(II) Podem imaginar el canvi? És possible la ciència-ficció? O Margaret Thatcher té raó?
- Martí Carreras
- Sep 18
- 5 min de lectura
Martí Carreras Gili | 17/09/25 | L'Holística
Bones i màgiques nits, tardes, matinades, etcètera. Pot ser que no us hi hàgiu fixat, però en el títol de l’article hi ha un (II) amb el que es pretén indicar que aquest text és una segona part. Així que si no heu llegit la primera o si no recordeu de què anava us recomano que li doneu un cop d’ull - jo ho he hagut de fer diversos cops, així que no us preocupeu -. Vinga va! Aneu a la primera part, jo us espero aquí.
Bé, ara que ja estem al dia reprenem la reflexió allà on la vam deixar.
Acabava l’anterior text amb la depriment conclusió que segons el plantejament proposat per Mark Fisher la ciència-ficció no era capaç d’imaginar mons i realitats genuïnament noves. Per què considerava aquest fet com a depriment? Doncs perquè em semblava trist que la ciència-ficció no pogués complir amb el que a mi sempre m’havia semblat que prometia. Si volem dramatitzar-ho tot plegat, podríem dir que era un lector innocent i feliç que viatjava per planetes i galàxies molt i molt llunyanes fins que el concepte de realisme capitalista em va revelar que la novetat i exotisme que aquests llocs transmetien era només decorativa i superficial.
De sobte Coruscant, Arrakis o Hivern no eren més que còpies caricaturesques de la nostra realitat, en les quals imperaven les dinàmiques que li són pròpies. Davant d’això un pot preguntar-se: I ara què? Em sento traït i deixo de llegir ciència-ficció? O en continuo llegint, però deixant de considerar-la potencialment revolucionària?
Una possible resposta, que en cap cas és definitiva, implica donar unes quantes voltes al tema, teoritzant i classificant una mica. Tanmateix, com que em sembla d’allò més prometedora us la vull exposar. Em sap greu, però si us fa mandra ara és el moment d'abandonar.
Començaré amb la part de la classificació .
Hi ha diverses maneres d’entendre o concebre la ciència-ficció com a gènere literari o cinematogràfic, sigui el que sigui un gènere. Aquí n’introduiré només dues que em semblen particularment útils per encarar el tema que ens ocupa. Les anomenaré concepció predictiva i concepció descriptiva.
La concepció predictiva és la que he estat utilitzant majoritàriament fins ara i crec que sol ser la més comuna. Segons aquesta manera d’entendre la ciència-ficció la seva característica distintiva és que planteja realitats alternatives a l’actual, explicades i creades per mitjà de l’especulació científica (Alerta amb el “palabro”!). Especulació científica simplement fa referència a inventar-se qualsevol cosa relacionada amb la ciència o els futurs avenços tecnològics i científics. Sorprenentment, això pot generar que un mateix fenomen pertanyi a gèneres diferents. Quan la Vin projecta monedes i altres objectes metàl·lics utilitzant els seus poders alomàntics es considera fantasia, en canvi, quan en Magneto fa el mateix, però amb unes habilitats provinents d’una mutació genètica, és més proper a la ciència-ficció.
