Són els museus espais de referència per a tots els públics?
- Clara San Emeterio Pineda
- 6 days ago
- 8 min de lectura
Entrevista a Xavier Ulled Bertran (Director de l’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya).
Clara San Emeterio Pineda | 14/01/26 | L'Holística
La recerca d’investigació en el món de la gestió cultural ha anat avançant des de l’objecte que s’exposava: des de gabinets de curiositats fins a sales d’exposició, on l’espai expositiu quedava subjecte a allò exposat i era només un mitjà. No obstant, des de fa molts pocs anys s’està posant al centre la figura del gestor cultural, del comissari, del públic i del format expositiu. En aquest cas, parlarem amb Xavier Ulled, Director de l’OPPCC, sobre els públics i els seus interessos.
És ben sabut que una institució cultural, igual que una obra d’art, no és re sense qui la miri. Al final, és l’espectador que li dóna aquell valor, com ve als programes de televisió o a les influencers. És l’atenció que se li dóna que un afer sigui rellevant. En aquest cas ens trobem amb l’Institut Català de Recerca del Patrimoni Cultural (ICRPC), que és el centre de referència en el camp de recerca i divulgació sobre aquest camp. Posant al centre la voluntat i necessitat de fer recerca no només de l’objecte (allò que s’exposa), sinó també necessàriament dels mètodes, procediments i d’allò que ho sustenta, treballant des de la concepció i rellevància de les polítiques culturals que es duen a terme.
Dins de l’Institut de Recerca trobem el gran projecte de l’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya (OPPCC), una iniciativa amb la voluntat de treballar sobre el terreny dels públics generant rellevància a aquest agent que és actiu i present en la vida de la institució i que a part, ens pot generar una reflexió i millora en les metodologies de les polítiques culturals. L’Observatori proporciona eines i formació a les direccions de museus, centres i patrimonis culturals sobre les seves dades individuals i col·lectives generant una base de dades fiables i globals de Catalunya. Com expressa Xavier Ulled: “el que fem és proveir de coneixement dels públics i de les imatges, a les administracions que gestionen els museus i a les direccions dels museus.” Tot i que la seva tasca és molt contemporània ja que les primeres dades publicades són del 2016. Un dels èxits més grossos que han aconseguit, segons en el Pol Casals, investigador de l’Observatori (2024), és que tots els centres utilitzin el mateix model pel recompte de visitant, seguint el mateixos ítems d’interès per a poder fer posteriorment l’estudi.
Afluència de públics
Una preocupació latent en l’àmbit de la gestió cultural i en els museus és l’afluència de públics. Una necessitat vital dels museus i centres culturals és generar un públic fidel que visiti i revisisti les exposicions que es duen a terme i la programació establerta (activitats, tallers, etc.). En aquest cas, hi ha la necessitat doncs d’establir un vincle amb aquella població local del barri, ciutat o poble en el que està situada la institució en qüestió; ja que “no funciona només <vinga fem un any d’això> sinó que són relacions a llarg termini, per això és molt important conèixer quina gent tens al voltant per saber adreçar, [...] entendre les comunitats a les que vas però implicar-les.” (Xavier Ulled, 2025).
Moltes institucions opten per generar programacions, en el cas de l’art contemporani, amb la implicació de la població de la ciutat o poble, ja sigui amb la co-creació conjunta amb entitats que habitin el mateix espai o bé generant activitats que impliquen directament aquell segment de la població. De fet, com menciona Ulled, no existeix un “públic” sinó que hi ha “públics”, per això mateix presideix el títol aquest plural. Cada persona individual esdevé un públic ja que, tot i que es poden agrupar en diferents blocs (i al final és com es divideixen les estadístiques) pot ser que un mateix visitant estigui travessat per diferents eixos identitaris. Això també és important d’entendre a l’hora de treballar i posar al centre aquesta figura dels públics.
La cultura és identitat, individual i col·lectiva, que genera una trascendència en el lloc on habita i en les persones que la fan present. Segons Moisés Esteban Guitart (2012), a la seva Psicogeografia Cultural del Desenvolupament Humà, cada individu percep el món a partir de cinc elements “espai natural, institucions, artefactes, activitats i relacions socials” que configuren el seu “paisatge psicològic”. L’autor el defineix com “allò que un percep i experimenta en relació a un determinat lloc”, un concepte fenomenològic que “compagina certa experiència perceptiva [...] amb certa vivència psicològica”. Aquesta idea explica que no tothom entengui les institucions culturals de la mateixa manera: cada persona hi arriba amb un bagatge emocional, social i vital diferent. Això queda reflectit directament en les estadístiques recollides per l’OPPCC dels últims anys:
“Segons els estudis que fem de participació cultural, més del 30% de la població de Catalunya diu que el principal motiu pel qual no va a museus és que no els interessa [...] I això per què passa? Doncs perquè no s'ha aconseguit arribar a aquesta gent, els textos no els atreuen, el concepte mateix de museu no els atreu.” (Xavier Ulled, 2025).
Aquesta manca d’interès acostuma a estar relacionada amb la falta d’experiències culturals significatives durant la infància. Estadísticament, aquelles persones que visiten museus d’adult ho fan perquè “de petit els ha visitat i ha tingut una bona experiència [...] sobretot des de la família”. Per això, el públic familiar té un paper fonamental en la formació d’hàbits culturals i en l’establiment d’un vincle positiu amb les institucions culturals. Però per a que famílies puguin anar als museus, igual que tota la resta de públics cal que aquests siguin accessibles.
