Guillem Vila Ribas | 19/02/2025 La meva habitació / Guillem Vila Porto setze mesos ja en aquesta ciutat. De certa manera ja l’he normalitzat en el meu dia a dia. Que em desperti el camió de les escombraries, agafar les poques forces que tinc en aquell moment del dia, alçar-me, vestir-me i saludar als meus companys de pis que amb el temps s’estan tornant part de la meva família. Sense esmorzar sortir espitat del pis per agafar el metro, un cabàs de desil·lusions i penes que circula permanentment sota el florit paviment de Barcelona. Arribar a la feina, saludar al personal i sentir que això és tot, que aquí s’acaba la teva existència, com un tren que transita una via desgastada pel fregament constant del temps. Vaig a esmorzar, a la cafeteria de sempre. Ja em coneixen. – Bon dia Guillem, cafè i croissant? – Em diu aquella veu càlida i amb accent marcat – Sí com sempre! – Dic jo mentre agafo el diari del dia. Tenen la Vanguardia, en castellà. M’ho prenc com un experiment social per saber que es diu des de punts de vista diferents dels meus. És com un joc. L’obro i me’l miro amb ulls dubtosos, a veure què em trobaré, i sempre m’aconsegueixen sorprendre. Avui mentre m’acabava el cafè he pres consciència del pas del temps i de com trobo a faltar el meu poble. No perquè aquí no estigui bé, aquí aprenc moltes coses. Estic obrint la meva ment a altres realitats, col·laborant en formes alternatives de participació i coneixent persones que si no estigués aquí mai coneixeria. Però la melangia omple la tassa ja acabada de records perduts en la meva ment. Tinc clar que aquí no em quedaré per sempre. Que la meva llar està a Argentona. I com molts d’altres joves que hem hagut de refugiar-nos als braços de les grans ciutats, reflexiono... Realment podria tornar al poble? M’hi puc independitzar allà? La Gentrificació Mata Els Barris / Guillem Vila Ribas Ràpidament, obro el mòbil, la web d’idealista i em poso a mirar els preus dels lloguers. A vosaltres lectors us ho recomano fer, us vindran unes ganes terribles de cremar-ho tot i de les cendres fer-ne cabanyes de resistència. Torna la problemàtica de l'habitatge com un tsunami a la meva vida, a la vida de tots els que vivim de les nostres mans, a la vida d’aquesta classe treballadora que dia rere dia, embat rere embat, queda més desposseïda i més legitimada a actuar. Des d’aquella cafeteria del Guinardó encara sento el ressò de claus de les llogateres que, mesos enrere, repicaven pels carrers de Barcelona cercant respostes directes a la seva situació. La indignació dels desposseïts ha trasbalsat els marcs mentals d’aquells despolititzats en el buit del postprocés. Un sentiment que es convertí en ràbia col·lectiva quan les forces executives d’un govern suposadament progressista, de bon matí, varen reconquerir l’espai autogestionat de l’Antiga Massana. Una illa de poder popular enmig de l’oceà turistificat de Ciutat Vella. La ràbia es transformà en protesta, flama i desconcert, derivant en la consegüent repressió policial. I em pregunto: Com podem confiar en un Estat que per tal de prendre agència política als espais organitzats mobilitzar els seus recursos per blindar un barri sencer en estat de setge? És frustrant com ni vint-i-quatre hores varen necessitar per cobrir les rosades parets d’aquella mítica façana, símbol de lluita, i declarar-ne la recuperació institucional. “No hi ha hagut una desocupació, hi ha hagut una recuperació”, ha destacat el tinent d’alcaldia de Seguretat, Albert Batlle. Obrers pintant les parets de l'ANtiga Massana / https://beteve.cat/ La foscor d’aquella nit funesta va donar pas al dia, un dia en què calia recosir les forces després de la derrota inicial, i aixecar-se per fer front al següent embat: la Casa Orsola. El ressò mediàtic va acabar amb un desenllaç inesperat, però com sempre, amb regust agredolç. La victòria semblava aconseguida, però només com a simulacre: la lluita per un habitatge digne, fou reduïda a un espectacle consumible, una festa que s’amortitza per ser acceptada per una base popular més àmplia. Així, es va forçar a l’alcalde del Pla Endreça a pacificar la situació, fent un xec de 9,2 milions d’euros públics al fon d’especulació que amenaçava els residents de la casa. "Cap llogater ni llogatera haurà de marxar de la Casa Orsola", va sentenciar Jaume Collboni (07/02/2025, extret d'Ara.cat), mentre, alhora, amb un altre gest, perdonava multes milionàries als promotors que havien incomplert la reserva del 30% d’habitatge social a Barcelona. Una doble moral que es nega a escoltar, veure ni entendre la situació real. Quantes famílies hauran estat desnonades en les fredes nits d’hivern a la ciutat comtal que ni les fulles dels arbres més alts ni les formigues més petites les hauran sentit clamar. El Carmel / Guillem Vila I jo des de la meva posició, com a habitant de pas en aquesta ciutat fantasma, em torno a preguntar… Si ni la capital del país em pot assegurar del cert un sostre, com em puc arribar a plantejar, algun dia, viure en la vila que m’ha criat? Argentona, un poble sense tren desconnectat de les lluites que es viuen arreu del territori. Un poble que es volia lliure, però que ha quedat atrapada en l’òptica d’un somni burgès que es nega a morir, deixant enrere els seus fills i filles com a refugiats en un espai que no els pot allotjar. El temps sembla haver-se congelat en un lloc on el passat es manté viu en els carrerons empedrats i les façanes de cases modernistes que criden a un altre segle. Un poble, que un dia es va imaginar com a una llar, ara resta disponible només per a uns pocs que s’ho poden permetre. En definitiva, un poble amb molt d’orgull propi i poca visió de futur. I com a resposta, sempre en trèiem el silenci. Un immens desert silenciós que amaga les restes de moviments socials ja perduts en el temps. Argentona Primer d'octubre del 2017 / Guillem Vila Falta organització, mobilització i activisme en una política de poble que treballi des dels marges. Falta una visió d’Argentona, no només com un lloc on estiuejar i passar-s’ho bé a la Garrinada, sinó esdevenir referents en els canvis que han de venir enfront dels embats del feixisme i liberalisme mundial. Estem completament desposseïts d’espais populars on poder articular motors de canvi. Passen els anys i el cau continua sense local. Passen els anys i anem perdent aquell entusiasme que l’octubre del disset ens va fer ser un poble. Passen els anys i més joves i no tan joves són expulsats. Potser tocaria, per una vegada, observar què estan fent els nostres veïns pescadors i ocupar aquests espais tan necessaris. Construir un casal o ateneu popular a Argentona per així reconfigurar la nostra posició com a poble i com a classe. Escric aquestes paraules entre les quatre parets d’una ciutat que no sento meva. Tocarà construir poder popular | Guillem Vila Ribas | 19/02/2025

