Entrevista a Xavier Ulled Bertran (Director de l’Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya). Clara San Emeterio Pineda  | 14 /01/26 | L'Holística La recerca d’investigació en el món de la gestió cultural ha anat avançant des de l’objecte que s’exposava: des de gabinets de curiositats fins a sales d’exposició, on l’espai expositiu quedava subjecte a allò exposat i era només un mitjà. No obstant, des de fa molts pocs anys s’està posant al centre la figura del gestor cultural, del comissari, del públic i del format expositiu . En aquest cas, parlarem amb Xavier Ulled , Director de l’OPPCC, sobre els públics i els seus interessos.  El Museu de Guissona participa en la 7a edició de l'OPPCC | lleida.com És ben sabut que una institució cultural, igual que una obra d’art, no és re sense qui la miri. Al final, és l’espectador que li dóna aquell valor, com ve als programes de televisió o a les influencers. És l’atenció que se li dóna que un afer sigui rellevant. En aquest cas ens trobem amb l’Institut Català de Recerca del Patrimoni Cultural (ICRPC) ,  que és el centre de referència en el camp de recerca i divulgació sobre aquest camp . Posant al centre la voluntat i necessitat de fer recerca no només de l’objecte (allò que s’exposa), sinó també necessàriament dels mètodes, procediments i d’allò que ho sustenta, treballant des de la concepció i rellevància de les polítiques culturals que es duen a terme.  Dins de l’Institut de Recerca trobem el gran projecte de l’ Observatori dels Públics del Patrimoni Cultural de Catalunya (OPPCC) , una iniciativa amb la voluntat de treballar sobre el terreny dels públics generant rellevància a aquest agent que és actiu i present en la vida de la institució i que a part, ens pot generar una reflexió i millora en les metodologies de les polítiques culturals. L’Observatori proporciona eines i formació a les direccions de museus, centres i patrimonis culturals sobre les seves dades individuals i col·lectives generant una base de dades fiables i globals de Catalunya. Com expressa Xavier Ulled: “ el que fem és proveir de coneixement dels públics i de les imatges, a les administracions que gestionen els museus i a les direccions dels museus. ” Tot i que la seva tasca és molt contemporània ja que les primeres dades publicades són del 2016. Un dels èxits més grossos que han aconseguit, segons en el Pol Casals, investigador de l’Observatori (2024), és que tots els centres utilitzin el mateix model pel recompte de visitant, seguint el mateixos ítems d’interès per a poder fer posteriorment l’estudi.  Afluència de públics Una preocupació latent en l’àmbit de la gestió cultural i en els museus és l’afluència de públics. Una necessitat vital dels museus i centres culturals és generar un públic fidel que visiti i revisisti les exposicions que es duen a terme i la programació establerta (activitats, tallers, etc.). En aquest cas, hi ha la necessitat doncs d’establir un vincle amb aquella població local del barri, ciutat o poble en el que està situada la institució en qüestió; ja que “no funciona només sinó que són relacions a llarg termini, per això és molt important conèixer quina gent tens al voltant per saber adreçar, [...] entendre les comunitats a les que vas però implicar-les.” ( Xavier Ulled, 2025).  Moltes institucions opten per generar programacions, en el cas de l’art contemporani, amb la implicació de la població de la ciutat o poble, ja sigui amb la co-creació conjunta amb entitats que habitin el mateix espai o bé generant activitats que impliquen directament aquell segment de la població. De fet, com menciona Ulled, no existeix un “públic” sinó que hi ha “públics”, per això mateix presideix el títol aquest plural. Cada persona individual esdevé un públic ja que, tot i que es poden agrupar en diferents blocs (i al final és com es divideixen les estadístiques ) pot ser que un mateix visitant estigui travessat per diferents eixos identitaris. Això també és important d’entendre a l’hora de treballar i posar al centre aquesta figura dels públics.  