Anàlisi antropològic de la benedicció de les aigües d’Argentona i la simbologia del Càntir Resum: En aquest treball intentaré analitzar un ritual del qual sempre m'ha interessat fer, però mai havia tingut l'oportunitat, la benedicció de les aigües i el càntir d'Argentona. Aquest és el meu poble, on he viscut gairebé tota la meva vida i del qual realment en coneixia ben poc. Amb aquest treball he pogut conèixer i involucrar-me més en els actes que es porten a terme a la meva vila i, a més, m'ha fet reflexionar sobre com encara es mantenen aquests vestigis cristians, aquests actes religiosos que normalment ignorem i ens creiem que no existeixen. També, en aquest treball, he volgut plasmar tot el que he après en aquesta assignatura d'Antropologia de la Religió, el Simbolisme i el Ritual, contingut teòric que m'ha permès llegir a autors com Durkheim que m'han donat altres perspectives per fer el meu futur treball final de grau. Per aquest treball he entrevistat a dues persones del poble, una era el president del Museu del Càntir d'Argentona i l'altre era una dona que també estava en el museu que em van donar les seves opinions, coneixements del tema i maneres de veure-ho. M'han ajudat molt i m'han servit de fonaments per portar a terme el meu treball. Paraules clau: Religió, Argentona, Simbolisme, Antropologia, Festa Major

"Tinc el cor remullat de realitat funesta, contradiccions d'un Sant Jordi de tempesta". Guillem Vila Ribas 24/04/2022 Dibuix fet pel Guillem Vila Ribas Avui em sento atrapat, en un somni de pètals i pàgines, és el dia més maco de l'any, però per mi no són més que llegendes. Llegendes que em recorden que em vaig fent gran i que l'únic constant en mi són les pedres que m'acompanyen en aquest camí. Cementiris plens de flors, plens de joia, d'amors perduts en la memòria; jovenets innocents regalant papallones que fan mal de panxa a aquells que enamores. Tot això el què fa és recordar-me que no pertanyo en aquest món de tendresa, perquè la tendresa no se'n compra, perquè la tendresa no està en venda. Tinc el cor remullat de realitat funesta, contradiccions d'un Sant Jordi de tempesta. Cavaller sense honor i sense gesta contradiccions d'un Sant Jordi de tempesta. El sol es fa pas per les tenebres, deixant un dia molt més clar, però, de cop, calamars de fredes vèrtebres m'emboiregen les parpelles i em desperten de les meravelles dels joglars. Veig el meu tot, com a individu solitari de gran imaginació però poca eficiència, poca pertorbació. Pàgines desfetes d'un amor que no es manifesta, contradiccions d'un Sant Jordi de tempesta. Grises i nuvoloses clarianes d'un Déu maldestre, contradiccions d'un Sant Jordi de tempesta. Dibuix fet pel Guillem Vila Ribas

Absurda normalitat mundana on la mort i la vida es passen la pilota Guillem Vila Ribas 10/05/2022 Dibuix fet per Guillem Vila Ribas Em trobo assegut en la sòrdida cadira del temps, inconnexa de sentits i de fets. Em rodegen estructures gegantines de gegantina degradació impertinent; en elles hi viuen éssers monstruosament normals, normalitat aberrant i intrusiva. En cada bloc hi dormen ànimes flotants de persones oblidables. Tot és brut, brutícia reconfortant que demostra que estan vius, que no són un invent del meu subconscient, que els seus peus sí que toquen el terra. Soroll. Hi ha molt soroll, com mosques follant a la teva orella. Cotxes caminant, gossos parlant, nens plorant riures d'una tarda de dimarts, on no tenen res més a fer que jugar. Jugar amb les paraules, adjectius contraposats, col·locats adequadament per descol·locar-te. Floto en aquest món que no és el meu, que podria ser-ho, que en part ho és. Edificis grisos, grocs i marrons amb toldos verds en cada cantonada, absurda normalitat mundana on la mort i la vida es passen la pilota. Obres infinites que perforen les entranyes dels seus cohabitants dessagnant-se en parcs higienitzats d'essència foresta. És exotisme provincial d'uns veïns desconeguts, societats d'invertebrats volàtils. Malgrat tot, el cafè està bo.