Laura Tapias | 14/02/25 Ara fa quatre mesos que França va quedar commocionada per una notícia què, com una galleda d’aigua freda, va sacsejar consciències i corrompre qualsevol indici d’indiferència. París de nit / María Fe Celi Reyna L’escàndol revelava com una dona havia estat drogada i violada durant més d’una dècada per desenes d’homes, amb el consentiment i les gravacions del seu llavors marit, Dominique Pelicot. La revelació va impregnar el país d’un sabor amarg i persistent, el mateix país que, un parell de mesos abans, havia celebrat la unificació de l’esquerra en un bloc per fer front a l’extrema dreta i mantenir a Marine Le Pen fora del govern. Aquesta inesperada victòria, però carregada d’esperança, reunia socialistes, ecologistes, comunistes i la França insubmisa en un gest de col·laboració que albirava un futur més prometedor. Però aquesta efímera il·lusió de canvi es va dissoldre ràpidament amb l’arribada de la notícia sobre el cas de Gisèle Pelicot, que va enfosquir l’horitzó d’una boira espessa, recordant-nos que la lluita per la justícia i l’equitat és encara una tasca pendent, però sobretot, urgent. En poc més d’un mes, el país va passar de creure en la força del col·lectiu a entrar en un estat de desesperança i contradicció que qüestionava la pròpia essència de la humanitat, si és que això no s’havia qüestionat encara. Gisèle Pelicot / REUTERS Gisèle Pelicot, una dona de 72 anys, va guanyar reputació arran de la seva denuncia publica, renunciant el seu dret a l'anonimat. Ho va fer sota el lema de; “la vergonya ha de canviar de bàndol”, transformant-se així en un símbol de consciència i denúncia dels abusos sexuals i dels riscos de la submissió química. La seva valentia va encendre una flama d’indignació i solidaritat que es va propagar arreu del món, convertint el seu nom en un emblema per a la lluita contra la impunitat. Aquest cas ha estat descrit com el “ judici del segle” , no només per la seva notorietat sinó per la seva naturalesa macabra. Tanmateix, d’aquesta tragèdia no se’n pot extreure cap victòria. Cap moviment social o polític, inclòs el feminisme, necessita el suport de desgràcies i misèries per justificar-se o assolir els seus objectius. No hi ha bellesa en la crueltat, ni triomfs que puguin emergir d’una història tan devastadora. Manifestacions feministes contra la violència mascliste en el cas Gisèle Pelicot / REUTERS Ara és el moment de reflexionar sobre les restes que deixarà aquest cas. N’hem après alguna cosa? Si algun aspecte clau en podem treure, és que sembla que la impunitat dels agressors comença a esquerdar-se. Els darrers anys han estat testimoni d’una caiguda progressiva de noms vinculats a les altes esferes polítiques i culturals: homes privilegiats i poderosos que van ser exposats públicament i obligats a respondre pels seus actes . Aquesta onada de denúncies, vinculada al moviment #MeToo , ha tret a la llum nombroses situacions d’abusos i agressions sexuals en àmbits públics, evidenciant la caiguda de la impunitat i el trencament de la cultura de la violació. Entre aquests casos destaquen figures com l’exportaveu de Sumar, Íñigo Errejón ; el reconegut tenor, Plácido Domingo ; l’exdirector de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo ; i, més enllà de les nostres fronteres, l’onada d’escàndols que va envoltar el productor de cinema estatunidenc Harvey Weinstein i les acusacions al raper i compositor Sean Combs, més conegut com a Diddy , entre d’altres. Tots ells comparteixen ser personatges acomodats en un sistema heteropatriarcal que durant massa temps els ha protegit, però que, poc a poc, es veuen sotmesos al pes de l’escrutini públic i judicial. Ha començat el ‘Me too’ de les periodistes catalanes. / Media.cat No sé fins a quin punt Gisèle Pelicot ha pogut influir en aquest procés, però és evident que la seva determinació ha contribuït, d’una manera o altra, a recolzar aquest moviment. La seva història s’erigeix com un testimoni de resistència i encoratge a les víctimes a alçar la veu, com el cas de l’actriu i presentadora de televisió Elisa Mouliaá, denunciant no anònima d’Errejón. El cas de Gisèle Pelicot marca, a més, un punt d’inflexió en la manera com s’aborden els abusos sexuals, especialment aquells que es produeixen dins de l’àmbit domèstic i en les relacions sexoafectives. Així, aquest fet pot derivar en un canvi de paradigma dins del sistema judicial francès, obligant-lo a repensar les seves estructures i mecanismes. Ara doncs, França i el món sencer observen atents el desenllaç d’aquesta esgarrifosa història que, per primera vegada i en paraules del periodista Juanlu Sánchez, no serà recordada per la brutalitat dels agressors, sinó per la dignitat de la víctima.   Se us ha acabat el bròquil |  Laura Tapias    | 14/02/25

Guillem Vila Ribas | 31/12/2024 "Una pluja freda que precipita sang i rega camps sembrant llavors de ràbia. El que em pregunto jo des de la llunyania és, qui collirà els fruits d’aquesta indignació col·lectiva?" A la finestra se sent ploure. Fa unes hores que plou, però ara de forma enèrgica. Galledes i galledes d’aigua cauen com si tractessin d’apagar un incendi descontroladament inexistent. Aquí, a l'oficina, tot sembla molt tranquil, malgrat que ens han avisat que en algun poble de la zona els carrers ja tenen pams d’aigua, el govern no diu res. Són les set de la tarda, marxo cap a casa amb la barca en rodes que sembla que s’ha convertit el meu cotxe no sé si podré arribar a casa, el govern de la generalitat continua sense dir res. Fang, aigua, sorra, pals, pedres. El meu cotxe cau a la deriva de la riuada, mentre jo, agafat a un arbre, inundo els carrers de llàgrimes de desolació. El mòbil comença a tronar amb una alarma cridanera que com un eco rebota en cada cantonada del meu poble natal. Són les vuit i onze de la vesprada i ens avisen que hem d’anar amb compte i jo el miro desconcertat, amb l’aigua al coll. Fang, aigua, sorra, pals, pedres, foscor, fred i por. Pablo Blazquez Dominguez | Fotógrafo | Getty Images Em nego a pensar que no es podia fer res més. Sabem que la naturalesa és preciosa i virulenta a parts iguals, però la incompetència és humana i si no s’arranca d’arrel es multiplica i es transforma en impotència i dolor. I això és el que va passar aquell 29 d’octubre a diferents pobles del País Valencià i altres de la península. Una pluja freda que precipita sang i rega camps sembrant llavors de ràbia. El que em pregunto jo des de la llunyania és, qui collirà els fruits d’aquesta indignació col·lectiva? Seran associacions d’esquerra promovent els serveis públics com a garants de la protecció social, o seran els grupuscles reaccionaris que, aprofitant-se