OPPCC | icrpc.cat La cultura és identitat, individual i col·lectiva, que genera una trascendència en el lloc on habita i en les persones que la fan present . Segons Moisés Esteban Guitart (2012), a la seva Psicogeografia Cultural del Desenvolupament Humà , cada individu percep el món a partir de cinc elements “espai natural, institucions, artefactes, activitats i relacions socials” que configuren el seu “ paisatge psicològic”. L’autor el defineix com “allò que un percep i experimenta en relació a un determinat lloc ”, un concepte fenomenològic que “compagina certa experiència perceptiva [...] amb certa vivència psicològica”. Aquesta idea explica que no tothom entengui les institucions culturals de la mateixa manera: cada persona hi arriba amb un bagatge emocional, social i vital diferent. Això queda reflectit directament en les estadístiques recollides per l’OPPCC dels últims anys: “ Segons els estudis que fem de participació cultural, més del 30% de la població de Catalunya diu que el   principal motiu pel qual no va a museus és que no els interessa  [...] I això per què passa? Doncs perquè no s'ha aconseguit arribar a aquesta gent, els textos no els atreuen, el concepte mateix de   museu no els atreu. ” (Xavier Ulled, 2025).  Aquesta manca d’interès acostuma a estar relacionada amb la falta d’experiències culturals significatives durant la infància. Estadísticament, aquelles persones que visiten museus d’adult ho fan perquè “de petit els ha visitat i ha tingut una bona experiència [...] sobretot des de la família”. Per això, el públic familiar té un paper fonamental en la formació d’hàbits culturals i en l’establiment d’un vincle positiu amb les institucions culturals.  Però per a que famílies puguin anar als museus, igual que tota la resta de públics cal que aquests siguin accessibles. Accessibilitat dels museus Tal com destaca Ulled durant l’entrevista, “d’accessibilitat hi ha molts tipus ”. Normalment es pensa només en l’ accessibilitat física (mobilitat, visió o audició), però també és important centrar-se sobretot en  l’accessibilitat cognitiva.  Aquesta no es dirigeix només a persones amb discapacitats, sinó a “totes aquelles persones [...] que no entén el que són els museus i no tenen cap problema”. Per això, un dels punts clau és “com escriure textos que siguin comprensibles i atractius per al públic”. De fet, encara hi ha museus , “en especial els museus d’art contemporani ”, que “encara no han fet aquest pas” d’elaborar cartells i textos accessibles per a tothom. Que el contingut estigui adaptat i sigui atractiu és molt necessari per a que la gent es senti convidada a anar al museu. OPPCC | icrpc.cat Aconseguir l’accessibilitat, física i cognitiva del visitant, hauria de ser un requisit indispensable per a tots els recintes culturals. Tot i així, implementar aquestes millores sovint es veu condicionat per la manca de recursos. Com explica Xavier Ulled, “ les plantilles estan infrarepresentades”, els equips van “fins al coll de feina” i és difícil dedicar temps a avaluar objectius i processos. Per això , “els museus fan el que volen i el que poden, més ben dit”, dins de les seves limitacions materials i de temps.  El concepte de museu i de vida cultural està en constant evolució i cada vegada més sotmès a una mirada crítica. De fet, “ normalment, la gran majoria de la població [...] el que volen fer al seu temps lliure [...] és, primer, passar-s'ho bé i, segon, socialitzar” (Xavier Ulled, 2025). Tanmateix, la imatge que molts associen als museus contradiu aquestes expectatives: “ un lloc on no podran parlar, no podran socialitzar, no és divertit, hi haurà un guarda que et farà callar”. Aquesta imatge antiquada del museu silenciós encara persisteix en alguns casos, però, com indica n’Ulled, “és un indicador molt positiu quan veus que la gent està assenyalant els quadres i està parlant entre ells; vol dir que allò els hi ha agradat. Això els ha despertat el seu diàleg i és molt interessant. La idea del museu en silenci ja està passada, en general.” Per tant, per connectar amb el públic actual cal transformar aquesta percepció rígida del museu i entendre’l com un espai viu, social i acollidor, alineat amb les necessitats reals de les persones.  