(I) Podem imaginar el canvi? És possible la ciència-ficció? O Margaret Thatcher té raó?
- Martí Carreras
- Nov 22, 2024
- 3 min de lectura
Actualitzat: Sep 17
Martí Carreras Gili | 20/11/24 | L'Holística
Avui en dia, el terme ciència-ficció ressona a quasi tothom. I és que en l'imaginari col·lectiu ja hi ha mil i una imatges que associem a aquest gènere, ja siguin les espases làser de "Star Wars"*, la salutació vulcaniana de "Star Trek", la TARDIS pilotada pel Dr. Who o el submarí Nautilus imaginat per Jules Verne a "Vint mil llegües de viatge submarí". Si això és així és perquè la ciència-ficció, que sovint s'ha considerat un gènere menor, és ara una part més de la immensa oferta de productes culturals (llibres, sèries pel·lícules, funko-pops, etc.) que tenim al nostre abast i que lluiten per captar la nostra atenció.
Tanmateix, el que vull preguntar-me en aquesta sèrie de reflexions - o opinions - és si, tot i l’aparent creixement del gènere, encara és possible escriure ciència-ficció. És per això, que aquest primer article servirà per presentar una de les principals amenaces a la creativitat dels autors.
El 2009 el filòsof i crític cultural britànic Mark Fisher publicava una obra titulada "Realisme Capitalista: No hi ha alternativa?" on recollia les seves reflexions al voltant de la teoria que dona títol a l'obra. En paraules del mateix Fisher, la tesi principal d'aquesta teoria és que des de finals dels anys 70 cap endavant vivim dominats per "la idea molt difosa que el capitalisme no només és l'únic sistema econòmic viable, sinó que fins i tot és impossible imaginar-li una alternativa". El domini d'aquesta idea i del sistema socioeconòmic actual és possible perquè ha aconseguit presentar-se a si mateixa com a quelcom no ideològic sinó absolutament natural. A causa d'això, podríem dir que tots propaguem i perpetuem la idea de manera quasi inconscient, ja que pren la forma del sentit comú. De la mateixa manera que sabem que el sol surt cada dia, sabem que la propietat privada és inherent a l'ésser humà.
Per Fisher i altres autors la manifestació més evident d'aquest fenomen es troba en un famós eslògan atribuït a l'administració de Margaret Thatcher: "There is no alternative". O dit clar i català "No hi ha alternativa". És a dir, no hi ha alternativa a la desregulació de l'economia, no hi ha alternativa a la deslocalització, no hi ha alternativa a la disminució de les proteccions socials, en resum: no hi ha alternativa a la nostra manera de funcionar actual.
Bé, les persones que fent-me un vot de confiança hagin superat aquest mur de cites, referències i conceptes un xic més rebuscats, suposo que estaran preguntant-se que té a veure tot això amb els llibres de ciència-ficció.
La relació apareix si entenem la literatura de ciència-ficció com aquella on l'acció gira al voltant de les situacions imaginàries provocades pels avenços científics que l'autor s'inventa, com el ja anomenat Nautilus de Jules Verne o els humans genèticament modificats per ser hermafrodites d'Ursula K. Le Guin. Amb aquestes eines sembla que els escriptors poden crear nous mons, sovint llunyans en el temps o l'espai, i poblar-los d’habitants exòtics amb vides i realitats aparentment molt diferents de les nostres.
Si acceptem aquesta definició, tot i la seva poca sofisticació, i, a la vegada, fem nostra la tesi del realisme capitalista de Fisher, que fent memòria diu que no som capaços d'imaginar alternatives a la nostra situació actual, hem de concloure que tots els escenaris que la ciència-ficció pugui inventar no seran sinó versions del nostre present maquillades amb tecnologia futurista. En altres paraules, la ciència-ficció en el marc del realisme capitalista sembla incapaç d'imaginar res radicalment nou, ja que els autors repliquen inconscientment la dinàmica del nostre sistema actual en tot el que imaginen.
Com a amant i fanàtic de la ciència-ficció aquesta conclusió em resulta d'allò més depriment. És per això que en el següent article explorarem no només si és possible per aquest gènere literari escapar del destí fatídic que el realisme capitalista li pronostica sinó, fins i tot, si és possible que la ciència-ficció sigui un dels pocs gèneres capaç d'alliberar-nos.
Mentrestant: el debat està servit!
Fisher, M. (2016). Realismo capitalista. Buenos Aires: Caja Negra Editora. Traducció de Claudio Iglesias.
Podem imaginar el canvi? És possible la ciència-ficció? O Margaret Thatcher té raó? (I) | Martí Carreras Gili | 20/11/24 | L'Holística
Comentaris