de la situació, infiltraran un relat combinat d’antisistema, xenofòbia, populisme i rebel·lia descontextualitzada. Qui sabrà d’aquest blat roig construir un projecte de futur? Encara que siguin preguntes complexes, més difícils seran d’acceptar, segons el meu criteri, els seus resultats. Hem pogut observar enguany com l’extrema dreta i els seus discursos estan guanyant la guerra política, cultural i moral. En un any com el que hem tingut, on gairebé mig món s’ha trobat a les urnes per decidir el seu futur, hem pogut constatar com personatges radioactius i populistes de la talla de Milei a Argentina, Trump a EEUU, Meloni a Italià, Le Pen a França i els neonazis de l’AfD a Alemanya avancen electoralment fins i tot aconseguint victòries aclaparadores. Això ho aconsegueixen incentivant el vot d’una classe treballadora polimòrfica acomplexada però també desprotegida i ignorada per les esquerres arreu del món. Els deixebles de Trump s'escampen pel món (i es normalitzen a Europa) | ara.cat Un any en què, paral·lelament en aquests discursos xenòfobs, la ruta atlàntica de migració a les Canàries esdevenia la més mortífera del món amb gairebé 10.000 persones ofegades. On arriba la decadència humana en permetre tals nivells de barbàrie? Simplement, penso que les dades ens paralitzen i saturen, com veure un tsunami a la llunyania de proporcions bíbliques. No dimensionem el que representa ofegar-se a una pastera buscant millorar la vida dels teus fills, ni tampoc dimensionem el que representa que un Estat defensat i reconegut internacionalment estigui un any més perpetuat un genocidi contra el poble palestí. En data d’octubre del 2024, ja havien mort més de 42.000 persones palestines, entre elles més de 13.300 infants, i ferides més de 97.000. L'escala d’aquestes accions és difícil de quantificar. Des de la destrucció material i de les infraestructures, passant pel desmantellament dels seus sistemes de subsistència, l’exili i expulsió de la població, fins a l’ensorrament dels diferents centres de caràcter cultural, nacional i/o religiós. És una aniquilació com a poble i això costa molt de digerir des de fora. Palestins fugint de la guerra / Mahmoud ssa / Anadolu via Getty Images Vivim un moment de crisi social, amb guerres arreu, un neoliberalisme rampant entès ja com a normal per una societat desposseïda, una opressió patriarcal que s’ha cobrat a l’Estat Espanyol amb 91 feminicidis en només aquest any, un negacionisme emergent de l'emergència climàtica, i una pèrdua d’identitat nacional del nostre poble. És amb tot això que expresso que ens estan guanyant la guerra política, cultural i moral. Quan el “nou cicle” promès pel nou president de Catalunya, el més espanyolista en anys, fa olor de ranci i de caduc, és el moment de renéixer. Manifestació dels sindicats d'habitatge del 23 de novembre a Barcelona | Guillem Vila Ribas Contra aquest pessimisme inoculat a la idea general de canvi social, han sorgit enguany nous moviments que aferrant-se als drets primaris com al de l’habitatge han ressorgit de les cendres aconseguint reorganitzar una classe adormida. La raó és que, a qui no té pa, ni aigua, ni sostre, el que li queda és la lluita i la supervivència. Veurem com aquest 2025 continua aquest moviment, si queda en paper mullar o roman com a punta de llança. I aquí estarem, seguint dempeus. Un any més i els que quedin. Resum 2024: Enfangats en la misèria | Guillem Vila Ribas | 31/12/2024

Guillem Vila Ribas | 09/09/24 "Una nova etapa comença entre llençols estesos mullats de matinada; les caloroses i radiants vacances donen pas a una rutina de dies grisos entre clarianes." Dia gris abans de ploure a les Ginesteres, Argentona Les gotes d'una pluja anunciada es precipitaven sobre les flors de pedra d'aquella ciutat que ara he arribat a considerar casa. El paviment de Barcelona en forma de rosa [barcelona.city-tour.com] L'aigua, amb la seva intensitat i puresa innegables, netejava els carrers i avingudes de la contaminació d'un estiu assolat per viatgers volàtils i locals invisibles. Una nova etapa comença entre llençols estesos mullats de matinada; les caloroses i radiants vacances donen pas a una rutina de dies grisos entre clarianes. Que de la pluja d'aquests dies reneixin les plantes secades i els cors dels quals en el caos de Calígula en troben només horrors i enyoren l'estabilitat dels dies normals.I és què, certament, el setembre ha arribat com una tempesta en un poble del Maresme, escombrant cotxes mal col·locats, restaurants enmig de les rieres o persones que es creuen herois. Les muntanyes, rius i llacs que fa pocs dies emmarcaven la meva serenor, perdut pels Pirineus Aragonesos, sent responsable de més d'una dotzena de joves, s'han desdibuixat i de les seves runes Gustave Courbet hi ha pintat una quadre d'estil realista amb el gris del cel, el ciment de les parets de l'oficina i jo, com si fos un picapedrer, sent esclau d'un ratolí de plàstic seguint les seves directrius en una pantalla de plasma. Les Casseurs de Pierre [Els Picapedrers] de Gustave Courbet, 1850 Amb tot això no vull expressar cap malestar sobre la meva feina, ans al contrari, però sí que hi expresso el xoc frontal cap al canvi de perspectiva que suposa tornar a la rutina, una nova quotidianitat. I així és com comença un setembre ben normal, un dilluns ben normal com a jove, iniciant el curs laboral en una feina indefinida, del que vull fer, no gaire precària i, el més important, amb motivació i ganes. No obstant això, he dit ben normal? Doncs res més lluny de la realitat, mai havia sabut del cert a hores d'ara del que treballaria a un any vista, tenint clar que el que vull fer, essent una feina que m'agrada i que no només serveix per poder-me pagar el sou. És aquí on hi trobo les insòlites clarianes entre dies de pluja que et donen esperances que el sol finalment sortirà i que encara queda molt camí per recórrer, però que les passes fetes són les correctes. Que de l'antropologia també s'hi pot viure. I així acabo aquesta primera columna jònica d'un nou curs amb gust al raïm de Cap d'Any, el qual es presenta ben diferent de l'anterior. Encara que, realment, porto molts anys diferents dels anteriors, vivint canvis que m'estan fent créixer cap a llocs desconeguts. Un conjunt de decisions preses i decisions no preses que m'han portat fins on soc ara, amb el primer aniversari de la meva arribada a la ciutat comtal el mes que ve i un futur de decisions que encara no he pres que s'aproxima a marxes forçades. Serà la meva reciliencia i els meus jo's encapsulats en la meva experiència els que hem guiaran com a aquesta carreterra asfaltada en la incerta vall del temps i els dubtes. Dies grisos entre clarianes | Guillem Vila Ribas | 09/09/24