Però dintre de tot aquest entramat, al final hi ha solucions i propostes de millora. En aquest cas l’Observatori extreu aquestes dades per a que les direccions treballin sobre aquestes, això també proporciona una voluntat de millora per part de tots els agents implicats. Cultura de l'avaluació No obstant, sí que és cert que un dels aspectes que encara està en evolució en l’àmbit de museus i centres patrimonials és la cultura de l’avaluació, ja que molts museus i centres no la tenen assolida com una part del procés.  “Què passa? En aquest sector es produeix molt: moltes exposicions, moltes activitats però l'avaluació que queda com l'última part de tot és que normalment no s'arriba perquè ja no hi ha recursos, perquè ja no hi ha temps... Però l'avaluació t'està dient què és el que funciona què és el que no funciona i serveix per millorar les futures exposicions o activitats o el que sigui . Per això una mica està l'observatori: els públics i l'avaluació. [...] Els millors projectes o els que ens entren més fruit ja comencen amb l'avaluació implantada des de les primeres etapes del projecte i això és important.” (Xavier Ulled, 2025).  Avaluant la qualitat als museus | Blog MNAC Paper dels serveis externalitzats Un altre aspecte sovint poc tractat és el paper de les empreses externes  i la implicació que haurien de tenir en la participació dels públics als museus. Tal com s’assenyala, “ el tema de les empreses externes és un tema important ”. Els projectes internacionals que han funcionat bé coincideixen que la participació i la relació amb els públics “ ha de ser un tema de l’organització, no pot ser només de la direcció ”. Tot i que la direcció és “ el principal motor de canvi ”, el procés s’ha d’integrar “ des de la persona de neteja fins al director o directora ”. Tanmateix, el model actual de moltes institucions depèn d’empreses externes amb “ personal rotant contínuament ”, sovint gent jove que “ potser està sis mesos i després canvia ”. Aquesta rotació constant afecta diversos aspectes de gestió, perquè quan una persona ja sap com funciona un programa o un procediment, “ canvia ”. Tot i que és una problemàtica coneguda, “ ara mateix no té pinta que hagi de canviar ”. Per això es considera essencial “ involucrar també a tot aquest personal ”, malgrat les dificultats estructurals, si es vol avançar cap a una institució cultural més cohesionada i realment orientada als públics.  Conclusions Al final, i concloent, l’OPPCC ha posat sobre la taula diverses problemàtiques que hi ha en l’àmbit de la gestió i les polítiques culturals, donant eines, recursos i formacions per a poder seguir treballant-ho i poder seguir evolucionant aquest concepte que actualment es troba en gran fase de canvi i de millora. El Xavier Ulled (2025) ens comenta que el que ell considera més profitós i satisfactori personalment són les jornades, ja que “ hem aconseguit que es reuneixi tot el sector de museus de Catalunya per parlar de públics un cop l’any” .  Aconseguir espais que siguin accessibles i amables i que convidin a tots els públics hauria de ser un objectiu de futur, com a ciutats, pobles i com a Catalunya. Posar esforços i voluntats en treballar sobre aquest terreny que té molt per desenvolupar i explorar. On el concepte ideal de museus i centres patrimonials és que estan connectats amb el seu entorn proper, on és un espai amable de visitar, on el personal està motivat i predisposat a acompanyar el visitant i on són espais de participació i socialització .    Són els museus espai de referència per a tots els públics? |   Clara San Emeterio Pineda     | 14 /01/26 | L'Holística

