Crítica: Sirât (2025)
- Guillem Vila Ribas
- Jul 11
- 3 min de lectura
Actualitzat: Jul 13
La fragilitat d'una vida continguda en un beat | Crítica: Sirât (2025) | Guillem Vila Ribas
La fragilitat d'una vida continguda en un beat.
Guillem Vila Ribas
L'altaveu sonava fent tremolar els grans de sorra que el vent havien portat. La terra desèrtica bategava al tic-tac del temps que els quedava, immersos en una dansa tribal percussiva, abduïts del temps i el context complex que els tocava viure.
Tràiler:
La crítica de Sirât (2025):
Avui, en una amagada sala entre carrerons de Sants, a la cooperativa Zumzeig, he anat a veure Sirât, la nova pel·lícula de Óliver Laxe, guanyadora del Premi del Jurat al Festival de Canes 2025. He decidit anar-hi sense llegir ni escoltar cap crítica. Sí que sabia que anava d'un grup de raves i que havia estat bastant polèmica, però no m'esperava la magnitud de la pel·lícula.
Només amb els primers vint minuts ja em sentia completament immers en una experiència etnogràfico-sensorial. Laxe no ens col·loca com a espectadors omniscients davant d’una rave perduda al Marroc; ens fa entrar-hi, ens abdueix. Ens converteix en partícips del ritual que, entre tro i tro, sacseja els nervis de la consciència. Al llarg del film, es van desplegant pràctiques, creences i gestos que componen aquest col·lectiu underground, convertit aquí en subjecte d’una etnografia visual. Es nota el treball rigorós del director: més que representar, facilita l’autorepresentació (La majoria de personatges son interpretats per persones extretes de raves de tota Europa), fugint de l’exotisme o la mirada moralitzadora.
Enmig d’aquest miratge sonor desèrtic emergeix la figura d’un pare (Sergi López) i el seu fill (Bruno Núñez), que arriben buscant la seva filla desapareguda, sospitant que pot trobar-se en aquella festa. Ells són el pont entre dues realitats: la quotidianitat que l'espectador coneix i l’univers alternatiu de la rave. La pel·lícula juga així amb l’alteritat, el desconcert i la distorsió perceptiva. A través de les peripècies d’aquesta família, assistim a un procés de comprensió i reconeixement —no exempt de dolor— cap a aquella cosmovisió, extranya en els seus ulls, que ha empès la seva filla a fugir.
No puc dir gaire cosa més sense esbudellar tota la trama, però si que m'agradaria mencionar com és de curós el director fins i tot en decidir el nom de la pel·lícula. Sirât és una paraula àrab que significa “camí” i per a l'islam és un pont fi que uneix l'infern amb el paradís. Això agafa forma literal i simbòlica en el format routrip que després pren el film i què, entre el context global bèl·lic que ressona amb les nostres pors actuals i la fragilitat de la vida, ens fa ser conscients que les coses no han de ser sempre fàcils.
Per acabar, voldria reivindicar el plaer d’anar al cinema i no saber què passarà. D’obrir els ulls i que et sorprenguin. Estic fart d'històries fetes en oficines, per empresaris que només veien el tràiler ja en saps el final. Sirât pot no ser una pel·lícula fàcil —és profunda, lenta, exigent, dura—, però és cinema en estat pur: valent, humà, autoral. No renuncia a l’espectacle, però l’articula des d’un altre lloc. Amb sentit. Al sortir de la sala les imatges impactants, el so immersiu i el missatge final no t'abandona durant setmanes. És això el que ha de ser el cinema, que no et deixi indiferent.
En definitiva, és una porta a un món desconegut i una invitació a deixar-se endur. Com va dir Óliver Laxe en una entrevista, una de les consignes dels raveros és:
"Hundimos nuestras cabezas en los altavoces para no escuchar como se derrumba el mundo".
Fitxa Bàsica:
La fragilitat d'una vida continguda en un beat | Crítica: Sirât (2025) | Guillem Vila Ribas
Comentaris