Guillem Vila Ribas | 02/09/24 | L'Holística Simpatitzants de la ultradreta AfD en un acte a Erfurt (est d'Alemanya). EFA Abstract: En aquest article, s’explorarà les causes darrere l'ascens de moviments d'extrema dreta, la qual ha sabut capitalitzar el descontentament de la classe obrera treballadora causat per trencament del pacte de postguerra. Es fa èmfasi en els resultats de les eleccions del 1 de setembre de 2024 a Alemanya, on l'AfD va obtenir grans victòries a Turingia i Saxònia. En les darreres dècades, hem observat un canvi significatiu en les preferències electorals de la classe treballadora, que cada cop més dona suport a partits d'extrema dreta. Aquest fenomen, lluny de ser casual, és resultat de diverses dinàmiques socials, econòmiques i polítiques que s'han anat gestant al llarg dels anys. En aquest article de l'Holística desenvolupar com s'ha originat Una classe treballadora de dretes, més informació en el document adjunt. Context Històric i Econòmic La fi de la Segona Guerra Mundial va suposar una redistribució dels poders geopolítics, establint un pacte de postguerra que garantia certs nivells de benestar social a canvi de la pau laboral. Aquest pacte va començar a erosionar-se amb l'auge del neoliberalisme a les dècades de 1980 i 1990, provocant una disminució de la seguretat socioeconòmica i un augment de les desigualtats. En aquest context de precarietat i inseguretat, els moviments d'extrema dreta han sabut capitalitzar el descontentament de la classe treballadora. A través de discursos nacionalistes i antiimigració, han promès seguretat, preservació dels valors tradicionals i defensa dels interessos de la majoria ètnica. El Cas Alemany: Eleccions de 2024 L'ascens de l'extrema dreta a Alemanya és un exemple clar d'aquesta dinàmica. Ja en les eleccions europees de 2024 es va demostrar un suport significatiu per a l'Alternativa per Alemanya (AfD), aconseguint un 14,9% dels vots a nivell nacional, superant al partit socialdemòcrata. Però ha estat amb les eleccions d’aquest diumenge 1 de setembre de 2024 quan s’han confirmat l'ascens de l'extrema dreta a Alemanya. Alternativa per Alemanya (AfD) s'ha consolidat com la primera força política a Turingia amb un 32,8% dels vots i la segona a Saxònia amb un 31,6%, just darrere de la CDU. (Electomania) Resultats Saxònia oficials (100% Escrutats). Electomania Resultats Turingia oficials (100% Escrutats). Electomania Aquestes victòries reflecteixen un profund descontentament amb els partits tradicionals, especialment entre la classe treballadora que es troba en situacions de precarietat i inseguretat. Aquest fenomen és especialment pronunciat a l'est del país, on les desigualtats són més evidents. La reunificació alemanya, amb la seva transició abrupta del socialisme al capitalisme, ha deixat una cicatriu profunda en la societat de l'est, convertint-lo en un caldo de cultiu per als discursos populistes i reaccionaris. Desafecció envers els Partits d'Esquerra Una altra raó important per la qual els obrers es decanten per l'extrema dreta és la desafecció envers els partits d'esquerra tradicionals. Aquests partits, segons diversos analistes vistos al treball realitzat, s'han deslligat de les preocupacions quotidianes de les classes populars, centrant-se en causes elitistes i ideologies globalistes que no responen a les necessitats immediates dels treballadors. Això ha portat a una progressiva desaparició de símbols i banderes històricament associats amb la internacionalització i la revolució, ara relegats a un consum simbòlic superficial. El canceller alemany, Olaf Scholz, en el Bundestag. EFA La Identitat de Classe i el Rebuig a l'Alteritat Els moviments d'extrema dreta han aprofitat la pèrdua de la consciència de classe per crear una nova identitat basada en la pàtria, l'ètnia i el rebuig a la immigració i la globalització. Aquest fenomen no és exclusiu d'Alemanya; es pot observar en diversos països europeus on l'extrema dreta ha guanyat terreny entre la classe treballadora. La divisió entre sobiranistes i globalistes ha complicat encara més el panorama polític, normalitzant el capitalisme com a sistema natural i inamovible, tant en el conservadorisme com en la globalització deslocalitzadora. Membres de l'organització juvenil de AfD porten banderes alemanyes en un acte de campanya electoral en Dortmund. Alex Talash / Getty Images Conclusions: Una classe treballadora de dretes Les eleccions del 1 de setembre de 2024 a Alemanya, amb l'AfD guanyant a Turingia i Saxònia, confirmen que una part de la classe treballadora ha adoptat els discursos d'extrema dreta per la desil·lusió amb les solucions de l'esquerra. És més fàcil culpar els immigrants que les elits empresarials que exploten el sistema. L'extrema dreta, com un llop disfressat d'ovella, utilitza els dogmes neoliberals per crear una identitat col·lectiva basada en el rebuig a l'alteritat. Aquest fenomen no és exclusiu d'Alemanya. A l'Argentina, Milei ha arribat al govern i als EUA, Trump podria tornar a la Casa Blanca. La divisió entre sobiranistes i globalistes normalitza el capitalisme, fent difícil trobar alternatives reals a la precarietat. Per revertir aquesta tendència, els partits d'esquerra han de reconnectar amb les necessitats reals de la classe treballadora, oferint alternatives viables que abordin les causes profundes de la inseguretat i la precarietat. Només així es podrà recuperar la confiança de la classe treballadora i evitar que caiguin en els paranys de l'extrema dreta. Per transformar aquesta realitat, és essencial que la classe treballadora recuperi la seva consciència de classe i s'uneixi per lluitar contra les elits que realment perpetuen la seva explotació. Com una hidra polimorfa, la classe treballadora ha de formar aliances multiètnicas i internacionals per canviar el sistema des de les arrels. La lluita és complexa, però només des de la solidaritat i la unitat es podrà construir un futur més just i equitatiu per a tots i totes. Vila Ribas, G. (2024). Una classe treballadora de dretes: Anàlisi sociològic sobre l’apropiació de discursos d’extrema dreta per part de la classe treballadora. Una classe treballadora de dretes | Guillem Vila Ribas | 02/09/24 | L'Holística