Rafa Rodríguez | 16/12/2025 Al llarg dels anys escoltem moltes cançons i melodies que mica en mica van generant records i connexions amb els moments viscuts. La música activa en nosaltres un conjunt de sentiments i emocions, en més o menys mesura, com la felicitat, l’eufòria, la ràbia o la tristor. Tot això provoca la creació de vincles inevitables que sovint es mantenen amb el pas del temps. La música esdevé, sense dubte, un mecanisme per transportar-nos allà on guardem les parts mes íntimes de nosaltres. És per això que quan un artista que ens ha acompanyat durant anys se’n va, tot i no haver-lo conegut mai en persona, experimentem una pèrdua extranya i paradoxal. No només perdem la seva veu i les seves futures cançons, també perdem aquella part de nosaltres amb la que ens connecta. Robe en un concert d'Extremoduro | RTVE La setmana passada vam conèixer la trista noticia de la mort de Robe Iniesta, líder la banda Extremoduro i un dels millor s poetes músics dels últims temps. "Soy poeta antes que roquero. Poeta, siempre poeta. Lo que pasa es que si fuera solo poeta, nadie vendría a buscarme" (Robe 1998). Aquest fet ens recorda que e ls que posen banda sonora a la nostra vida també son mortals i que quan marxen, amb ells se’ns en va una part irrecuperable del nostre temps. Però el millor homenatge que es pot rendre és pensar que la seva música encara continua viva i que cada vegada que l’escoltem, viatjarem a aquells moments, a aquelles emocions, a aquella versió de nosaltres que necessitava precisament aquelles paraules, aquella melodia, aquell ritme. En aquest sentit, mai no marxen del tot. "Hay que volar libre al Sol y al viento. Repartiendo el amor que tengas dentro" (Ama, ama, ama y ensancha el alma | Extremoduro 1992) Extremoduro: El silenci després de la música |  Rafa Rodríguez |  16/12/2025

Martí Carreras Gili | 03/12/ 25 | L'Holística Mesos després de l’última entrega per fi em proposo acabar el que va començar com una breu reflexió. Em pregunto si hi haurà algú interessat a llegir-la. Bé, si és així espero que no compti que aquest tancament donarà una resposta clara i definitiva al problema plantejat en aquell primer text de l’any passat. De fet, tenia l’esperança que abans no em poses amb la tercera part algú ja l’hagués resolt (i m’estalviés feina). Què voleu que us digui? Quan estic escrivint aquesta reflexió és juliol, fa calor i estic de “vacances”. Ni que comportar-se mandrosament fora un pecat. Per sort o per desgràcia, no he tingut notícia que la qüestió hagi estat recentment sol·lucionada, així que en parlaré un cop més abans de deixar el tema apartat durant un temps. Fisher, M. (2022). Realisme capitalista. Això sí, abans que res us faig un petit repàs del què comentava en articles anteriors. Tot i el resum us animo a repassar les altres dues publicacions, sobretot per refrescar la terminologia. Partia de la idea que la ciència-ficció promet al lector un viatge d’exploració cap a noves realitats. Malgrat això, segons l'anàlisi del món contemporani fet pel crític cultural Mark Fisher, totes les vies i mitjans per a pensar alternatives a la realitat actual estan bloquejades pel que ell anomena “ realisme capitalista ”. Per Fisher no podem imaginar sistemes alternatius, perquè inconscientment considerem el capitalisme en el qual vivim com l’estructura o les lleis bàsiques de la realitat mateixa. En el segon article presentava dues maneres d’entendre la ciència-ficció i explorava com es veien afectades pels plantejaments de Fisher. De les dues concepcions presentades únicament vaig arribar a explicar amb certa profunditat la ciència-ficció predictiva , és a dir, una manera d’entendre el gènere que es caracteritzava per posar el focus en la capacitat de la ciència-ficció per extrapolar el present amb l’objectiu d’imaginar, o predir, el futur. Un fet que l’abocava completament al bloqueig imaginatiu imposat pel “realisme capitalista”. Una alternativa a aquest model seria la ciència-ficció descriptiva, proposada per autores com Ursula K. Le Guin, la qual estableix l’analogia com el mitjà principal del gènere per desenvolupar les seves idees, en contraposició a l’extrapolació de la concepció predictiva. A simple vista l’analogia no sembla una eina pensada per imaginar nous mons, més aviat tot el contrari. Així i tot, pretenc defensar que es tracta d’una de les tècniques de la ciència-ficció amb més possibilitats de d’aconseguir-ho. L’analogia permet a la ciència-ficció posar la realitat en el punt de mira. I, un cop fet