculada al cap: les ruptures amoroses. Em poso a pensar en totes aquelles relats i versions que he escoltat en els últims anys: l’amic o amiga a la que li posen les banyes, aquella que marxa perquè no es sent estimada, el de les eternes discussions o aquell que fuig d’allò que mai va arribar a ser. Penso, també, en com aquestes històries estan sempre guiades per una dinàmica de bondat o maldat quasi absoluta, però sempre contingent. No hi ha dades objectives: el que per un és una traició, per l’altre és una reacció justificada i el que per ell és un engany, per ella és un ultimàtum. Si tens la sort d’escoltar les dues versions, et trobes en una tessitura on no saps si escoltes la cançó original, el remix o la versió hiperpop de la història.

Poc a poc, arribes a un raonament pel qual no es necessita ser antropòleg: ningú viu una vida en la que no creu i, si no és així, la gent tendeix a generar relats que facin suportable la vida que tenen, encara que no la triïn.

Ningú es troba còmode al seu error i, per tant, no hi permaneeix. Aquell que posa les banyes troba manera de girar la truita al seu favor, i les banyes es converteixen en un ‘em tenia fart de x’ o un ‘ella em va fer y’. La majoria de tendències de les persones, de fet, no són ‘errors’ reformulats: són històries que ells i/o el seu entorn han pintat sota una llum clara, que els permet viure en el confort. El confort de la certesa en la calma moral i el rumb més o menys clar de la vida.Perquè ningú viu una vida en la que no creu.

I els antropòlegs no hem de buscar justificar aquells que no entenem. Però podem descobrir perquè creuen en la vida que tenen; com l’expliquen, com la pinten i com la defensen.

Perquè, en un context on no saben si escoltem la original, el remix o la versió hiperpop, no ens interessa saber quina és la millor, sinó què porta a cadascú a escoltar-ne una de diferent. Potser aquesta és, al cap i a la fi, la feina de l’antropologia: no jutjar la melodia, sinó escoltar què fa que algú la necessiti. Entendre com s’aguanten les vides, fins i tot quan no ens agraden, fins i tot quan desafinen amb la nostra.

Cançons i desamors: etnografia accidental d’un seminari a Cambridge | Annabel Cabezas Pacheco | 11/03/2026