Ficciones que responden a la realidad | Fabio A. Cifuentes-Jaramillo Ficciones que responden a la realidad: Fabio A. Cifuentes-Jaramillo MOLT BÉ ¿Quién decide qué es una noticia y qué no lo es?, ¿en qué recae la popularidad de un acontecimiento o el rechazo total de este?, ¿de qué manera se priorizan ciertos hechos de tal manera que se consolidan en los cánones mientras que otros terminan invisibilizándose a tal punto de caer en el olvido? Tràiler: La crítica: “Las noticias son aquello que alguien, en algún lugar, quiere ocultar; el resto no es más que publicidad” Lord Northliffe Adam McKay explora a través de una producción audiovisual de 134 minutos el caos colectivo derivado del comunicado hecho en noticias por un par de astrónomos; 6 meses y 14 días en el reloj de la humanidad. Esta película, un poco cómica un poco cataclista, relata la historia de Kate Dibiasky (una siempre genial Jennifer Lawrence) y Randall Mindy (encarnado por un sólido Leonardo DiCaprio), dos profesionales que, en medio de una sociedad priorizadora de banalidades, tratan de abrirse camino entre la indiferencia y el escepticismo para difundir el último hallazgo del observatorio: un cometa se dirige a la tierra con consecuencias devastadoras. El presupuesto de 75 millones de dólares de esta producción se ve en parte reflejado en una nómina excepcional. No obstante y a juicio personal, el verdadero protagonismo no recae en el elenco más en dos elementos centrales que guían el argumento principal: la hipocresía y la razón humana. Con un lenguaje visual excepcional, McKay da un papel secundario a la musicalización para la transmisión de emociones, pues lo consigue de manera excepcional con cuts away entre los diálogos. Una de las escenas exponentes en esta técnica la podemos ver en la primera reunión entre el equipo de astrónomos y la presidenta con su gabinete. Aquí, a medida en que los dos astrónomos van perdiendo la paciencia por no ser escuchados, la cámara enfoca por un tiempo no superior a dos segundos elementos irrelevantes a la escena (un anillo, una pintura), compartiendo así en el espectador el sentimiento de angustia e intranquilidad de los protagonistas. Adam McKay, 3 años después de escribir y dirigir Vice, vuelve a la gran pantalla ratificando su destacada habilidad para la comedia negra. Así, a través de la sátira caricaturiza la ineptitud y la incoherencia característica de muchos de los personajes que poseen una posición de poder en la película, y lo conecta también con denuncias de la actualidad como los escándalos relacionados con la filtración de datos y la utilización de estos por grandes empresas para, entre otras cosas, la creación de perfiles de consumidores. De igual manera, tampoco se escapa de las garras de esta drama/comedia instituciones como la NASA, particularmente en las discusiones en torno al cargo Jocelyn Carter. Quienes han seguido de cerca las disputas con relación a los nombramientos de las administraciones de esta gran agencia sabrán que dentro las críticas más recurrentes se encuentra el cargo como una posición política más que meritocrática, de allí que las profesiones de la gran mayoría de administradores hayan estado desligadas de los planes y objetivos de la Administración Nacional de Aeronáutica y el Espacio. La mofa no se limita a los dos aspectos anteriormente mencionados, los roles de género también tienen cabida; y es que a pesar de que las alarmas por parte de la opinión pública se encendieron desde que se conoció la brecha salarial entre Lawrence y DiCaprio (5 millones de dólares) -entendiendo que ambos interpretan personajes principales que implican cantidad de tiempo y esfuerzos similares- la película plantea en su primera mitad, con intención, una Dibiasky histérica y con un descontrol emocional evidente, características que históricamente se han asociado especialmente a las mujeres, pero que se resuelve en la segunda mitad con la excusa exitosa de la construcción del personaje y el trasfondo del reflejo social. No sabiendo qué género cinematográfico establecido encaje a la perfección la trama de esta película -pues de ficción no tiene mucho exceptuando la improbabilidad del choque devastador de un asteroide con la tierra en los próximos siglos, y de comedia se escapa también por la oscuridad de la trama-, esta película vendría siendo como el realismo mágico del cine, un reflejo más de la realidad que termina ficcionalizándose por más que no sea el objetivo. Tal vez por eso la familiaridad espectador-situación cinematográfica, porque no se puede disociar esta película de la polarización que vivimos hoy producto de las redes sociales, de las consecuencias de la negligencia en la geopolítica, y el desinterés por quienes poseen el monopolio del poder en cualquier iniciativa que no se vea traducida en beneficios económicos personales. Fitxa Bàsica: Ficciones que responden a la realidad | Fabio A. Cifuentes-Jaramillo| 12/04/2024