això, esquarterar-la. És a dir, separar-la en petites peces més manejables que l’autora de ciència-ficció pot recombinar i explorar al seu gust creant realitats de Frankenstein tot descartant algunes parts de la realitat original. Le Guin, U. K. (2019). La mà esquerra de la foscor   Ara bé, continuant amb la metàfora escorxadora, “anem per parts” a l’hora presentar aquestes idees. Les paraules d’Ursula K. Le Guin expliquen el funcionament d’una ciència-ficció descriptiva molt millor del que jo ho podria fer mai. En el següent fragment parla dels habitants del planeta Hivern, l'escenari principal de la seva obra “La mà esquerra de la foscor” : “Sí, és cert que la gent que hi apareix és andrògina, però això no significa que estigui predient que en cosa d’un mil·lenni tots serem andrògens; o que estigui declarant que ens hauríem d’espavilar i ser tots andrògens. Em limito a comentar, en l’estil peculiar, enrevessat i experimental propi de la ciència-ficció, que si ens observeu, en certs moments excepcionals del dia, en certes condicions meteorològiques, ja ho som, andrògens. No predic, ni tampoc no prescric. Descric.” (Le Guin, U. K., 2019: 333) Fredric Jameson anomena a aquest “ estil peculiar, enrevessat i experimental propi de la ciència-ficció" com a “Tècnica de la reducció de món” (Jameson, F. 2009: 319). Es tracta d’una manera de descriure molt particular, on mitjantçant la “reducció de món” l’autora descriu, intencionadament, la nostra realitat de manera parcial o reduïda. Per exemple, en el cas de “La mà esquerra de la foscor” (2019) se’ns presenta un món molt humà, però amb una absència significativa: el sexe i el gènere. La pregunta a respondre és la següent: Com pot ser que imaginar un món construït només amb algunes de les parts del nostre ser sigui un atac directe al “realisme capitalista” plantejat per Fisher? Fixem-nos que, amb la seva “reducció”, ens estan mostrant que són imaginables mons on no existeixen alguns d’aquells components que teníem completament naturalitzats. Uns components que creiem essencials per a l’existència de les societats dels éssers racionals o, fins i tot, de la realitat mateixa. Per mitjà de “l’extirpació quirúrgica de la realitat”  (Jameson, F. 2009: 323) es poden presentar nous escenaris mancats de factors com les relacions de producció actuals, la propietat privada o el gènere , per posar alguns exemples. En mostrar-nos un món sense ells la ciència-ficció ens permet veure que no són ni naturals ni necessaris sinó que són ideològics i accidentals. És així com la ciència-ficció pot revelar i superar el bloqueig de la imaginació exposat per Fisher. Moore, A., & Lloyd, D. (2015). V de Vendetta (I) Al còmic V de Vendetta, en V dèia que “ L’anarquia té dues cares: la creadora i la destructora. Així, els destructors tomben imperis; creen un llenç de runes sobre el que els creadors poden pintar un món millor” (Moore, A., & Lloyd, D., 2015: 222). Potser la ciència-ficció pertany només a la primera faceta. No puc demostrar que la ciència-ficció tingui una força creadora, però sí que sembla tenir tot el potencial per assumir un rol destructor. Un rol sense el qual és impossible que mai s’arribi a imaginar ni construir res de nou. La veritat és que aquestes idees em tranquil·litzen una mica. Doncs em proposen que si bé la ciència-ficció no és capaç per si sola d’imaginar un món millor sí que pot esdevenir una part necessària del procés per aconseguir-ho. La part encarregada de destruir, o desconstruir. Nota: M’agradaria avisar que en cap cas sóc un expert en temes literaris o filosòfics. Simplement, he volgut relacionar un dels productes culturals que consumeixo habitualment amb uns quants conceptes vagament filosòfics. Vaja, que heu de tenir en compte que les classificacions i l’ús dels termes i el significat que els dono són força personals i en cap cas acadèmics (de moment). També cal assenyalar que hi ha força generalitzacions en els tres articles i que, òbviament, tota la qüestió és més àmplia i complexa del que aquí pugui semblar. En definitiva, hi ha una única cosa de la qual estic bastant segur i és la de recomanar-vos fervorosament que llegiu ciència-ficció. Bibliografia: Fisher, M. (2022). Realisme capitalista. No hi ha alternativa?  