Sang, ironia i fan service | Crítica: Deadpool & Wolverine (2024) / Guillem Vila Ribas Sang, Ironia i Fan Service: Guillem Vila Ribas REGULAR Entre sang, fetges esquinçats, personatges decapitats i quartes parets destruïdes, trobem un projecte que fa del fan service la seva trama i de la trama una ironia. És una llàstima que una pel·lícula amb tant de potencial hagi quedat atrapada en un joc de referències i bromes internes que només els fans més àvids poden apreciar completament. Tràiler: La crítica de Deadpool & Wolverine (2024): Benvinguts i benvingudes a la pel·lícula que tenia el deure de salvar el que quedava de l'imperi cinematogràfic de Marvel. Haurà complert aquest gran repte? Econòmicament, segurament sí; en altres aspectes, no ho tinc tan clar. Però aprofundim una mica més en aquesta complexa producció. Entre sang, fetges esquinçats, personatges decapitats i quartes parets destruïdes, trobem un projecte que fa del fan service la seva trama i de la trama una ironia constant. Bevent d'una nostàlgia burlesca, el film buscarà impactar-nos a base de referències de la ja difunta FOX, perdent així un sentit, un objectiu o una idea clara de si mateixa. És una llàstima que una pel·lícula amb tant de potencial hagi quedat atrapada en un joc de referències i bromes internes que només els fans més àvids poden apreciar completament. Personalment, malgrat haver-me semblat divertida i sorprenent amb l'aparició de certs personatges del passat dels Xmen, sento que el seu guió s'assembla més a una trama de "relleno" del Mortal Kombat, col·locada entre batalles espectaculars i arrencaments de vèrtebres a càmera lenta, mentre escoltes "Like a Prayer" de la Madonna amb els auriculars que et va regalar l'avi per Nadal; i no tant a un guió d'una pel·lícula real. La justificació que dona peu al fet que els protagonistes es coneguin i facin equip no té sentit ni en la trama que intenten formar ni en el continum ja establert a Marvel en projectes més ben pensats com el de Loki. Aquesta incongruència no fa més que agreujar la sensació de caos i improvisació que impregna la pel·lícula. Un altre problema que trobo, i que es repeteix en molts dels projectes recents d'aquesta companyia, és que són pel·lícules autoconclusives i irrellevants dins d'un univers construït que es desmunta per arguments que es descanonitzen entre si. Cada pel·lícula desmenteix l'anterior, cada una entén el multivers a la seva manera i cada una oblida el que ha passat en l'anterior, creant un context borrós i confús. De fet, en aquesta trobem referències concretes a aquest desgast continu, fent ironia i broma, però tampoc és capaç de posar-hi ordre. Més que el Jesucrist de Marvel, com es diu en el tràiler, és el sonat del carrer que anuncia que el món s'acaba, però no fa res per canviar-ho. No obstant això, veient com en només 5 dies de la seva estrena, Deadpool & Wolverine, protagonitzada per Ryan Reynolds i Hugh Jackman, ja ha superat la marca dels 550 milions de dòlars en taquilla mundial (https://www.ambito.com/), és innegable que esta sent tot un èxit comercial. En resum, estem davant d'una pel·lícula que, tot i les seves bones intencions i els seus impactes a cop de talonari amb actors molt bons, es queda curta en molts aspectes clau. Per aquesta raó li he posat do estrelles i mitja. És una obra que pot entretenir durant un parell d'hores, que segur que serà l'èxit instantani de l'estiu, però que li manca una narrativa pròpia que la sostingui. Fitxa Bàsica: Sang, ironia i fan service | Crítica: Deadpool & Wolverine (2024) / 01/08/2024

L'ansietat pren el control | Crítica: Del Revés 2 (2024) / Guillem Vila Ribas L'ansietat pren el control : Guillem Vila Ribas MOLT BÉ Què ens defineix tal com som? Com les vivències poden sustentar el nostre sistema de creences? Fins a quin punt les emocions giren el nostre dia a dia? Cada experiència que vius, com veiem perfectament materialitzat en aquesta pel·lícula, serveix de sostrat per fer arrelar un sistema de creences del qual acabarà florint el que podem considerar la teva personalitat Tràiler: La crítica: Fer-se gran és un tema ben complicat. Et comencen a sortir pèls, acne, et posen ferros, comences a tenir noves amistats, en perds d'altres, et vas formant cada cop més fins, en definitiva, anar traçant el camí del teu jo. Cada experiència que vius, com veiem perfectament materialitzat en aquesta pel·lícula, serveix de sostrat per fer arrelar un sistema de creences del qual acabarà florint el que podem considerar la teva personalitat. Malgrat que ens faci por a vegades, aquesta no sempre s'ha de mantenir estancada en un passat que ja no et defineix, pot canviar i adaptar-se al teu dia a dia, sense pretendre ser una persona que realment no ets. Junt amb aquestes idees, el film Del Revés 2 (Inside out 2); seqüela de la popular pel·lícula de 2015 que va materialitzar les emocions en forma antropomòrfica amb un final que clamava per acceptar-les a totes i que està bé tant està trist, com feliç, com enfadat; tracta sobre com l'etapa de la pubertat i l'adolescència suposa tot un repte per l'statu quo d'un/a infant-jove a l'hora d'enfrontar-se als canvis imminents i a les noves emocions desconegudes. Aquestes noves emocions es presenten aquí. A part de l'alegria (joia), la ira, el fàstic, la tristesa i la por; en el film se'ns presentarà l'avorriment (Ennui), la vergonya, l'enveja i, la reina de la corona, l'ansietat. Em feia una mica de por veure com retratarien aquesta última, ja que no és com a tal una emoció sinó un mecanisme de defensa natural de l'organisme enfront d'estímuls externs o interns que són percebuts per l'individu com a amenaçadors o perillosos. En la seva explicació en un format més infantil es podria haver caigut en tòpics o en blanquejament d'un trastorn. Encara sort que no ha estat així. De fet, la trama principal se centra en com en moments de canvis simultanis vitals (canvi d'institut, d'amigues, d'objectius personals, etc.) és l'ansietat la que pot agafar els controls de la teva vida i portar-te a fer, dir o sentir coses que no haguessis pensat mai. El film retrata tot aquests aspectes tan complexos relatant una aventura en la recerca de la identitat perduda, passant abans per racons de la teva ment com els secrets, la pluja d'idees, el riu del pensament, la imaginació convertida en l'oficina de "Que passaria si..." que no et deixa dormir, fins finalment entendre que la nostra identitat no es basa en només els bons records, "soc bona persona", sinó més aviat en tot el que em fa ser, en definitiva, humà. Encara que clarament és una història que aprofundeix amb el creixement personal d'una adolescent de tretze anys que està intentant trobar el seu lloc en el món, acaba ressonant en tots/es nosaltres. La pubertat no deixa de ser la primera etapa del que representa fer-se adult, per tant, hem d'entendre que aquestes noves emocions també formen part nostra i que ens afecten d'igual manera. "Potser això és el que passa quan creixes, que sents menys alegria", aquesta és una gran reflexió que es fa en aquest llargmetratge la qual ens ajuda a entendre que alguns adults perdrem el somriure d'aquell petit infant que ens ha fet créixer substituir-lo per un estrès crònic imposat per poder assumir les responsabilitats del dia a dia i complir amb el que suposa que hem de ser. Però, com deien Oques