Guillem Vila Ribas | 10/04/24 Contrabandista de verbs clandestins escampant el verí Pobles vius i senders infinits Quin gust sentir-la parlar Si del carrer i el corral és l'amaI Ara hi ha un poble que brama en un idioma proscrit Amb aquests versos i un concert a la Telecogresca acaba un dels grups que més representaven una generació que de la música en van fer lluita, de les lletres les seves armes i de l'idioma el seu punt de partida. Una generació d'artistes que van anar obrint pas i que, com gosses sordes sortides d'un zoo, van unir com poques altres vegades els diferents pobles i ciutats dels Països Catalans. Encara recordo tardes de campaments amb el cau fent polseres escoltant en un radiocasset tota aquesta música que els nostres caps i quel·les ens mostraven, fent de referents lingüístics, i que després tu, quan tornaves a casa, te'ls escoltaves i reconnectaves amb aquells pins, aquells rius, aquelles esplanades, aquelles muntanyes i aquella, en definitiva, terra tan nostrada. També recordo com omplien les festes majors de discursos de resistència tant de classe com de poble nacional. Gràcies a aquests grups, els quals podríem afegir Aspencat, Atupa, XEIC! i d'altres, es va continuar la gesta centenària de reclamar que el nostre idioma no és de segona i que s'hi ha de resistir malgrat els embats. Foren una renaixença del català/valencià en la cultura subversiva i transformadora. Malgrat això, la situació de la nostra llengua actualment es troba en un procés de retrocés. Tal com diuen les dades la situació és preocupant: Amb l'estudi de la Generalitat de la joventut s'hi ha pogut detectar una disminució de l'ús del català entre els joves, amb una caiguda del 43,1% al 25,1% en els darrers quinze anys, segons una enquesta del 2022. A més, tan sols el 37% dels barcelonins consideren el català com a la seva llengua pròpia, mentre que el castellà arriba al 56%, segons un sondeig del 2023. Aquests indicadors, vistos en conjunt, són indicatius d'una situació crítica que alguns experts qualifiquen com a una emergència lingüística. (elpuntavui.cat) Degut a tot això han sorgit grups de música en català que han volgut apropar la llengua als joves calcant models populars d’arreu del món i perden l'antiga voluntat de polititzar a les joventuts i dotar-les de discursos crítics. Per una part puc entendre que aquesta nova onada, la banda del pati que se li diu, vulgui portar la llengua a esferes més "Urban" on abans no hi era, parlant de temes més casuals, barrejant català i castellà, introduint nous sons i arribant a un públic més gran. No obstant això, com ja s'ha dit moltes vegades, tot a la vida és política, així que dir-se a si mateix apolític és potenciar la passivitat activa contra les diferents discriminacions, repressions i atacs que viuen els diferents pobles, col·lectius i classes treballadores oprimides del món. Així doncs, després d'anys buscant referents catalans pels joves podem dir que han arribat, es troben en els concerts, es troben a les nostres radios i a les xarxes. Ara el que es necessiten són referents catalans que lluitin i siguin crítics amb el sistema capitalista occidental actual que ens vol consumint i callant davant les seves consequències a les nostres vides. Parlem en català, per-ho fem-ho del que realment tingui voluntat transformadora. Un refent per mi que encara es manté dret seria Adala, el qual sempre ha estat conscient de l'altaveu que té i ha aprofitat tot moment sempre per clamar en català contra les injustícies de l'Estat, la guerra a Palestina, les formes tòxiques de com ens relacionem amb l'amor de parella, etc. Es per això que aquesta revista és generalment català. Perquè és la meva llengua materna, és el meu escut contra els embats, és el meu gra de sorra per a la normalització i és el meu punt de partida des d’on entenc i conceptualitzo el meu entorn. En un món on les llengües i les cultures estan en constant perill, parlar, escriure, pensar, cantar i movilitzar-se en català és un acte de preservació i reafirmació de qui som i d'on venim. Contrabandistes de verbs clandestins | Guillem Vila Ribas  | 10/04/24

Crònica sobre l’amor, les pèrdues i el temps | Laura Tapias Crònica sobre l’amor, les pèrdues i el temps : Laura Tapias EXCEL·LENT La pel·lícula Past Lives (2023) de la directora coreà-canadenc, Celine Song, dibuixa, allunyada de les comunes històries sobre triangles amorosos, un relat que ens parla sobre l'amor i el desamor, però que sobretot ens recorda el valor de la renúncia. Nominada als Oscars del 2023 a millor pel·lícula i millor guió original, el film ens permet transportar-nos a aquell racó amagat d'un amor del passat, innocent i maldestre i ens capacita de profundes reflexions. Tràiler: La crítica: La pel·lícula Past Lives (2023) de la directora coreà-canadenc, Celine Song, dibuixa, allunyada de les comunes històries sobre triangles amorosos, un relat que ens parla sobre l'amor i