Barcelona: Virus Editorial. ISBN 978-84-17870-19-5 Jameson, F. (2009) Arqueologías del futuro. El deseo llamado utopía y otras aproximaciones de ciencia ficción. Madrid: Akal. Traducció de Cristina Piña Aldao. Pàg. 319 Le Guin, U. K. (2019). La mà esquerra de la foscor  (B. Busquets, Trad.). Barcelona: Raig Verd. Le Guin, U. K. (2022) L’onada de la ment. Xerrades i assaig sobre l’escriptura, la lectura i la imaginació . Barcelona: Raig Verd Editorial, Traducció d’Elena Ordeig. Moore, A., & Lloyd, D. (2015). V de Vendetta. Part 1 (Colección Vertigo, Núm. 01). Barcelona: ECC Ediciones. ISBN 978-84-17509-87-3.   (III) Podem imaginar el canvi? És possible la ciència-ficció? O Margaret Thatcher té raó? |  Martí Carreras Gili    | 04 /12/25 | L'Holística

Miraré a la mar quan et trobi a faltar | Guillem Vila Ribas | 26/11/2025 El sol fred sorgia imponent un matí de novembre en la mar tèrbola del port de Barcelona. Les fulles dels arbres del Passeig de Gràcia, cansades d'un estiu intens i d'una tardor inusualment calenta, per fi decidien caure al plàcid somni del vent, descansar sobre els florits panots de la ciutat i convertint-se en adob perquè altres fulles tornin a brotar. Un cicle de vida que com una nòria sempre gira i gira, malgrat el canvi dels seus protagonistes. I jo, plantat en el bosc del meu subconscient, esdevinc un arbre de fulles caduques, de records de clorofil·la que aprenen a volar amb el vaivé del temps. Però en mi romana un manac de fulles perennes, inviolables a la virulència de la tempesta, records d'una vida marcats en ferro argent a la meva escorça i que acaben perfilant el meu ser. La tardor sempre ha estat una etapa de canvis, de destruir per tornar a construir, i aquesta serà difícil d'oblidar. Entre castanyes i bolets, entre somriures i llàgrimes, entre l'amor i la mort, entre la pèrdua i el retrobament; enmig de tot això decideixo arrelar-me en el sòl dels meus ancestres, deixar-me acaronar pel gèlid astre del cel, refrescar-me amb la gebrada de bon matí i des del turó més alt de Collserola, mirador de la imponent mediterrània, aprendre a escoltar-te.  . Quan esdevingui conscient de la teva absència, Quan cerqui dubtes en el meu subconscient, T'escoltaré en les onades. Quan les onades deixin d'arribar, Quan la sorra es geli en ple estiu, Sabré que ha arribat el moment. I quan et trobi a faltar miraré a la mar Miraré a la mar quan et trobi a faltar. Guillem Vila Ribas 28/10/2025 T'estimo avi. Miraré a la mar quan et trobi a faltar |  Guillem Vila Ribas |  26/11/2025

Martí Carreras Gili | 17 /09/25 | L'Holística Bones i màgiques nits, tardes, matinades, etcètera. Pot ser que no us hi hàgiu fixat, però en el títol de l’article hi ha un (II) amb el que es pretén indicar que aquest text és una segona part. Així que si no heu llegit la primera o si no recordeu de què anava us recomano que li doneu un cop d’ull - jo ho he hagut de fer diversos cops, així que no us preocupeu -. Vinga va! Aneu a la primera part , jo us espero aquí. Bé, ara que ja estem al dia reprenem la reflexió allà on la vam deixar. Acabava l’anterior text amb la depriment conclusió que segons el plantejament proposat per Mark Fisher la ciència-ficció no era capaç d’imaginar mons i realitats genuïnament noves. Per què considerava aquest fet com a depriment? Doncs perquè em semblava trist que la ciència-ficció no pogués complir amb el que a mi sempre m’havia semblat que prometia. Si volem dramatitzar-ho tot plegat, podríem dir que era un lector innocent i feliç que viatjava per planetes i galàxies molt i molt llunyanes fins que el concepte de realisme capitalista em va revelar que la novetat i exotisme que aquests llocs transmetien era només decorativa i superficial.  