Etnografia d'un clam

Guillem Vila Ribas | 18/04/24

Tot el camp és un clam

som la gent blaugrana.

Tant se val d’on venim

si del sud o del nord

ara estem d’acord, estem d’acord,

una bandera ens agermana.

Foto pròpia: Penya Barcelonista de Sant Antoni

Un dimarts 16 d’abril l’eufòria es desbordava pels carrers de Barcelona com un riu blaugrana. Una identitat que molts havien ja oblidat despertava els seus nens interiors, veient la televisió amb els seus pares, familiars i amics. Aquella sensació compartida que per cada minut que pasa es va fent més i més gran. Tot el món present es converteix en una dualitat polaritzada entre guanyar o perdre, no hi ha punt entremig. El partit comença i els crits comencen a rebotar contra una pantalla penjada al sostre d’un local ple de gent units per un mateix sentiment, un mateix clam. I jo, com observador participant de la droga de la passió, contemplo aquell laboratori social de vida al límit.

L’aigua tranquil·la i plàcida que feia uns minuts ocupava l’espai, es veu convertida en una mar bulliciosa i impredictible causada per la caiguda de la pastilla efervescent de la identitat. Un oceà de bombolles creant-se i explotant, el caos fet ordre, i després quan el partit acaba.... la calma. És un orgasme grupal de proporcions bíbliques. És, en definitiva, com ja vaig parlar en el podcast Nits de Bohèmia, l'Efervescència Col·lectiva d'un Clam

I és que, algun moment t’has sentit extasiat en mig d’un concert, una manifestació, un partit de futbol i no sabies molt bé perquè? El cor se’t sortia per la gola, les llàgrimes et queien per les galtes i la sang et bullia en les artèries. Era una intensitat no només teva, sinó també, dels que t’envoltaven, una sensació irracional, un comportament gregari. El gregarisme, segons William Donald Hamilton, en l’article “Geometry for the selfish herd” (1971),  és el comportament que tenen els individus d’un grup o comunitat d’actuar junts sense una direcció planificada, com un remat que esdevé una entitat unitària en moviment conjunt.

El ramat d'ovelles al Pla d'Anyella

El terme s’utilitza en ovelles, però també en humans durant activitats o situacions com les bombolles financeres, les manifestacions al carrer, esdeveniments esportius, i, fins i tot, presa de decisions, judici i formació d’opinió, cosa que podem veure en les xarxes socials. Sabent això, podríem suposar que tot el que ha dit aquest biòleg és la justificació del que sentim, que és un fenomen natural que ens fa seguir al remat però... hi ha coses que ens manquen en aquesta explicació.

No em diu perquè sento aquesta opressió al pit quan el meu equip preferit marca un gol i jo ho celebro amb els meus companys i compatriotes al camp nou. No raona sobre perquè les fangirls i fanboys comencen a cridar en només aparèixer el seu cantant idealitzat. I per entendre-ho ens hem d’enforcar en la raó d’aquesta unió entre complets desconeguts, la qual inicialment es troba en el fet de la identitat.

Una de les coses que m’han quedat més clares de la carrera d’Antropologia que he estudiat és que els humans, en major i menor mesura som essers socials, però també essers classificatoris. Cadascú té els seus marcs mentals amb límits més flexibles o més ferms, però tots classifiquem per així poder saber a on pertanys. Però per crear-se un grup social primer s’ha de localitzar l’alteritat, qui representa aquest altre del qual ens estem distanciant, i quan haguem trobat al diferent podrem vislumbrar qui pertany al nostre clan, a la nostre tribu, al nostre cercle social.  Hi ha multiplicitat de cercles, poden ser familiars, d’amistats o per temàtiques concretes (Religió, cultura, nació, esport, etc).

Partint d'aquest marc, el que he pogut observar durant la meva estada de dos dies de treball de camp en una penya barcelonista és que, a part de ser espais per gaudir d’un esport que t’agrada, són espais de trobada on la comunitat porta a terme les seves pràctiques i rituals de transcendència, on donen imatge als seus deus i mites (estàtues dels presidents del barça, el carnet d’identitat del Messi mida pòster, banderes, colors, bufandes centenàries, etc.) i on recreen la seva pròpia identitat col·lectiva.

Foto pròpia: Barcelonistes a la primera part celebrant que estaven guanyant

Una de les coses que més m’interessa del sentiment de pertinència que té l’esport, en aquest cas el futbol, és l’ús fonètic de la primera persona del plural. Quan un equip guanya o perd, no ho fan només els 11 jugadors/es que estan al camp, no ho fa només tot l’equip que hi col·labora, sinó que guanyen o perden tots aquests seguidors que ho veuen des del seu sofà, des del bar o des del lavabo. Un recurs fonètic que t’allibera de l’ego i ens converteix en un cúmul autoconscient d’agència pròpia.

I avui, dos dies després d’haver perdut aquell partit que tant va emocionar, encara es veuen les restes del dol que el barcelonistes estan vivint i que durarà temps. Finalment dir, però, que entenc perfectament com aquesta efervescència col·lectiva desperta aquests sentiments d’eufòria als que ho viuen, ja que fins i tot jo, que mai he estat un fidel seguidor del futbol, em vaig contagiar de les expectatives, la il·lusió, la ràbia i la pena que com un remat gregari ens va unir en un sol clam insultant al Dembele.

William, D., Hamilton. (1971). Geometry for the selfish herd.. Journal of Theoretical Biology, 31(2):295-311. doi: 10.1016/0022-5193(71)90189-5

Etnografia d'un clam | Guillem Vila Ribas  | 10/04/24