el desamor , però que sobretot ens recorda el valor de la renúncia . Una peça sublim i delicada sobre dos amics de la infància , Nora i Hae Sung, que se separen quan la família d'ella emigra de Corea del Sud. Dècades més tard es retroben durant una setmana a la ciutat de Nova York, on les decisions del passat i del futur es creuen. El film segueix una estructura estricta, dividida en tres parts que coincideixen amb les etapes vitals de la infantesa, l'adolescència i la jove-adulta . Els diferents períodes del cicle vital s'entrellacen en determinats moments, fent salts en el temps o regressant en forma de record. Així doncs, la història ens permet traçar la silueta de la vida dels protagonistes per culminar en allò difícilment d'assolir; l'empatia cap a tots els personatges, i ho aconsegueix ressaltant les virtuts de cada un d'ells, sense demonitzar cap vèrtex del triangle amorós. Els silencis , de manera molt aguda, són els que ens fa transcórrer per les escenes i ens transmeten els nervis dels retrobaments i les incomoditats dels comiats inevitables. L'obra és un far d'excel·lència per la subtilesa amb la qual tracta els primers amors, sobretot aquells impossibles i regits per les distàncies geogràfiques. Se'ns presenta un enfocament íntim i càlid que evita caure en clixés. Això es posa de manifest en l'escena final, on, si el comiat entre els dos coreans hagués conclòs amb un petó final, el film hauria esdevingut com qualsevol altra història d'amor que es presta als impulsos i a les satisfaccions immediates. Com un acte de resistència a aquest desenllaç, ambdós protagonistes mantenen la tensió fins a l'últim segon, deixant-nos amb la mel als llavis del que pensàvem que seria el final de la pel·lícula: una ensucrada escena d'amor i passió. Com passa reiteradament al film, el comiat atropellat entre els dos deixa el llegat d'un amor interromput, però que intenta incansablement negociar amb el temps. A la fi, la història ens parla d'un present que reconeix un passat, però que malauradament no es projecta en un futur. Així, el desenllaç de la cinta ens revela com, malgrat la nostàlgia i l'enyorança per la seva terra i la infància que troba en Hae Sung, per a Nora, ell és massa coreà i tornar amb ell suposaria un fracàs, un pas enrere en la seva vida d'èxits nord-americans. Una pel·lícula profundament aterrada en l'espai-temps, això s’evidencia en l'èmfasi que la directora posa en l'ordre de l'eix temporal per a situar el relat. La cronologia del film ens mostra com, segons Song, les decisions que hem pres a la vida i les capacitats i limitacions de les quals disposem són les que condicionen el nostre present, idò, les persones amb qui establim vincles. Sota aquesta lògica racional sobre les relacions també entén l'amor -i en conseqüència el desamor- com allò conscient, és a dir, l'amor com una decisió. Així doncs, entenent l'amor com una elecció, la pel·lícula destaca la renúncia com la fase final d'aquesta decisió. En síntesi, la força de la pel·lícula recau en retratar una història llunyana, però alhora prou propera perquè ens parli de tots i totes. En aquest sentit, ens permet transportar-nos a aquell racó amagat d'un amor del passat, innocent i maldestre i ens capacita de profundes reflexions, a les que difícilment podem posar-hi paraules, al capdavall, teoritzar és sempre un fracàs . Fitxa Bàsica: Títol Past Lives (Vides passades) Any 2023 Duració 105 minuts País Estats Units Direcció Celine Song Guió Celine Song Repartiment Greta Llegeix Yoo Teo John Magaro Moon Seung-ah Youn Ji-hye Jonica T. Gibbs Federico Rodriguez Choi Won-young Jane Yubin Kim Emily Cass McDonnell Conrad Schott Oge Agulué Leem Seung-min Música Christopher Bear , Daniel Rossen Fotografía Shabier Kirchner Companyies Coproducció Estats Units-Corea del Sud; 2AM , A24 , CJ Entertainment , Killer Films .Distribuïdora: A24 Gèneres Romanç . Drama | Drama romàntic Sinopsi Nora i Hae Sung, dos amics de la infància amb una forta connexió, es van separar quan la família de Nora, que llavors només tenia 10 anys, va emigrar des de Corea del Sud al Canadà. Molts anys després, quan Nora treballa com a escriptora de teatre a Nova York, tots dos es retroben, i passaran junts uns dies que els enfrontarà a l'amor, al destí ia les eleccions que componen una vida. (FILMAFFINITY) Crònica sobre l’amor, les pèrdues i el temps |  Laura Tapias |  05/04/2024