Grasses "jo vull córrer pels camps com quan tenia 10 anys". Jo vull viure la vida amb els ulls d'aquell encuriosit nen que de les pedres en feia relíquies i de la sorra castells. Jo vull aprendre del pas dels anys sense perdre el que em va fer néixer. Una personalitat volàtil, canviant; única i complexa. L'únic fet criticable de la pel·lícula en qüestió és que no deixa de ser un calc mil·limètric del que va ser la primera, una història en la qual un agent extern parent el control de la Riley, que la fa prendre decisions incorrectes fins que al final després d'un viatge d'aprenentatge, ens reconciliem amb l'agent extern entenent que ambdós són necessaris a la seva manera i que han de treballar conjuntament. És per aquest motiu que "Del Revés 2" per mi té 4 estrelles de 5, perquè malgrat que està molt ben feta i ser un dels èxits d'aquest estiu o es podria dir de l'any (ja ha recaptat més de 1000 M en la taquilla mundial), no aconsegueix ser prou arriscada i creativa per superar a la primera. PD/ Mireu-la en català, el doblatge és fantàstic i hem de col·laborar perquè aquest es mantingui vigent en els cinemes d'arreu, encara que els horaris no siguin gaire adequats.   Fitxa Bàsica: Títol Inside Out 2 Any 2024 Duració 96 min País Estats Units Direcció Kelsey Mann Guió Meg LeFauve, Dave Holstein. Història: Kelsey Mann Repartiment Amy Poehler Maya Hawke Kensington Tallman Phyllis Smith Lewis Black Tony Hale Liza Lapira Ayo Edebiri Adèle Exarchopoulos Diane Lane Música Andrea Datzman Fotografía Animación, Adam Habib, Jonathan Pytko Companyies Pixar Animation Studios, Walt Disney Pictures. Distribuidora: Walt Disney Pictures, Disney+ Gèneres Animació. Comèdia. Fantàstic | Adolescència. Cinema familiar. Pixar. Seqüela Sinopsi Seqüela de 'Del revés' (2015). La Riley s'ha fet gran: ara té tretze anys i comença una nova etapa de la vida. Ja va a l'institut, està començant a fer nous amics i, com que ha entrat de ple en l'adolescència, la seva ment ha de fer lloc a noves emocions. La primera en aparèixer ha estat l'Ansietat i ha agafat completament desprevingudes les velles emocions, que l'acullen amb força fredor. I encara mostraran menys entusiasme quan descobreixin que la intrusa no ha arribat tota sola. Rere seu ve una autèntica corrua de noves emocions i totes exigeixen un espai propi a la central de comandament del cervell de la Riley. https://llengua.gencat.cat/ca/detalls/noticia/Del-reves-2-en-catala Ficciones que responden a la realidad |  Fabio A. Cifuentes-Jaramillo |  12/04/2024

Guillem Vila Ribas | 14/05/24 Segurament soc l'últim en aquest oceà d'articles digitals que publicaré alguna cosa sobre les eleccions d'aquest diumenge. N'hi ha hagut de tota mena, dels que només expliquen el que ha passat, els que busquen les justificacions en milers i milers de mapes, gràfiques, formatges, etc., i dels que s'han aventurat a opinar tant de forma positiva com pessimista. Cartell de les eleccions al parlament de Catalunya fet per la Generalitat En aquest, jo només em dedicaré a explicar el meu punt de vist, tenint en compte que pertanyo a una generació polititzada pel procés que sí que creia amb la seva agència trencadora i transformadora, sempre que anés de la mà d'unes polítiques de justícia social que ataquessin als problemes de la classe treballadora. Representants d’una vuitantena d’entitats en la manifestació contra el Hard Rock a Tarragona. Font: ACN Com podeu intuir, doncs, per mi fou una nit electoral molt complicada. Ara per ara, malgrat que estem patint una crisi ambiental sense precedents, una crisi social on hi ha desnonaments cada dia, els preus pels núvols i una pobresa enquistada en el moll de l'os del capitalisme; i una crisi nacional – cultural en la qual el català està esdevenint llengua minoritària i estem perdent sobirania nacional; com bé s'ha dit, ens hem despertat tenint el un Parlament “més de dretes i espanyolista que mai” (Laia Estrada, CUP). Projecte del Hard Rock a Tarragona. Font: Voz Pópuli Ha guanyat la política del desarrollismo, de la destrucció d'entorns naturals com La Ricarda per afavorir el turisme, de macrocasinos com el Hard Rock que trinxen el territori i els drets socials més bàsics, i la política de l'abandonament a la defensa històrica de la nostra llengua i cultura. Aquest diumenge s'ha complert una de les últimes etapes del "Proyecto Cataluña", organitzat des de la Moncloa per desarticular l'eix nacional propi i així conformar-nos com a societat amb petites victòries que poc afavoreixen al conjunt de les classes populars catalanes. I és que, amb les dades a la mà, ens trobem amb un arc parlamentari que fa por: Resultats eleccions catalanes 2024. Font: Generalitat de Catalunya Per començar, ens trobem un PSC, més espanyolista i neoliberal que mai, sent el guanyador absolut de les eleccions per primera vegada en vots i escons, representant el 27.96 %. Resultats eleccions catalanes 2024. Font: Generalitat de Catalunya Si li sumem en aquest percentatge els vots del PP (10.97 %), el qual ha sortit molt reforçat, i de l'extrema dreta de Vox (7.96 %), la qual s'ha mantingut forta, podem dir que l'espanyolisme de dretes suma el 48,89% dels vots, venint d'un 34,05 en les anteriors eleccions. Això ens hauríem de fer reflexionar a tots plegats sobre que hem fet malament. En un moment en què els partits que estan a favor de les polítiques d'esquerres han tingut una caiguda història, actualment la Cup, Erc i Comuns només representen el 23,62% de l'electorat, enfront del 72,28% que defensen polítiques de dretes (44,32% sense el PSC). Introdueixo aquí a Junts (21,61%) perquè, com bé va dir un amic meu: "la segona força és un senyor de dretes que l'únic bo que tenia és que actuaria en clau de país... Però no suma prou per fer-ho. Osigui, que bàsicament és un senyor de dretes més." D'aquesta manera, centrant-nos en l'eix nacional, com ja haureu llegit en molts articles, la situació ha estat també nefasta. La independència, com a projecte polític amb agència transformadora, ja no capta l'atenció d'una societat cada cop més apolítica, conformista i que reflecteix en les persones migrades els seus propis mals. El que em porta a parlar de l'entrada, de l'extrema-dreta "indepe" d'Aliança Catalana (3.78 %) marca blanca de Le Pen que, alçant l'estelada molt amunt, està normalitzant discursos xenòfobs que van contra la cohesió social i contra gran part de la nostra població, la qual, sí, és plural i diversa. Eleccions Catalanes 2024 a Argentona Font: Ajuntament D'argentona Finalment, Ciutadans (0,72%), els quals el 2017 van guanyar les eleccions a Catalunya amb 1.109.732 vots i el 25,37 %, van ser superats en vots per Pacma i no van ni entrar al parlament. Es podrien fer dues lectures d'aquest resultat. La primera és clara, com a projecte polític ha estat una mort més que anunciada que els ha fet desaparèixer de forma incontestable. Malgrat tot jo també hi faig una altra lectura. Aquesta formació política fou de les primeres a Catalunya a captar el vot d'aquesta "majoria silenciosa" que li deien, fent els mítings en castellà, atacant frontalment la llengua, la cultura, els mitjans audiovisual i l'establishment català en general. Totes aquestes propostes i formes d'actuar han traçat el camí de totes les formacions com PSC, PP i Vox, aconseguint així aquesta victòria actual. Ha mort el partit, no la idea. Jo no m'atreveixo encara a parlar de pactes, la cosa sembla molt complicada i incerta el que sí que està clar és que, ara sí que sí, benvinguts i benvingudes a la Comunidad Autònoma de Cataluña. Eleccions Catalanes 2024: La desarticulació del procés | Guillem Vila Ribas | 14/05/24

