Crítica: Deadpool & Wolverine (2024)
- Guillem Vila Ribas
- Aug 2, 2024
- 3 min de lectura
Sang, ironia i fan service | Crítica: Deadpool & Wolverine (2024) / Guillem Vila Ribas
Sang, Ironia i Fan Service:
Guillem Vila Ribas
REGULAR
Entre sang, fetges esquinçats, personatges decapitats i quartes parets destruïdes, trobem un projecte que fa del fan service la seva trama i de la trama una ironia. És una llàstima que una pel·lícula amb tant de potencial hagi quedat atrapada en un joc de referències i bromes internes que només els fans més àvids poden apreciar completament.
Tràiler:
La crítica de Deadpool & Wolverine (2024):
Benvinguts i benvingudes a la pel·lícula que tenia el deure de salvar el que quedava de l'imperi cinematogràfic de Marvel. Haurà complert aquest gran repte? Econòmicament, segurament sí; en altres aspectes, no ho tinc tan clar. Però aprofundim una mica més en aquesta complexa producció.
Entre sang, fetges esquinçats, personatges decapitats i quartes parets destruïdes, trobem un projecte que fa del fan service la seva trama i de la trama una ironia constant. Bevent d'una nostàlgia burlesca, el film buscarà impactar-nos a base de referències de la ja difunta FOX, perdent així un sentit, un objectiu o una idea clara de si mateixa. És una llàstima que una pel·lícula amb tant de potencial hagi quedat atrapada en un joc de referències i bromes internes que només els fans més àvids poden apreciar completament.
Personalment, malgrat haver-me semblat divertida i sorprenent amb l'aparició de certs personatges del passat dels Xmen, sento que el seu guió s'assembla més a una trama de "relleno" del Mortal Kombat, col·locada entre batalles espectaculars i arrencaments de vèrtebres a càmera lenta, mentre escoltes "Like a Prayer" de la Madonna amb els auriculars que et va regalar l'avi per Nadal; i no tant a un guió d'una pel·lícula real.
La justificació que dona peu al fet que els protagonistes es coneguin i facin equip no té sentit ni en la trama que intenten formar ni en el continum ja establert a Marvel en projectes més ben pensats com el de Loki. Aquesta incongruència no fa més que agreujar la sensació de caos i improvisació que impregna la pel·lícula.
Un altre problema que trobo, i que es repeteix en molts dels projectes recents d'aquesta companyia, és que són pel·lícules autoconclusives i irrellevants dins d'un univers construït que es desmunta per arguments que es descanonitzen entre si. Cada pel·lícula desmenteix l'anterior, cada una entén el multivers a la seva manera i cada una oblida el que ha passat en l'anterior, creant un context borrós i confús. De fet, en aquesta trobem referències concretes a aquest desgast continu, fent ironia i broma, però tampoc és capaç de posar-hi ordre. Més que el Jesucrist de Marvel, com es diu en el tràiler, és el sonat del carrer que anuncia que el món s'acaba, però no fa res per canviar-ho.
No obstant això, veient com en només 5 dies de la seva estrena, Deadpool & Wolverine, protagonitzada per Ryan Reynolds i Hugh Jackman, ja ha superat la marca dels 550 milions de dòlars en taquilla mundial (https://www.ambito.com/), és innegable que esta sent tot un èxit comercial.
En resum, estem davant d'una pel·lícula que, tot i les seves bones intencions i els seus impactes a cop de talonari amb actors molt bons, es queda curta en molts aspectes clau. Per aquesta raó li he posat do estrelles i mitja. És una obra que pot entretenir durant un parell d'hores, que segur que serà l'èxit instantani de l'estiu, però que li manca una narrativa pròpia que la sostingui.
Fitxa Bàsica:
Sang, ironia i fan service | Crítica: Deadpool & Wolverine (2024) / 01/08/2024
Comentaris