Guiada per la música | Mika Franganillo Guiada per la música: Mika Franganillo EXCEL·LENT Insòlit musical que no se sembla a cap altre, Dancer in the Dark (Lars Von Trier, 2000) arrossega l'espectador amb la seva força tràgica, en un cant tan terrible com bell a la vida i la mort. Selma, mare cega, enfronta el seu destí sense renunciar a la voluntat de salvar el seu fill de la malaltia congènita que amenaça amb cegar-lo a la seva vegada. Ella és capaç de veure en la seva fantasia, guiada per la música del món, que ella acompanya amb la seva veu, radiant de bellesa. Guanyadora de la Palma d'Or a Cannes Tràiler: Assaig: "La meva gratitud a Lars Von Trier, que ha sabut com ningú internar-se en els abismes de la difícil compassió, el candor de la innocència i la qüestionable utilitat del sacrifici" Chantal Maillard En un món on, igual que Ulisses, hem decidit lligar les nostres mans al pal de la racionalitat per observar com espectadors les temptadores sirenes des de la distància i la comoditat que proporciona l'anul·lació de la voluntat, valdria la pena preguntar-se si és possible trobar herois tràgics enmig del desencisat desert que suposa el segle XXI, on ningú sembla estar disposat a donar la vida per afirmar la seva voluntat i veritat intimes. Escric aquest breu assaig per intentar demostrar que és just enmig d'aquest espectacle postmodern desolador on s'ha donat el que Nietzsche (1973:160) aclamaria com un "renaixement de la tragèdia". Segons aquesta tesi, Selma, la protagonista del film Ballar a la foscor, dirigit pel genial Lars Von Trier, encarnaria l'experiència tràgica, renovada en virtut de l'esperit de la música, irrompent en el centre d'una Europa esgotada pel cristianisme i la ciència en les seves megalomaníaques pretensions d'erigir-se com a valors masculins absoluts. Enfront d'aquests, una mare cega lluita contra el món per afirmar fins al final la seva voluntat, acceptant la finitud en nom d'un fi major i assolint l'eternitat indestructible a través del cant. Selma, igual que Edip, esdevé cega. Però és en virtut d'aquesta "manca" que està en contacte amb un "coneixement sanguini" del món que li permet habitar aquest "vast i vital flux de coneixement que camina en la foscor" i que "antecedeix a la ment" (Elbeshlawy, 2016:73). Aquesta forma d'aprehendre el món, només accessible "tancant els ulls", està en relació íntima amb la concepció de la tragèdia grega que Nietzsche (1973:89) caracteritzava com "una mirada que penetra en l'íntim i horrorós de la naturalesa", com "taques lluminoses per guarir la vista ferida per la nit horripilant". Així doncs, enfront de la voluntat apol·línia d'individuació, encarnada en la cinta de Lars pel sistema judicial americà, Selma representa "la celebració de la idea de la supervivència del cant - l'art més primitiu"; la dona dionisíaca i la "sirena mítica" que pertany a un "perdut o oblidat univers femení o regne on la dona domina i precedeix el masculí" (Elbeshlawy, 2016:70-75). Aquest regne es troba en aquesta "part de la naturalesa humana incrustada en un món pre-subjectiu" on els ulls "estarien destinats no a veure sinó a plorar (...) a expressar amor, goig o tristesa abans que mirar" (Derrida, 1993:126). Quan llegim això és impossible no pensar en la peculiar -però seductora- concepció nietzscheana de l'origen de la tragèdia àtica grega, en la qual aquesta neix del cor tràgic, representant de la voluntat dionisíaca i de la música. Aquí s'afirma la predominança cronològica del món femení (preverbal, orgiàstic, primigeni) per sobre del masculí i les seves lleis humanes que obeeixen al món de les aparences característic del principium individuationis. Selma, per habitar aquest fosc, però prolífic món de la voluntat i l'un primordial, es troba en contacte privilegiat amb "la màgia del foc de la música" (Nietzsche, 1973:163) en tant que dona dionisíaca. Una altra de les característiques que fa de Selma una heroïna tràgica és la seva incommensurabilitat. En nom d'aconseguir els diners que li han estat robats vilment pel seu amo Bill, i que va estar estalviant minuciosament per aconseguir pagar l'operació que podria guarir, abans que fos massa tard, la imminent ceguera congènita del seu fill, Selma és capaç de transgredir l'ordre de la naturalesa mitjançant l'homicidi. I és en aquest poder titànic d'eixir-se per sobre de les lleis que regeixen la societat humana, esborrant una vida del mapa, que la seva història esdevé tragèdia. Més endavant a la cinta, quan Selma és sentenciada a mort després de tenir un judici en què decideix no "defensar-se" sinó tan sols dir l'estricta veritat (incongruent i fàcilment malinterpretada pels jutges i el poble americà), una veritat sense glòria ni retòrica, que ens recorda al judici contra Sòcrates, podríem pensar que la protagonista s'acostaria més a una màrtir cristiana que a una ballarina sobre abismes pròpia de les tragèdies antigues, com ara la ja esmentada Antígona. Però aquesta possibilitat es descarta ràpidament quan ens adonem que dins del cristianisme queden "suprimits alhora l'alteritat insuperable dels déus respecte a l'home i aquell espai cec de la irracionalitat amb el qual limitava el logos de l'home". Sota el Cristianisme, "la necessitat que introdueix l'acció divina difícilment suporta el nom de fatalitat, o fatum, quan la seva llei resulta tan intel·ligible, tan humana, quan remet a un déu tan comprensiu, quan no denuncia cap diferència irreductible que produeixi el vertigen de