Miraré a la mar quan et trobi a faltar

Miraré a la mar quan et trobi a faltar | Guillem Vila Ribas | 26/11/2025

El sol fred sorgia imponent un matí de novembre en la mar tèrbola del port de Barcelona. Les fulles dels arbres del Passeig de Gràcia, cansades d'un estiu intens i d'una tardor inusualment calenta, per fi decidien caure al plàcid somni del vent, descansar sobre els florits panots de la ciutat i convertint-se en adob perquè altres fulles tornin a brotar. Un cicle de vida que com una nòria sempre gira i gira, malgrat el canvi dels seus protagonistes.

I jo, plantat en el bosc del meu subconscient, esdevinc un arbre de fulles caduques, de records de clorofil·la que aprenen a volar amb el vaivé del temps. Però en mi romana un manac de fulles perennes, inviolables a la virulència de la tempesta, records d'una vida marcats en ferro argent a la meva escorça i que acaben perfilant el meu ser.

La tardor sempre ha estat una etapa de canvis, de destruir per tornar a construir, i aquesta serà difícil d'oblidar. Entre castanyes i bolets, entre somriures i llàgrimes, entre l'amor i la mort, entre la pèrdua i el retrobament; enmig de tot això decideixo arrelar-me en el sòl dels meus ancestres, deixar-me acaronar pel gèlid astre del cel, refrescar-me amb la gebrada de bon matí i des del turó més alt de Collserola, mirador de la imponent mediterrània, aprendre a escoltar-te. 

.

Quan esdevingui conscient de la teva absència,

Quan cerqui dubtes en el meu subconscient,

T'escoltaré en les onades.

Quan les onades deixin d'arribar,

Quan la sorra es geli en ple estiu,

Sabré que ha arribat el moment.

I quan et trobi a faltar miraré a la mar

Miraré a la mar quan et trobi a faltar.

Guillem Vila Ribas 28/10/2025

T'estimo avi.

Miraré a la mar quan et trobi a faltar | Guillem Vila Ribas |  26/11/2025