Guillem Vila Ribas | 02/01/23 | L'Holística Fotografia d'una manifestació del primer de maig Abstract: L'article qüestiona la vigència de la classe treballadora avui en dia. S'argumenta que, tot i la seva fragmentació i complexitat actual, la classe treballadora continua existint, especialment en períodes de crisi econòmica. Es posa de manifest la importància de reconèixer la despossesió i construir una consciència de classe per abordar les desigualtats del capitalisme i evitar discursos reaccionaris Ningú no s'atreviria a negar que vivim en un món desigual, un món fracturat per unes ferides que segueixen obertes a costa d'uns pocs privilegiats que se'n nodreixen per empoderar-se. És a dir, deixant de banda al·legories i metàfores, un món globalitzat i hiperconnectat sostingut gràcies a una divisió de la societat basada en classes socials fixes i hereditàries. Aquest posicionament analític, desenvolupat a finals del segle XIX, el qual ha estat més que estudiat i que va transformar el món al segle XX, s'ha anat desplaçant cap a la irrellevància, tant a l'acadèmia com als carrers. És per això que, en motiu del primer de maig, dia del treballador/a, em pregunto.... Existeix actualment una classe treballadora? Foto de Sergi Alcàzar (El Nacional) Com he comentat, la identitat de classe ha perdut el pes que tenia en el passat i altres lluites socials han pres més importancia, però, no és quelcom casual. La fi de la Segona Guerra Mundial va suposar un canvi en els poders geopolítics preexistents, traçant, així, un taló d'acer que va dividir el món amb dos blocs en conflicte, l’occidental capitalista i l'oriental marxista soviètic. Aquesta anomenada "Guerra Freda" es va lluitar tant en el camp de batalla, Corea i Afganistan, com en les ments dels habitants de cada òrbita. Amb aquest context, podem entendre com, amb l'afany de batre qualsevol element que sonés a socialisme o a comunisme (Navarro, 2016: 3), en els anys 50 als Estats Units i arreu del món occidental, es va iniciar un procés per redefinir el concepte de classe social. En aquest terme se li va eliminar tots els elements del llenguatge de conflicte col·lectiu, de la "lluita de classes", per passar a ser una simple descripció sociològica de la jerarquia social, definint-la només pel nivell de renda de l'individu, independentment de l'origen d'aquesta renda. Tal com diu Navarro: «De ahí la redefinición de las clases en clase alta, clase media y clase baja, que sustituían los términos de clase capitalista [...] y clase trabajadora, un cambio de gran importancia para enmascarar la dinámica de poder del orden capitalista » (Navarro, 2016: 4). Però d’on prové la idea de classe social? Com es varen formar? Tal com va explicar Thompson (1984): «Las clases no existen como entidades separadas, que miran alrededor, encuentran una clase enemiga y empiezan luego a luchar. Por el contrario, las gentes se encuentran en una sociedad estructurada en modos determinados (crucialmente, pero no exclusivamente, en relaciones de producción), experimentan la explotación (o la necesidad de mantener el poder sobre los explotados), identifican puntos de interés antagónico, comienzan a luchar por estas cuestiones y en el proceso de lucha se descubren como clase, y llegan a conocer este descubrimiento como conciencia de clase. La clase y la conciencia de clase son siempre las últimas, no las primeras, fases del proceso real histórico». (Thompson 1984: 37) Per tant, per estructurar una consciència de classe treballadora primer hem d'identificar els punts antagònics per tal de, des de la lluita política, reestructurar la consciència de classe. D'aquesta manera, una persona de classe obrera no ha de ser representada només per la falsa imatge d'aquell «hombre en trabajos mayoritariamente manuales y organizados en torno a sindicatos y partidos de clase que solían llevar la iniciativa de las luchas anticapitalistas», ja que, de fet, mai ha estat així. La classe proletària sempre ha estat diversa, des de camperols anglesos desnonats, fins als irlandesos expulsats i sotmesos, els heretges perseguits, els indis americans sotmesos, els negres esclavitzats de l'Àfrica occidental o les dones privades dels seus espais d'autonomia i poder. Com bé van dir, «Una hidra polimorfa y peligrosa de sujetos desposeídos y prestos a formar alianzas multiétnicas para rebelarse» (Linebaugh, P. i Rediker, M. 2005). Ilustració: Brenda Russel (La hidra de la Revolución) Per això mateix, és imprescindible la perspectiva històrica en l'anàlisi de classes ja que «les societats a les quals s'aplica no són sempre les mateixes» (Martínez-Cava, 2018: 5). Per exemple, amb el desenvolupament de la classe mitjana a mitjans i finals del segle XX semblava que la centralitat de la classe en l'anàlisi, com he comentat anteriorment, s'esvaeixia. Però és en els moments de crisi del capitalisme, com la del 2008, on la societat es despulla i es poden veure els seus ossos, les seves debilitats, deixant al descobert totes les desigualtats preexistents. És en aquest precís instant quan es pot desenvolupar la lluita real de classes i, com diu Thompson (1984), és en la lluita on es descobreix la consciència classe, en els que perden i en els que guanyen. Tot i que no tot és tan fàcil. La divisió de classes ha evolucionat i s'ha complicat tant com ho ha fet el capitalisme en si mateix, transformant-se en un sistema econòmic global, financer i on el mercat s'introdueix en espais personals com l'habitatge, «lo cual implica una espacialización de la desigualdad» (Martínez-Cava, 2018: 9). Un d'aquests fenòmens macroeconòmics que més ha sacsejat les relacions de classe és la financiarització, la qual ha permès «el ascenso de ciertos grupos sociales a costa de otros, o incluso inflando la posición social por el acceso al crédito para después sumergir a los individuos en el sobrendeudamiento y la pobreza.» (Martínez-Cava, 