l'incommensurable. El Cristianisme sembla guarir-nos anticipadament del dolor que produeix la tràgica afirmació de la irreductibilitat de l'irracional, de la pessigolla que segons la visió tràgica constitueix la nostra terrible veritat" (Pérez, 2012:77). Així doncs, no, estimats amics: Selma es troba molt més a prop d'Antígona que la Joana d'Arc de Theodor Dreyer (1928), ja que mentre que la màrtir cristiana i l'heroïna tràgica tenen en comú el seu sacrifici, "el veritable heroi tràgic, guiant-se pel seu amor, es respecte a si mateix, mima el seu sentir, s'afirma en tant que diu sí al seu ser més real i natural, mentre que el màrtir, en el seu sacrifici, s'infligeix un dany, és a dir, ferida, com a mínim, a una part de si" (Pérez, 2012:118). Selma, cor d'or, entrega amb fermesa la vida pel futur lluminós del seu fill, però en cap moment treu el cap l'automenyspreu en la seva actitud davant les dures circumstàncies: més aviat al contrari, manté la seva dignitat humana i la fidelitat a la seva veritat fins al final, fins i tot en els moments de màxima vulnerabilitat, com quan, a punt de ser penjada, crida aquesta desgarradora i alhora combativa "¡No puc respirar!", aconseguint que li treguin el caputxó de la cara, morint com ella desitja, respirant, bategant el cor al compàs del seu indestructible cant de victòria, perquè va aconseguir el seu propòsit i la seva música perdura més enllà de la seva finitud com a eterna afirmació de la voluntat dionisíaca. És en aquesta participació i alhora contradicció entre l'humà i el diví de Selma que aquesta adquireix el seu caràcter definitivament tràgic; és així com el director danès, en paraules de Berta Pérez (2012:149), atorga a la mare ofegada per les seves llàgrimes "la grandesa d'un amor de tragèdia, la força d'una heroïna, l'altura d'una Antígona. El reconeixement que el gran en l'home neix de la seva solitud, de la seva vulnerabilitat, de la seva debilitat en definitiva, no anul·la aquesta grandesa, no obliga al menyspreu. La tendresa de Von Trier consisteix precisament en això, en estimar la grandesa en els seus humils orígens". Fitxa Bàsica:

La Gran irreverència | Mika Franganillo La gran irreverència: Mika Franganillo EXCEL·LENT Ple de la irreverència que el caracteritza, barrejat a la poca por a ser veritablement original, Sorrentino dirigeix, amb la gràcia d'un poeta, la càmera que retrata una burgesia famolenca d'extravagància en una Roma entre el passat i el futur. El magnífic guió, l'ús gairebé perfecte de la música i un repartiment molt convincent fan d'aquesta pel·lícula una meravella de la sensibilitat que és capaç de ser profunda, contundent i divertida alhora. Guanyadora de l'Oscar a millor pel·lícula no anglesa (2013). Tràiler: Fitxa Bàsica: Crítica: La Grande Bellezza (2013)  | La gran irreverència | Mika Franganillo  | 22/03/24

Guillem Vila Ribas | 03/04/24 "Una llàgrima de dolor i pena camina per la galta de la mare que amb la seva fe va moure muntanyes. Llàgrima a llàgrima anava cosint la ferida oberta que en el pit bategava, com elixir de vida i des dels núvols llençava cap aquells creients devots que del penediment en van fer ritual i tradició. Llàgrimes caigudes des del cel regant camps, boscos i els caps dels somiadors més desperts que un dia van decidir creure." (Guillem Vila Ribas Perquè creure, realment, és la lluita més gran que algú pot assumir en la seva vida, encara que també sigui l'acte més simple. Creure implica silenciar les veus que et xiuxiuegen als caragols de les teves orelles i confiar en un subjecte abstracte, immaterial però palpable, com l'aire calent d'un dia d'estiu, que ens guia cap a un camí que mai no hem traçat. En un món tan volàtil i tecnocràtic com l'actual, sovint oblidem la força que tenen els individus units en comunitats abraçant un sentit comú. Aquí resideix la potencialitat que poden tenir les religions i les creences, en el moment en què es poden constituir com un dels pilars fonamentals del que podríem entendre com la condició humana. Cal mencionar que els humans no només som éssers naturals, sinó també culturals, socials i religiosos. Necessitem agrupar-nos amb els altres i creure en les respostes que el nostre entorn ens ha donat a la pregunta eterna de per què som el que som i d'on venim. No hi ha cap poble ni societat en el món conegut que no tingui les seves estructures socials determinades pel prisma de la socialització i del coneixement del seu propi gènesi, lligades a mites i llegendes. Per tant, les religions, com altres formes de creences, són mecanismes que formen els humans i que ens donen respostes clares, segures i còmodes, formant un codi de valors, pràctiques i mites que se sustenten mitjançant la fe d'un grup de creients. Si entenem tot això, podrem captar com, malgrat que actualment la gent resolgui les preguntes fonamentals des de diferents fonts i perspectives, els seus valors, les seves pràctiques i, fins i tot, els