Una altra manera d’entendre la ciència-ficció és a partir d’una concepció descriptiva. Algunes autores han defensat que és la descripció, i no la predicció o l’especulació, la característica principal del gènere. En aquesta línia, són especialment notables les idees que l’autora Úrsula K Le Guin expressa a l'epíleg de la seva novel·la "La mà esquerra de foscor". En aquest text Le Guin reflexiona sobre la seva feina com a escriptora de ciència-ficció i explica que considera la seva obra un "experiment mental" la funció del qual no és predir el futur sinó "descriure la realitat". D’aquesta manera Le Guin pretén allunyar-se d’aquells que entenen la ciència-ficció com a pura "extrapolació", posició que l’autora considera simplista:
"Sovint es descriu, i fins i tot es defineix, la ciència-ficció com a extrapolativa. Se suposa que l'escriptor de ciència-ficció ha d'agafar una tendència de l'ara-i-aquí, purificar-la, intensificar-la per aconseguir un efecte dramàtic en el futur. <<Si les coses continuen d’aquesta manera això és el que passarà>>. Es fa una predicció." (Le Guin, U.K.2019: 329)
És important fixar-se en el terme “Extrapolació”. Si hi pensem veurem que una predicció o una especulació científica és exactament això, sempre que comprem la idea de Fisher sobre que els autors tendeixen a perpetuar, o extrapolar, les dinàmiques del present en les seves invencions. De manera que tant la predicció, com l’especulació o l’extrapolació acaben desembocant en un mateix resultat, és a dir, en un mateix producte cultural. Un tipus d’obra literària que, de fet, ja té nom propi: la novel·la d’anticipació. Obres l’objectiu de les quals és el de retratar futurs possibles i realistes, o si més no fàcilment imaginables, i que no inclouen necessàriament invencions o innovacions de caràcter científic.
Així doncs, envers l’extrapolació usada en una concepció predictiva, sembla que l’eina per excel·lència de la concepció descriptiva seria l’analogia. Aquesta la podem entendre com el plantejament de ficcions o situacions imaginades, que són un reflex de situacions presents o reals, i que permeten tractar el nostre món. (Jameson, F. 2009: 323).
D’aquesta manera, se’ns presenten dos camins per a la ciència-ficció, però en cap dels dos sembla que es recuperi la capacitat d’imaginar nous mons. Per una banda, hi ha el camí de l’extrapolació, on es perpetuen caricaturitzades o extremades les dinàmiques del present. Per l’altra, hi ha l’analogia, on es cerca tractar aquestes mateixes dinàmiques però decorant la reflexió amb elements científics i tecnològics exòtics.
Dels dos, com a mínim es pot dir que el camí de l’analogia i la ciència-ficció descriptiva sembla més sincer, ja que no amaga que el món del qual parla no és altre que el nostre. A més, com defensa la mateixa Le Guin, l’ús de l’extrapolació sol dur a retratar futurs depriments, sovint directament distòpics. És curiós com en aquests futurs sol explotar abans el món que les ideologies i dinàmiques que l’han portat a la destrucció - consumisme, creixement perpetu, competència, etc.-. Caldria analitzar amb profunditat els sistemes imposats per l’Aunty Entity o l’Immortan Joe a Mad Max, però jo no diria que són cooperatives o que eliminen la propietat privada dels mitjans de producció. Tot i això, si algú amb més coneixements d'economia i política ho volgués estudiar a fons li estaria immensament agraït.
Potser per això Fisher i Žižek diuen que "és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme" (Fisher, M. 2016: 13). Tenim la ideologia d'aquest sistema de producció tan naturalitzada i normalitzada que no podem imaginar un món organitzat sense ell, de manera que inconscientment pensem que només deixarà d'estar present quan deixi d'haver-hi món.
Acabo aquí per no atabalar-vos més. Com a petit espòiler del següent i últim article d'aquesta trilogia us diré que el que intentaré defensar-hi serà que és en la concepció descriptiva on hem de situar les nostres esperances. Així que no només hi ha una nova esperança, també hi ha una esperança per a la novetat.
Le Guin, U. K. (2019). La mà esquerra de la foscor (B. Busquets, Trad.). Raig Verd Editorial. Fisher, M. (2016). Realismo capitalista (C. Iglesias, Trad.). Caja Negra Editora. Jameson, F. (2009). Arqueologías del futuro: El deseo llamado utopía y otras aproximaciones de ciencia ficción (C. Piña Aldao, Trad.). Akal.
Podem imaginar el canvi? És possible la ciència-ficció? O Margaret Thatcher té raó? (II) | Martí Carreras Gili | 17/09/25 | L'Holística
Comentaris