Extremoduro: El silenci després de la música

Rafa Rodríguez | 16/12/2025

Al llarg dels anys escoltem moltes cançons i melodies que mica en mica van generant records i connexions amb els moments viscuts. La música activa en nosaltres un conjunt de sentiments i emocions, en més o menys mesura, com la felicitat, l’eufòria, la ràbia o la tristor. Tot això provoca la creació de vincles inevitables que sovint es mantenen amb el pas del temps. La música esdevé, sense dubte, un mecanisme per transportar-nos allà on guardem les parts mes íntimes de nosaltres.

És per això que quan un artista que ens ha acompanyat durant anys se’n va, tot i no haver-lo conegut mai en persona, experimentem una pèrdua extranya i paradoxal. No només perdem la seva veu i les seves futures cançons, també perdem aquella part de nosaltres amb la que ens connecta.

Robe en un concert d'Extremoduro | RTVE

La setmana passada vam conèixer la trista noticia de la mort de Robe Iniesta, líder la banda Extremoduro i un dels millors poetes músics dels últims temps.

"Soy poeta antes que roquero. Poeta, siempre poeta. Lo que pasa es que si fuera solo poeta, nadie vendría a buscarme" (Robe 1998).

Aquest fet ens recorda que els que posen banda sonora a la nostra vida també son mortals i que quan marxen, amb ells se’ns en va una part irrecuperable del nostre temps.

Però el millor homenatge que es pot rendre és pensar que la seva música encara continua viva i que cada vegada que l’escoltem, viatjarem a aquells moments, a aquelles emocions, a aquella versió de nosaltres que necessitava precisament aquelles paraules, aquella melodia, aquell ritme.

En aquest sentit, mai no marxen del tot.

"Hay que volar libre al Sol y al viento. Repartiendo el amor que tengas dentro" (Ama, ama, ama y ensancha el alma | Extremoduro 1992)

Extremoduro: El silenci després de la música | Rafa Rodríguez |  16/12/2025