mites, poden mantenir-se. S'observa un paradigma interessant on Occident s'entén a si mateix com a laic, però després trobem fenòmens de masses com el Ramadà, la Setmana Santa, Nadal, etc., que afecten directament la vida dels ciutadans. D'aquesta manera, en un entorn marcat per la diversitat cultural i religiosa, és crucial que les institucions reconeguin i respectin la pluralitat de creences presents en la nostra societat. La interreligiositat no només enriqueix el nostre paisatge cultural, sinó que també ens recorda la importància de la tolerància i el diàleg en la construcció d'una comunitat cohesionada i inclusiva. En última instància, la Setmana Santa i altres celebracions religioses ens conviden a reflexionar sobre el paper de les creences i les pràctiques religioses en la nostra vida moderna. En un món saturat de distraccions i superficialitats, les tradicions religioses ens ofereixen una oportunitat per connectar amb el punt més profund de la nostra humanitat i buscar un sentit espiritual que ens transcendeixi com a individus i com a societat. Per això, és important, en un moment en què les diferències entre religiositats poden justificar guerres, terrorisme, conflictes veïnals organitzats per la ultradreta, etc., que les administracions tenir en compte la interreligiositat que travessa la nostra societat i acceptar-la en el quòrum de la cultura popular. Aquestes setmanes les llàgrimes de Maria han regat els nostres camps, boscos i carrers, és el moment ara d'adobar la terra i treballar per un país més just i divers on tothom pugui viure la seva espiritualitat a la seva manera. Llàgrimes de Maria | Guillem Vila Ribas  | 03/04/24

Guillem Vila Ribas | 19/03/24 Mentre observo la Sagrada Família vestida de boira, prenen un cafè amarg en el menjador del meu pis escoltant les notícies de la ràdio com un matí normal, he començat a plantejar-me com he arribat aquí. Com la vida m'ha portat a viure en aquest racó del món, gairebé desconnectat de relacions prèvies, formant un nou jo. Però no m'he de sorprendre, viure aquí fou un repte que vaig decidir emprendre fa mitjanament un any, quan vaig virar el timó del meu vaixell per redreçar-lo i traçar un nou camí. Independitzar-me va ser el meu objectiu per mesos, no perquè estigués malament a casa, més aviat perquè necessitava coneixem a mi mateix en altres contextos i des d'altres perspectives. Però, clarament, no ha estat fàcil. Marxar de casa és una cosa que no pots fer d'un dia per l'altre, necessites un procés d'adaptació, perquè si no el trasbals pot ser massa gran. Treballar, per mi, va ser aquest recurs necessari per perdre la por, despertar les cames i començar a caminar cap al futur que volia ser, sense estar supeditat a ningú. Amb els primers estalvis que vaig començar a reunir pel "projecte BCN", gràcies a diferents feinetes precàries que s'aprofiten dels joves necessitats d'aprendre i diversificar la seva vida, vaig anar col·locant les primeres peces d'un dòmino especial. Sense pressa i amb cura es va anar construint un mosaic de fitxes blanques i negres que, amb el temps, es van arrelar a terra convertint-se en els fonaments que aguantaren aquest piset antic en el qual avui habito. Les decisions de cada moment, els pisos que finalment no vaig entrar, les feines que no vaig accedir, el màster que vaig escollir començar i la xarxa de persones que vaig anar teixint amb els anys em va portar al moment concret en què amb ganes, nervis i il·lusió vaig portar la primera caixa. D'això avui ja fa cinc mesos, encara que si no ho sabés no et podria dir si han estat dos anys o només dues setmanes. Submergit entre rentadores i roba bruta, passant pel món les escombres i fregones, i acabant enganxat en una paella utilitzada, he après gran part del que comporta viure sol i conviure amb altres. És estrany tot plegat. En molts aspectes ja ets un adult format amb responsabilitats, pagant mensualment el lloguer, buscant feina, trobant feina, tornant a buscar-ne, etc. Però per altres, continues sent aquell jove estudiant que aprenen dia rere a dia alguna cosa nova, fent deures, treballs en grup, exàmens, etc. A més, pot passar que el nou jo que t'has construït en aquesta ciutat entri en conflicte amb el teu jo del poble, el qual malgrat ja no viure'l tant, tampoc vols que desaparegui. No vull perdre el contacte amb la família, amb els amics i amb les responsabilitats que encara tinc, malgrat que a vegades sembla que estiguin molt lluny. Podria dir que l'R1 s'està convertint en un dels pocs trams segurs que uneixen aquests dos mons. Vull viure l'experiència de l'aquí i de l'ara, però em nego a prescindir de tot el que m'ha precedit. No obstant això, al cap i a la fi, els canvis provoquen canvis, sorpresa! I de moment això és tot. Han estat cinc mesos emocionants on he pogut adaptar-me, lluitar i sentir-me bé amb les decisions preses, però sabent que aquí no acaba el camí. Malgrat que les cames em pesen, els pulmons em surten per la boca i els ulls se m'emboiren en cada passa, he de continuar. El trajecte ha estat llarg, esquivant pedres, bassals i socs, però aquí continuo corrent amb la mirada focalitzada en un punt en l'horitzó que em guia. És una cursa de fons i de moment sento que l'estic guanyat, ja us diré en la següent crònica com continua aquest viatge cap a la formació del meu JO adult. Crònica d'un jove independent | Guillem Vila Ribas  | 19/03/24