Accessibilitat dels museus
Tal com destaca Ulled durant l’entrevista, “d’accessibilitat hi ha molts tipus”. Normalment es pensa només en l’accessibilitat física (mobilitat, visió o audició), però també és important centrar-se sobretot en l’accessibilitat cognitiva. Aquesta no es dirigeix només a persones amb discapacitats, sinó a “totes aquelles persones [...] que no entén el que són els museus i no tenen cap problema”. Per això, un dels punts clau és “com escriure textos que siguin comprensibles i atractius per al públic”. De fet, encara hi ha museus, “en especial els museus d’art contemporani”, que “encara no han fet aquest pas” d’elaborar cartells i textos accessibles per a tothom. Que el contingut estigui adaptat i sigui atractiu és molt necessari per a que la gent es senti convidada a anar al museu.
Aconseguir l’accessibilitat, física i cognitiva del visitant, hauria de ser un requisit indispensable per a tots els recintes culturals. Tot i així, implementar aquestes millores sovint es veu condicionat per la manca de recursos. Com explica Xavier Ulled, “les plantilles estan infrarepresentades”, els equips van “fins al coll de feina” i és difícil dedicar temps a avaluar objectius i processos. Per això, “els museus fan el que volen i el que poden, més ben dit”, dins de les seves limitacions materials i de temps.
El concepte de museu i de vida cultural està en constant evolució i cada vegada més sotmès a una mirada crítica.
De fet, “normalment, la gran majoria de la població [...] el que volen fer al seu temps lliure [...] és, primer, passar-s'ho bé i, segon, socialitzar” (Xavier Ulled, 2025). Tanmateix, la imatge que molts associen als museus contradiu aquestes expectatives: “un lloc on no podran parlar, no podran socialitzar, no és divertit, hi haurà un guarda que et farà callar”. Aquesta imatge antiquada del museu silenciós encara persisteix en alguns casos, però, com indica n’Ulled, “és un indicador molt positiu quan veus que la gent està assenyalant els quadres i està parlant entre ells; vol dir que allò els hi ha agradat. Això els ha despertat el seu diàleg i és molt interessant. La idea del museu en silenci ja està passada, en general.”
Per tant, per connectar amb el públic actual cal transformar aquesta percepció rígida del museu i entendre’l com un espai viu, social i acollidor, alineat amb les necessitats reals de les persones. Però dintre de tot aquest entramat, al final hi ha solucions i propostes de millora. En aquest cas l’Observatori extreu aquestes dades per a que les direccions treballin sobre aquestes, això també proporciona una voluntat de millora per part de tots els agents implicats.
Cultura de l'avaluació
No obstant, sí que és cert que un dels aspectes que encara està en evolució en l’àmbit de museus i centres patrimonials és la cultura de l’avaluació, ja que molts museus i centres no la tenen assolida com una part del procés.
“Què passa? En aquest sector es produeix molt: moltes exposicions, moltes activitats però l'avaluació que queda com l'última part de tot és que normalment no s'arriba perquè ja no hi ha recursos, perquè ja no hi ha temps... Però l'avaluació t'està dient què és el que funciona què és el que no funciona i serveix per millorar les futures exposicions o activitats o el que sigui. Per això una mica està l'observatori: els públics i l'avaluació. [...] Els millors projectes o els que ens entren més fruit ja comencen amb l'avaluació implantada des de les primeres etapes del projecte i això és important.” (Xavier Ulled, 2025).
Paper dels serveis externalitzats
Un altre aspecte sovint poc tractat és el paper de les empreses externes i la implicació que haurien de tenir en la participació dels públics als museus. Tal com s’assenyala, “el tema de les empreses externes és un tema important”. Els projectes internacionals que han funcionat bé coincideixen que la participació i la relació amb els públics “ha de ser un tema de l’organització, no pot ser només de la direcció”. Tot i que la direcció és “el principal motor de canvi”, el procés s’ha d’integrar “des de la persona de neteja fins al director o directora”.
Tanmateix, el model actual de moltes institucions depèn d’empreses externes amb “personal rotant contínuament”, sovint gent jove que “potser està sis mesos i després canvia”. Aquesta rotació constant afecta diversos aspectes de gestió, perquè quan una persona ja sap com funciona un programa o un procediment, “canvia”. Tot i que és una problemàtica coneguda, “ara mateix no té pinta que hagi de canviar”. Per això es considera essencial “involucrar també a tot aquest personal”, malgrat les dificultats estructurals, si es vol avançar cap a una institució cultural més cohesionada i realment orientada als públics.
Conclusions
Al final, i concloent, l’OPPCC ha posat sobre la taula diverses problemàtiques que hi ha en l’àmbit de la gestió i les polítiques culturals, donant eines, recursos i formacions per a poder seguir treballant-ho i poder seguir evolucionant aquest concepte que actualment es troba en gran fase de canvi i de millora.
El Xavier Ulled (2025) ens comenta que el que ell considera més profitós i satisfactori personalment són les jornades, ja que “hem aconseguit que es reuneixi tot el sector de museus de Catalunya per parlar de públics un cop l’any”. Aconseguir espais que siguin accessibles i amables i que convidin a tots els públics hauria de ser un objectiu de futur, com a ciutats, pobles i com a Catalunya. Posar esforços i voluntats en treballar sobre aquest terreny que té molt per desenvolupar i explorar. On el concepte ideal de museus i centres patrimonials és que estan connectats amb el seu entorn proper, on és un espai amable de visitar, on el personal està motivat i predisposat a acompanyar el visitant i on són espais de participació i socialització.
Són els museus espai de referència per a tots els públics? | Clara San Emeterio Pineda | 14/01/26 | L'Holística
Comentaris