2018: 9). Tot això ens ajuda a traçar i comprendre les fronteres de les classes actualment per poder fer polítiques transformadores que abordin «la centralidad de la riqueza como principal determinante de clase y que proponga como sujeto transformador a los afectados por las múltiples dinámicas desposeedoras del capitalismo» (Martínez-Cava, 2018: 10). Així que sí, existeix una classe treballadora, però aquesta està desposseïda, desmoralitzada i conforme amb un sistema que entenen «como algo natural e incambiable» ( Martínez-Cava, 2018: 3). El repte que tenim, ara que venen eleccions, és poder organitzar i construir una forta consciència de classe abans que altres grups polítics aprofitin l'ocasió per buscar altres culpables de les seves desgràcies, fracturant encara més la «hidra polimorfa». Linebaugh, P. y Rediker, M. (2005) La Hidra de la Revolución. Marineros, esclavos y campesinos en la historia oculta del Atlántico, Barcelona, Crítica Martínez-Cava, J. (2018). La actualidad del concepto marxista de «clase social». Nous Horitzons, 218, 43-51. Navarro, V. (2016). ¿Existe la clase trabajadora? Diario Público, 28. Thompson (1984) Tradición, revuelta y conciencia de clase, Crítica, Barcelona Existeix actualment la classe treballadora? | Guillem Vila Ribas | 02/01/23 | L'Holística

Guillem Vila Ribas | 18/04/24 Tot el camp és un clam som la gent blaugrana. Tant se val d’on venim si del sud o del nord ara estem d’acord, estem d’acord, una bandera ens agermana. Foto pròpia: Penya Barcelonista de Sant Antoni Un dimarts 16 d’abril l’eufòria es desbordava pels carrers de Barcelona com un riu blaugrana. Una identitat que molts havien ja oblidat despertava els seus nens interiors, veient la televisió amb els seus pares, familiars i amics. Aquella sensació compartida que per cada minut que pasa es va fent més i més gran. Tot el món present es converteix en una dualitat polaritzada entre guanyar o perdre, no hi ha punt entremig. El partit comença i els crits comencen a rebotar contra una pantalla penjada al sostre d’un local ple de gent units per un mateix sentiment, un mateix clam. I jo, com observador participant de la droga de la passió, contemplo aquell laboratori social de vida al límit. L’aigua tranquil·la i plàcida que feia uns minuts ocupava l’espai, es veu convertida en una mar bulliciosa i impredictible causada per la caiguda de la pastilla efervescent de la identitat. Un oceà de bombolles creant-se i explotant, el caos fet ordre, i després quan el partit acaba.... la calma. És un orgasme grupal de proporcions bíbliques. És, en definitiva, com ja vaig parlar en el podcast Nits de Bohèmia, l'Efervescència Col·lectiva d'un Clam I és que, algun moment t’has sentit extasiat en mig d’un concert, una manifestació, un partit de futbol i no sabies molt bé perquè? El cor se’t sortia per la gola, les llàgrimes et queien per les galtes i la sang et bullia en les artèries. Era una intensitat no només teva, sinó també, dels que t’envoltaven, una sensació irracional, un comportament gregari. El gregarisme, segons William Donald Hamilton, en l’article “Geometry for the selfish herd” (1971), és el comportament que tenen els individus d’un grup o comunitat d’actuar junts sense una direcció planificada, com un remat que esdevé una entitat unitària en moviment conjunt. El ramat d'ovelles al Pla d'Anyella El terme s’utilitza en ovelles, però també en humans durant activitats o situacions com les bombolles financeres, les manifestacions al carrer, esdeveniments esportius, i, fins i tot, presa de decisions, judici i formació d’opinió, cosa que podem veure en les xarxes socials. Sabent això, podríem suposar que tot el que ha dit aquest biòleg és la justificació del que sentim, que és un fenomen natural que ens fa seguir al remat però... hi ha coses que ens manquen en aquesta explicació. No em diu perquè sento aquesta opressió al pit quan el meu equip preferit marca un gol i jo ho celebro amb els meus companys i compatriotes al camp nou. No raona sobre perquè les fangirls i fanboys comencen a cridar en només aparèixer el seu cantant idealitzat. I per entendre-ho ens hem d’enforcar en la raó d’aquesta unió entre complets desconeguts, la qual inicialment es troba en el fet de la identitat. Una de les coses que m’han quedat més clares de la carrera d’Antropologia que he estudiat és que els humans, en major i menor mesura som essers socials, però també essers classificatoris. Cadascú té els seus marcs mentals amb límits més flexibles o més ferms, però tots classifiquem per així poder saber a on pertanys. Però per crear-se un grup social primer s’ha de localitzar l’alteritat, qui representa aquest altre del qual ens estem distanciant, i quan haguem trobat al diferent podrem vislumbrar qui pertany al nostre clan, a la nostre tribu, al nostre cercle social. Hi ha multiplicitat de cercles, poden ser familiars, d’amistats o per temàtiques concretes (Religió, cultura, nació, esport, etc). Partint d'aquest marc, el que he pogut observar durant la meva estada de dos dies de treball de camp en una penya barcelonista és que, a part de ser espais per gaudir d’un esport que t’agrada, són espais de trobada on la comunitat porta a terme les seves pràctiques i rituals de transcendència, on donen imatge als seus deus i mites (estàtues dels presidents del barça, el carnet d’identitat del Messi mida pòster, banderes, colors, bufandes centenàries, etc.) i on recreen la seva pròpia identitat col·lectiva. Foto pròpia: Barcelonistes a la primera part celebrant que estaven guanyant Una de les coses que més m’interessa del sentiment de pertinència que té l’esport, en aquest cas el futbol, és l’ús fonètic de la primera persona del plural. Quan un equip guanya o perd, no ho fan només els 11 jugadors/es que estan al camp, no ho fa només tot l’equip que hi col·labora, sinó que guanyen o perden tots aquests seguidors que ho veuen des del seu sofà, des del bar o des del lavabo. Un recurs fonètic que t’allibera de l’ego i ens converteix en un cúmul autoconscient d’agència pròpia. I avui, dos dies després d’haver perdut aquell partit que tant va emocionar, encara es veuen les restes del dol que el barcelonistes estan vivint i que durarà temps. Finalment dir, però, que entenc perfectament com aquesta efervescència col·lectiva desperta aquests sentiments d’eufòria als que ho viuen, ja que fins i tot jo, que mai he estat un fidel seguidor del futbol, em vaig contagiar de les expectatives, la il·lusió, la ràbia i la pena que com un remat gregari ens va unir en un sol clam insultant al Dembele. William, D., Hamilton. (1971). Geometry for the selfish herd.. Journal of Theoretical Biology, 31(2):295-311. doi: 10.1016/0022-5193(71)90189-5 Etnografia d'un clam | Guillem Vila Ribas | 10/04/24