Necessitem fugir d'aquest món en el qual vivim per poder transcendir a la consciència, la màxima raó, el màxim desordre, el màxim caos. Vull arrencar-me els ulls, menjar-me'ls si fa falta, per poder així alliberar-me momentàniament d'aquesta vida mecanitzada que em domestica i domina. Guillem Vila Ribas 12/07/2021 Dibuix de Guillem Vila Ribas Existència. Quina bogeria. Vivim caminant, caminant creiem i creiem morint. Tot amb un principi i un final predestinat però no escrit. Avui no pretenc posar-me existencialista ni res, sinó que és més la voluntat de tractar sobre un pensament recurrent que tinc i que em fa xocar amb la vida ordinària dels pensants transeünts. Els ulls, dues bosses de sang, llet i carn; parts materials i inertes del nostre cos sense vida, ens permeten veure, observar i mirar i, el més important, ens dicten com és el món realment. Malgrat tot, aquest món observable poques vegades pensem que és individual i intransferible. Aquests binocles dictatorials són intransferibles. No puc arrencar-te'ls i posar-me'ls a mi perquè, malgrat hagi portat a terme la transfusió, el meu punt de vista i el teu no varia. Saben això, sembla lògic pensar que aquests no fan res, que és la seva disposició en un mateix cos, en un mateix individu, la que porta aquesta perspectiva opressiva. De fet, les bosses de sang, llet i carn són la debilitat de l'imperi del materialisme. És en el moment que presidim d'elles, el moment que les ocultem, que les amaguem, que les perforem, que aconsegueixes arribar al món psíquic de la consciència i dels somnis. El món lliure de la costum. Un món inabastable i incontrolable. Necessitem fugir d'aquest món en el qual vivim per poder transcendir a la consciència, la màxima raó, el màxim desordre, el màxim caos. Vull arrencar-me els ulls, menjar-me'ls si fa falta, per poder així alliberar-me momentàniament d'aquesta vida mecanitzada que em domestica i domina. Una vida imposada que em fa ser falsament feliç en la monotonia i l'estabilitat. Vull morir en un món deforme, irregular, desigual i abstracte; on el menys important sigui qui té la veritat. De veritats, d'ulls, de genitals, de peus en té tothom. El que falta és conèixer'ls i reconèixer'ls en un mateix per tal d'enfrontar-s'hi. Amb tot això, em fa vertigen els ulls agents. Em fa vertigen el fet que els altres també tenen ulls, peus, genitals, veritats. Que no soc un individu central en aquest món, sinó que el món està format per individus que es creuen el centre del mateix. Ens creiem engranatges d'una màquina molt més gran; no mentida, ens creiem motors de la màquina que mou a tot el món. Però realment no hi ha ni màquina ni tampoc món, sinó només subjectes conscients d'ells mateixos amb consciència pròpia reprimida en unes caixes homogènies; uns ulls que ens miren. Unes caixes homogènies buides que em miren. Em miren incansablement perquè no poden no mirar, perquè no mirar és no veure. Em fa por com em veuen tots aquells ulls, aquelles veritats, genitals i peus; consciències vives subjectes a subjectes vius amb consciència. En el mateix moment que tinc por d'aquestes bosses de sang llet i carn, també en busco la seva aprovació, acceptació, perquè d'elles transcendeix l'inconscient del subjecte dels ulls. Quan connectes amb algú amb una simple mirada, hem de pensar que des de la visió de l'altre també s'està creant un nexe visual amb tu. Les caixes buides poden convertir-se en portes arcaiques de transcendència mútua i en obrir-se permets compartir aquell món psíquic de la consciència i dels somnis, aquell món lliure de la costum, amb l'altre ser, amb l'altre tu, amb l'altre jo. Quan t'obres amb una persona d'aquesta forma, no hi ha prejudicis ni estereotips que valguin. Esdeveniu centres de vosaltres mateixos. D'aquesta reflexió amb escriptura automàtica n'extrec una voluntat creativa. Hem de deixar de donar importància al que tenim i donar-ne a com ens sentim. Sempre és millor l'ús de les bosses de sang, llet i carn en aquests nexes d'unió amb els altres que en la mera visió realista dels esdeveniments i materials físics. Una la pots perdre amb el pas dels anys, però l'altra la podràs tenir per sempre. Que no som cap centre de cap món mecanitzat, sinó: Consciències vives subjectes a subjectes vius amb consciència.

En aquest vídeo documental en Guillem Vila Ribas (C.A. Wilhelm) i en Mika Franganillo (Mikalamur) ens presenten com el cinema s'ha constituit com una representació cultural de la societat.

