Crítica: Past Lives (2023)
- Laura Tapias
- Apr 5, 2024
- 3 min de lectura
Actualitzat: Apr 9, 2024
Crònica sobre l’amor, les pèrdues i el temps | Laura Tapias
Crònica sobre l’amor, les pèrdues i el temps:
Laura Tapias
La pel·lícula Past Lives (2023) de la directora coreà-canadenc, Celine Song, dibuixa, allunyada de les comunes històries sobre triangles amorosos, un relat que ens parla sobre l'amor i el desamor, però que sobretot ens recorda el valor de la renúncia.
Nominada als Oscars del 2023 a millor pel·lícula i millor guió original, el film ens permet transportar-nos a aquell racó amagat d'un amor del passat, innocent i maldestre i ens capacita de profundes reflexions.
Tràiler:
La crítica:
La pel·lícula Past Lives (2023) de la directora coreà-canadenc, Celine Song, dibuixa, allunyada de les comunes històries sobre triangles amorosos, un relat que ens parla sobre l'amor i el desamor, però que sobretot ens recorda el valor de la renúncia. Una peça sublim i delicada sobre dos amics de la infància, Nora i Hae Sung, que se separen quan la família d'ella emigra de Corea del Sud. Dècades més tard es retroben durant una setmana a la ciutat de Nova York, on les decisions del passat i del futur es creuen.
El film segueix una estructura estricta, dividida en tres parts que coincideixen amb les etapes vitals de la infantesa, l'adolescència i la jove-adulta. Els diferents períodes del cicle vital s'entrellacen en determinats moments, fent salts en el temps o regressant en forma de record. Així doncs, la història ens permet traçar la silueta de la vida dels protagonistes per culminar en allò difícilment d'assolir; l'empatia cap a tots els personatges, i ho aconsegueix ressaltant les virtuts de cada un d'ells, sense demonitzar cap vèrtex del triangle amorós. Els silencis, de manera molt aguda, són els que ens fa transcórrer per les escenes i ens transmeten els nervis dels retrobaments i les incomoditats dels comiats inevitables.
L'obra és un far d'excel·lència per la subtilesa amb la qual tracta els primers amors, sobretot aquells impossibles i regits per les distàncies geogràfiques. Se'ns presenta un enfocament íntim i càlid que evita caure en clixés. Això es posa de manifest en l'escena final, on, si el comiat entre els dos coreans hagués conclòs amb un petó final, el film hauria esdevingut com qualsevol altra història d'amor que es presta als impulsos i a les satisfaccions immediates. Com un acte de resistència a aquest desenllaç, ambdós protagonistes mantenen la tensió fins a l'últim segon, deixant-nos amb la mel als llavis del que pensàvem que seria el final de la pel·lícula: una ensucrada escena d'amor i passió.
Com passa reiteradament al film, el comiat atropellat entre els dos deixa el llegat d'un amor interromput, però que intenta incansablement negociar amb el temps. A la fi, la història ens parla d'un present que reconeix un passat, però que malauradament no es projecta en un futur. Així, el desenllaç de la cinta ens revela com, malgrat la nostàlgia i l'enyorança per la seva terra i la infància que troba en Hae Sung, per a Nora, ell és massa coreà i tornar amb ell suposaria un fracàs, un pas enrere en la seva vida d'èxits nord-americans.
Una pel·lícula profundament aterrada en l'espai-temps, això s’evidencia en l'èmfasi que la directora posa en l'ordre de l'eix temporal per a situar el relat. La cronologia del film ens mostra com, segons Song, les decisions que hem pres a la vida i les capacitats i limitacions de les quals disposem són les que condicionen el nostre present, idò, les persones amb qui establim vincles. Sota aquesta lògica racional sobre les relacions també entén l'amor -i en conseqüència el desamor- com allò conscient, és a dir, l'amor com una decisió. Així doncs, entenent l'amor com una elecció, la pel·lícula destaca la renúncia com la fase final d'aquesta decisió.
En síntesi, la força de la pel·lícula recau en retratar una història llunyana, però alhora prou propera perquè ens parli de tots i totes. En aquest sentit, ens permet transportar-nos a aquell racó amagat d'un amor del passat, innocent i maldestre i ens capacita de profundes reflexions, a les que difícilment podem posar-hi paraules, al capdavall, teoritzar és sempre un fracàs.
Fitxa Bàsica:
Crònica sobre l’amor, les pèrdues i el temps | Laura Tapias | 05/04/2024
Comentaris