Crítica: Dancer in the Dark (2000)
- Mika Franganillo
- Mar 15, 2024
- 5 min de lectura
Actualitzat: Apr 8, 2024
Guiada per la música | Mika Franganillo
Guiada per la música:
Mika Franganillo
Insòlit musical que no se sembla a cap altre, Dancer in the Dark (Lars Von Trier, 2000) arrossega l'espectador amb la seva força tràgica, en un cant tan terrible com bell a la vida i la mort. Selma, mare cega, enfronta el seu destí sense renunciar a la voluntat de salvar el seu fill de la malaltia congènita que amenaça amb cegar-lo a la seva vegada. Ella és capaç de veure en la seva fantasia, guiada per la música del món, que ella acompanya amb la seva veu, radiant de bellesa.
Guanyadora de la Palma d'Or a Cannes
Tràiler:
Assaig:
"La meva gratitud a Lars Von Trier, que ha sabut com ningú internar-se en els
abismes de la difícil compassió,
el candor de la innocència i la qüestionable utilitat del sacrifici" Chantal Maillard
En un món on, igual que Ulisses, hem decidit lligar les nostres mans al pal de la racionalitat per observar com espectadors les temptadores sirenes des de la distància i la comoditat que proporciona l'anul·lació de la voluntat, valdria la pena preguntar-se si és possible trobar herois tràgics enmig del desencisat desert que suposa el segle XXI, on ningú sembla estar disposat a donar la vida per afirmar la seva voluntat i veritat intimes. Escric aquest breu assaig per intentar demostrar que és just enmig d'aquest espectacle postmodern desolador on s'ha donat el que Nietzsche (1973:160) aclamaria com un "renaixement de la tragèdia".
Segons aquesta tesi, Selma, la protagonista del film Ballar a la foscor, dirigit pel genial Lars Von Trier, encarnaria l'experiència tràgica, renovada en virtut de l'esperit de la música, irrompent en el centre d'una Europa esgotada pel cristianisme i la ciència en les seves megalomaníaques pretensions d'erigir-se com a valors masculins absoluts. Enfront d'aquests, una mare cega lluita contra el món per afirmar fins al final la seva voluntat, acceptant la finitud en nom d'un fi major i assolint l'eternitat indestructible a través del cant.
Selma, igual que Edip, esdevé cega. Però és en virtut d'aquesta "manca" que està en contacte amb un "coneixement sanguini" del món que li permet habitar aquest "vast i vital flux de coneixement que camina en la foscor" i que "antecedeix a la ment" (Elbeshlawy, 2016:73). Aquesta forma d'aprehendre el món, només accessible "tancant els ulls", està en relació íntima amb la concepció de la tragèdia grega que Nietzsche (1973:89) caracteritzava com "una mirada que penetra en l'íntim i horrorós de la naturalesa", com "taques lluminoses per guarir la vista ferida per la nit horripilant".
Així doncs, enfront de la voluntat apol·línia d'individuació, encarnada en la cinta de Lars pel sistema judicial americà, Selma representa "la celebració de la idea de la supervivència del cant - l'art més primitiu"; la dona dionisíaca i la "sirena mítica" que pertany a un "perdut o oblidat univers femení o regne on la dona domina i precedeix el masculí" (Elbeshlawy, 2016:70-75). Aquest regne es troba en aquesta "part de la naturalesa humana incrustada en un món pre-subjectiu" on els ulls "estarien destinats no a veure sinó a plorar (...) a expressar amor, goig o tristesa abans que mirar" (Derrida, 1993:126). Quan llegim això és impossible no pensar en la peculiar -però seductora- concepció nietzscheana de l'origen de la tragèdia àtica grega, en la qual aquesta neix del cor tràgic, representant de la voluntat dionisíaca i de la música.
Aquí s'afirma la predominança cronològica del món femení (preverbal, orgiàstic, primigeni) per sobre del masculí i les seves lleis humanes que obeeixen al món de les aparences característic del principium individuationis. Selma, per habitar aquest fosc, però prolífic món de la voluntat i l'un primordial, es troba en contacte privilegiat amb "la màgia del foc de la música" (Nietzsche, 1973:163) en tant que dona dionisíaca.
Una altra de les característiques que fa de Selma una heroïna tràgica és la seva incommensurabilitat. En nom d'aconseguir els diners que li han estat robats vilment pel seu amo Bill, i que va estar estalviant minuciosament per aconseguir pagar l'operació que podria guarir, abans que fos massa tard, la imminent ceguera congènita del seu fill, Selma és capaç de transgredir l'ordre de la naturalesa mitjançant l'homicidi. I és en aquest poder titànic d'eixir-se per sobre de les lleis que regeixen la societat humana, esborrant una vida del mapa, que la seva història esdevé tragèdia.