Guillem Vila Ribas | 12/03/24 En un tren perdut en l'ordinària via del temps em trobo, com cada setmana, en direcció a les mundanes responsabilitats que ara formen el meu present i que ocupen el meu pensament. La feina, els estudis, el cau, responsabilitats subjectades en una idea bàsica, poques vegades posada en dubte, que la mort no està en la propera parada. Ningú ens ho ha assegurat del cert, però tenim l'esperança i l'expectativa de l'existència d'un futur, però què passaria si això no fos així? Assegut en aquest sospitós seient de l'R1, els meus auriculars criden sobre bombes llunyanes que ressonen a casa nostra i de polítics desconeguts de cambres europees preguntant a l'aire sobre si estem preparats per la guerra que està per venir. Tanco els ulls, i m'analitzo. Estic preparat per una guerra? Entenc la dimensió que pot tenir? Ho està mai algú, de preparat? Som, tant nosaltres com els nostres pares i mares, una generació que ha normalitzat la pau i que des del privilegi europeu gaudim de la il·lusió d'un demà assegurat pel nostre entorn social i per nosaltres com individus. Jo mateix m'havia cregut el relat pacifista que inundava el nostre statu quo, el "No a la guerra" com a bandera i les polítiques de reducció de la inversió publica en defensa, a favor de gastar-ho en serveis públics. Totes aquestes propostes subjectades sobre la idea de "viure millor" han quedat soterrades sota el monumental concepte de la "supervivència". Amb tot això no vull dir que visquem en un període de pau mundial, tinc presents les guerres que estan afectant milions de persones arreu del món. Joves, grans, homes, dones i infants morint per interessos de polítics orgullosos despersonalitzats que de les víctimes en veuen números, de les desgràcies en veuen oportunitats i de les terres destrossades el taulell on jugar. En el meu cap mentre estic escrivint en un tren vorejant el mar Mediterrani, s'hi presenta aquell altre jove com jo observant el mateix horitzó marí atemorit per les bombes, la guerra i el terror bèl·lic. En el moment que baixo la mirada i em poso a perdre el temps amb vídeos curts al mòbil, la sorra del Sudan, Ucraïna, Palestina, etc., quedarà tacada de sang. Veient-ho en perspectiva, està clar que... No, no estic preparat per la guerra. No he dedicat la meva vida construint un futur per mi i pel meu entorn per acabar sota la neu en una trinxera en un país llunyà o sota el sostre del meu pis de Barcelona per una bomba. Ningú et prepara per això, però és que no hauríem d'arribar fins aquí. No hem de permetre que s'imposi un discurs bel·licista sobre la supervivència, un relat catastròfic que no hauríem d'estar disposats a acceptar. Ara molts polítics europeus fan crides a què ens preparem per a una guerra que vindrà tard o d'hora, dedicant encara més diners públics per reconstruir, reforçar i modernitzar la força armamentística de cada país. Malgrat tot, queda clar que els únics que guanyen en aquest discurs bel·licista són aquelles indústries de la guerra, que per cada bala disparada en veu beneficis. Maleït capital que no deixes a la classe treballadora del món ser lliure del seu propi destí, no aboquis en el riu que mou a la nostra vida el vi rogenc amb el qual acompanyes els sopars de la victòria. Així doncs, senyora Von der Leyen, no, no estic preparat per la guerra. Però, és que ningú ho està mai realment. Estar-ho comporta acceptar la fi de la història, la mort de la il·lusió i la imposició del règim de la por. D'això no ho estaré mai. Però quan una guerra arriba, arriba, i, amb el tremolor dels tambors, cap importància tindran les meves idees, les meves il·lusions o les meves emocions. Em convertiré en una peça més del seu joc, un número més en una llista dels joves que se'ls ha prohibit somiar. Les veus d'Europa: "Pot ser que el risc de guerra no és imminent, però no és impossible. No cal exagerar els riscos de la guerra, però cal estar preparats i això comença per la urgent necessitat de reconstruir, subministrar i modernitzar les forces dels estats membres. [...] Això significa impulsar la nostra capacitat industrial de defensa en els pròxims cinc anys."(Ursula Von der Leyen, presidenta de la Eurocambra 2024, extret del vídeo: La posibilidad de un conflicto directo entre la OTAN y Rusia cobra cada vez más fuerza (DW Español, 2024) "La OTAN se prepara para una amenaza de Rusia y realiza los ejercicios militares más importantes desde el fin de la Guerra Fría" (Canal26.com) "El presidente de Francia, Emmanuel Macron, no descarta a futuro el envío de tropas a Ucrania. [Haremos todo lo posible para que Rusia no gane esta guerra]. Aunque el mandatario reconoció que [hoy no hay consenso para enviar tropas terrestres de manera oficial]." (El Mundo En Conflicto) Estem preparats per una guerra? | Guillem Vila Ribas  | 12/03/24