Dies grisos entre clarianes

Guillem Vila Ribas | 09/09/24

"Una nova etapa comença entre llençols estesos mullats de matinada; les caloroses i radiants vacances donen pas a una rutina de dies grisos entre clarianes."

Dia gris abans de ploure a les Ginesteres, Argentona

Les gotes d'una pluja anunciada es precipitaven sobre les flors de pedra d'aquella ciutat que ara he arribat a considerar casa.

El paviment de Barcelona en forma de rosa [barcelona.city-tour.com]

L'aigua, amb la seva intensitat i puresa innegables, netejava els carrers i avingudes de la contaminació d'un estiu assolat per viatgers volàtils i locals invisibles. Una nova etapa comença entre llençols estesos mullats de matinada; les caloroses i radiants vacances donen pas a una rutina de dies grisos entre clarianes.

Que de la pluja d'aquests dies reneixin les plantes secades i els cors dels quals en el caos de Calígula en troben només horrors i enyoren l'estabilitat dels dies normals.I és què, certament, el setembre ha arribat com una tempesta en un poble del Maresme, escombrant cotxes mal col·locats, restaurants enmig de les rieres o persones que es creuen herois.

Les muntanyes, rius i llacs que fa pocs dies emmarcaven la meva serenor, perdut pels Pirineus Aragonesos, sent responsable de més d'una dotzena de joves, s'han desdibuixat i de les seves runes Gustave Courbet hi ha pintat una quadre d'estil realista amb el gris del cel, el ciment de les parets de l'oficina i jo, com si fos un picapedrer, sent esclau d'un ratolí de plàstic seguint les seves directrius en una pantalla de plasma.

Les Casseurs de Pierre [Els Picapedrers] de Gustave Courbet, 1850

Amb tot això no vull expressar cap malestar sobre la meva feina, ans al contrari, però sí que hi expresso el xoc frontal cap al canvi de perspectiva que suposa tornar a la rutina, una nova quotidianitat. I així és com comença un setembre ben normal, un dilluns ben normal com a jove, iniciant el curs laboral en una feina indefinida, del que vull fer, no gaire precària i, el més important, amb motivació i ganes. No obstant això, he dit ben normal? Doncs res més lluny de la realitat, mai havia sabut del cert a hores d'ara del que treballaria a un any vista, tenint clar que el que vull fer, essent una feina que m'agrada i que no només serveix per poder-me pagar el sou.

És aquí on hi trobo les insòlites clarianes entre dies de pluja que et donen esperances que el sol finalment sortirà i que encara queda molt camí per recórrer, però que les passes fetes són les correctes. Que de l'antropologia també s'hi pot viure. I així acabo aquesta primera columna jònica d'un nou curs amb gust al raïm de Cap d'Any, el qual es presenta ben diferent de l'anterior. Encara que, realment, porto molts anys diferents dels anteriors, vivint canvis que m'estan fent créixer cap a llocs desconeguts. Un conjunt de decisions preses i decisions no preses que m'han portat fins on soc ara, amb el primer aniversari de la meva arribada a la ciutat comtal el mes que ve i un futur de decisions que encara no he pres que s'aproxima a marxes forçades.

Serà la meva reciliencia i els meus jo's encapsulats en la meva experiència els que hem guiaran com a aquesta carreterra asfaltada en la incerta vall del temps i els dubtes.

Dies grisos entre clarianes | Guillem Vila Ribas  | 09/09/24