Més endavant a la cinta, quan Selma és sentenciada a mort després de tenir un judici en què decideix no "defensar-se" sinó tan sols dir l'estricta veritat (incongruent i fàcilment malinterpretada pels jutges i el poble americà), una veritat sense glòria ni retòrica, que ens recorda al judici contra Sòcrates, podríem pensar que la protagonista s'acostaria més a una màrtir cristiana que a una ballarina sobre abismes pròpia de les tragèdies antigues, com ara la ja esmentada Antígona.
Però aquesta possibilitat es descarta ràpidament quan ens adonem que dins del cristianisme queden "suprimits alhora l'alteritat insuperable dels déus respecte a l'home i aquell espai cec de la irracionalitat amb el qual limitava el logos de l'home". Sota el Cristianisme, "la necessitat que introdueix l'acció divina difícilment suporta el nom de fatalitat, o fatum, quan la seva llei resulta tan intel·ligible, tan humana, quan remet a un déu tan comprensiu, quan no denuncia cap diferència irreductible que produeixi el vertigen de l'incommensurable. El Cristianisme sembla guarir-nos anticipadament del dolor que produeix la tràgica afirmació de la irreductibilitat de l'irracional, de la pessigolla que segons la visió tràgica constitueix la nostra terrible veritat" (Pérez, 2012:77).
Així doncs, no, estimats amics: Selma es troba molt més a prop d'Antígona que la Joana d'Arc de Theodor Dreyer (1928), ja que mentre que la màrtir cristiana i l'heroïna tràgica tenen en comú el seu sacrifici, "el veritable heroi tràgic, guiant-se pel seu amor, es respecte a si mateix, mima el seu sentir, s'afirma en tant que diu sí al seu ser més real i natural, mentre que el màrtir, en el seu sacrifici, s'infligeix un dany, és a dir, ferida, com a mínim, a una part de si" (Pérez, 2012:118).
Selma, cor d'or, entrega amb fermesa la vida pel futur lluminós del seu fill, però en cap moment treu el cap l'automenyspreu en la seva actitud davant les dures circumstàncies: més aviat al contrari, manté la seva dignitat humana i la fidelitat a la seva veritat fins al final, fins i tot en els moments de màxima vulnerabilitat, com quan, a punt de ser penjada, crida aquesta desgarradora i alhora combativa "¡No puc respirar!", aconseguint que li treguin el caputxó de la cara, morint com ella desitja, respirant, bategant el cor al compàs del seu indestructible cant de victòria, perquè va aconseguir el seu propòsit i la seva música perdura més enllà de la seva finitud com a eterna afirmació de la voluntat dionisíaca.
És en aquesta participació i alhora contradicció entre l'humà i el diví de Selma que aquesta adquireix el seu caràcter definitivament tràgic; és així com el director danès, en paraules de Berta Pérez (2012:149), atorga a la mare ofegada per les seves llàgrimes "la grandesa d'un amor de tragèdia, la força d'una heroïna, l'altura d'una Antígona. El reconeixement que el gran en l'home neix de la seva solitud, de la seva vulnerabilitat, de la seva debilitat en definitiva, no anul·la aquesta grandesa, no obliga al menyspreu. La tendresa de Von Trier consisteix precisament en això, en estimar la grandesa en els seus humils orígens".
Fitxa Bàsica:
Títol | Dancer in the Dark (Bailar en la oscuridad) |
Any | 2000 |
Duració | 140 minuts |
País | Dinamarca |
Direcció | |
Guió | |
Repartiment | |
Música | Björk |
Fotografía | Robby Müller |
Companyies | Coproducció Dinamarca-Alemanya-Països Baixos (Holanda)-Itàlia-Estats Units-Regne Unit-França-Suècia-Finlàndia-Islàndia-Noruega; Fine Line Features, Zentropa Productions, Trust Film Svenka, Liberator Production, Film I Väst |
Gèneres | Drama. Musical | Crim. Pel·lícula de culte. Malaltia. Discapacitat. Discapacitat visual |
Sinopsi | Selma, immigrant txeca i mare soltera, treballa a la fàbrica d'un poble dels Estats Units. L'única via per fugir de la vida rutinària és la seva passió per la música, especialment per les cançons i els números de ball dels musicals clàssics de Hollywood. Selma amaga un trist secret: està perdent la vista, però el pitjor és que el seu fill també es quedarà cec, si ella no aconsegueix, a temps, els diners suficients perquè s'operi. Tercera pel·lícula de la trilogia "Cor daurat" de Lars Von Trier. (FILMAFFINITY) |
Comments