Hauré de fer una Odissea per arribar finalment a la meva llar, malgrat tots els monstres que em trobi en el viatge, arribar a la caseta d'on soc jo, el meu nen interior net de prejudicis i de costums. Guillem Vila Ribas 26/08/2021 Dibuix Guillem Vila Ribas La infantesa, quin regal! És un moment que se'ns permet creure en l'abstracte, en el món imaginari del nostre subconscient. La vida és un joc, un joc on l'objectiu és la simple diversió i l'entreteniment. Una vida de recerca constant de plaer i oci. Avui, enmig d'aquest espai apartat del món, on els arbres i el fang han guanyat la guerra i imperen com a éssers propis de consciència i substància. On els homes van decidir no violentar. On les fades van decidir no encantar. On tot viu en una harmonia constant i avorrida, una monotonia diferent a la que trobem a la salvatge selva de Nova York. En aquest espai és on es troba la meva ment emboirada per flaixos d'un nen que jugava, un nen que caminava, que reia, que plorava, que vivia en el seu món interior rodejat d'aquest ésser sense rostre. Gea m'envoltava i m'acollia amb les seves mans. Ella connectava amb mi amb una facilitat la qual ara, anys més tard, se'm fa envejable. Aquest nen era jo, o això diuen, però no m'hi reconec. Malgrat no reconèixer aquell nen, sé que l'infant despitat, perdut, rialler i juganer forma part de mi encara. De la mateixa forma que un nen connecta instintivament amb el seu subconscient; quan ens fem grans l’hem de buscar desesperadament amb les eines que facin falta per poder arribar en aquells nivells profunds de l'essència pròpia. He de buscar en mi un nen ja perdut en els fils dels records del meu ser per així poder presentar-me formalment amb el meu subconscient. Em veig amb aquestes manetes, amb aquests cabells mal pentinats caminant per un pont més fi que el fil de cosir, lluitant amb monstres del meu passat que m'impedeixen arribar a la llavor de la meva identitat. - Que fas aquí estúpid, nen perdut i despitat. – va dir el fantasma de la costum, més blanc que el més pur dels astres, més pur que la llum en si, un blanc encegador. - No trobo el camí cap a casa, la meva llar, i necessito seguir aquest fil, com si "valdosas amarillas" fossin, fins a poder arribar-hi; i ni tu, ni cap monstre que em trobi, podran aturar-me! – va dir ell amb una seguretat digna d'un cavaller. - I que et fa pensar que hi arribaràs, si no has complert res en la teva vida. – va dir el fantasma, envoltant encara més el nen amb la seva llum cristal·lina, d'uns cristalls que tallaven - De moment, només l'esperança en mi mateix. – va concloure ell. Seguidament va tancar els ulls i els colors van inundar el seu món. Dins el seu somni el camí era més ample i fàcil de seguir. En el fantasma de la costum ja no se'l veia. Torno a connectar amb el meu ser. Em trobo en aquest paradís natural i només puc pensar en mi, soc un egocèntric. Observo aquests nens jugant amb pals i pedres, construint cabanes en llocs on no hi havia res, res que importes per la mentalitat humana, asclar. Són aquests éssers creatius, uns superhomes, més que superhomes, nens. De l'essència negada et creen estrelles del firmament. De quatre pedres mal posades creen catedrals altíssimes amb l'ambició de tocar els seus deus. De soroll estrident creen música sense ser-ne conscients. No puc evitar observar el meu entorn, analitzar-lo, estudiar-lo i transformar-lo a la meva ortografia, millorable però única. M'agradaria reprendre la problemàtica de les bosses de sang, llet i carn, les portes del nostre entendre, de la nostra veritat, del nostre caos. Em qüestiono com aquestes bèsties de llum creativa em veuen a mi. Em sento abromat pel seu poder. Vinculen el meu ser físic, amb el mental i amb la meva conducta i amb tot això, mesclant-ho amb un cullerot en una olla ben gran, cuinen i preparen el meu jo dins la seva cosmovisió. Fins que no són "educats", "organitzats", "enculturitzats", ells suposen la màxima resistència a la uniformitat de la consciència col·lectiva. Ells suposen un perill per tot el sistema, ja que, a falta de raonaments imposats, busquen de nous. Busquen altres vies per fer les coses. Per poder transcendir de la quotidianitat, per fugir del món absurdament mundà i simple, per poder ser exomundistes, hem de deixar parlar el nostre nen interior. Deixar que s'expressi en llibertat creativa, sense límits socials i amb infinites possibilitats. Perquè si no hi ha res creat, significa que tot es pot construir. Hauré de fer una Odissea per arribar finalment a la meva llar, malgrat tots els monstres que em trobi en el viatge, arribar a la caseta d'on soc jo, el meu nen interior net de prejudicis i de costums.

La galopant primavera, de plujosa exhalació intermitent, es dirigeix, amb parsimònia cap a la tòrrida canícula de l'enteniment . Guillem Vila Ribas 21/04/21 Dibuix fet per Guillem Vila Ribas Avui, a l'altra banda de la finestra, plou. Plou desmesuradament,enèrgicament, tristament. La gent en situacions com aquestes no sap com reaccionar; se'ns alteren els nervis, se'ns inflen els cabells, se'ns emboira la vista i se'ns corrompen els cervells. Entrem en un estat de dèria col·lectiva nostàlgica, on intrínsecament se'ns indueix a reflexionar, de forma psicopàtica, sobre nosaltres mateixos i sobre la nostra situació en un món caduc, com les fulles dels arbres, que per retruc, cauen pel pes de les gotes d'aigua. Em sento interpel·lat per una aura de silenci rotund que prové de la contradicció amb l'estrident i cridaner sol nocturn. Les gotes fan curses per vitralls d'esglésies gòtiques, abandonades a la seva sort per homes que havien perdut el seu nord. El fang s'enganxa en les meves sabates, la humitat en el meu cos, el fred en les meves entranyes, entre lladrucs d'un llunyà gos. Els verds prenen color en els jardins del vell senyor, que té somnis d'emperador del regne de la raó. Llums bategants, brams guturals que fan ressonar tots els timbals. Llum del dia, on estàs? Llum del dia, et trobo a faltar Llum del dia, per què has arribat? Dèria humida, on t'has ficat? La galopant primavera, de plujosa exhalació intermitent, es dirigeix, amb parsimònia cap a la tòrrida canícula de l'enteniment. Beneïm la pluja i el vent, que abruptament i d'imprevist, agonitzarà, deixant pas a la fervent sufocació permanent.