Escena a Coruscant de Star Wars. theconversation.com De sobte Coruscant, Arrakis o Hivern no eren més que còpies caricaturesques de la nostra realitat, en les quals imperaven les dinàmiques que li són pròpies. Davant d’això un pot preguntar-se: I ara què? Em sento traït i deixo de llegir ciència-ficció? O en continuo llegint, però deixant de considerar-la potencialment revolucionària? Una possible resposta, que en cap cas és definitiva, implica donar unes quantes voltes al tema, teoritzant i classificant una mica. Tanmateix, com que em sembla d’allò més prometedora us la vull exposar. Em sap greu, però si us fa mandra ara és el moment d'abandonar. Començaré amb la part de la classificació . Hi ha diverses maneres d’entendre o concebre la ciència-ficció com a gènere literari o cinematogràfic, sigui el que sigui un gènere. Aquí n’introduiré només dues que em semblen particularment útils per encarar el tema que ens ocupa. Les anomenaré concepció predictiva i concepció descriptiva. La concepció predictiva és la que he estat utilitzant majoritàriament fins ara i crec que sol ser la més comuna. Segons aquesta manera d’entendre la ciència-ficció la seva característica distintiva és que planteja realitats alternatives a l’actual, explicades i creades per mitjà de l’especulació científica (Alerta amb el “palabro”!). Especulació científica simplement fa referència a inventar-se qualsevol cosa relacionada amb la ciència o els futurs avenços tecnològics i científics. Sorprenentment, això pot generar que un mateix fenomen pertanyi a gèneres diferents. Quan la Vin projecta monedes i altres objectes metàl·lics utilitzant els seus poders alomàntics es considera fantasia, en canvi, quan en Magneto fa el mateix, però amb unes habilitats provinents d’una mutació genètica, és més proper a la ciència-ficció. Úrsula K Le Guin Una altra manera d’entendre la ciència-ficció és a partir d’una concepció descriptiva . Algunes autores han defensat que és la descripció, i no la predicció o l’especulació, la característica principal del gènere. En aquesta línia, són especialment notables les idees que l’autora Úrsula K Le Guin expressa a l'epíleg de la seva novel·la " La mà esquerra de foscor ". En aquest text Le Guin reflexiona sobre la seva feina com a escriptora de ciència-ficció i explica que considera la seva obra un " experiment mental" la funció del qual no és predir el futur sinó "descriure la realitat". D’aquesta manera Le Guin pretén allunyar-se d’aquells que entenen la ciència-ficció com a pura "extrapolació", posició que l’autora considera simplista: "Sovint es descriu, i fins i tot es defineix, la ciència-ficció com a extrapolativa. Se suposa que l'escriptor de ciència-ficció ha d'agafar una tendència de l'ara-i-aquí, purificar-la, intensificar-la per aconseguir un efecte dramàtic en el futur. <>. Es fa una predicció." ( Le Guin, U.K.2019: 329) És important fixar-se en el terme “ Extrapolació ”. Si hi pensem veurem que una predicció o una especulació científica és exactament això, sempre que comprem la idea de Fisher sobre que els autors tendeixen a perpetuar, o extrapolar, les dinàmiques del present en les seves invencions. De manera que tant la predicció, com l’especulació o l’extrapolació acaben desembocant en un mateix resultat, és a dir, en un mateix producte cultural. Un tipus d’obra literària que, de fet, ja té nom propi: la novel·la d’anticipació. Obres l’objectiu de les quals és el de retratar futurs possibles i realistes, o si més no fàcilment imaginables, i que no inclouen necessàriament invencions o innovacions de caràcter científic. Així doncs, envers l’extrapolació usada en una concepció predictiva, sembla que l’eina per excel·lència de la concepció descriptiva seria l’analogia . Aquesta la podem entendre com el plantejament de ficcions o situacions imaginades, que són un reflex de situacions presents o reals, i que permeten tractar el nostre món. ( Jameson, F. 2009: 323). D’aquesta manera, se’ns presenten dos camins per a la ciència-ficció, però en cap dels dos sembla que es recuperi la capacitat d’imaginar nous mons. Per una banda, hi ha el camí de l’extrapolació , on es perpetuen caricaturitzades o extremades les dinàmiques del present. Per l’altra, hi ha l’analogia , on es cerca tractar aquestes mateixes dinàmiques però decorant la reflexió amb elements científics i tecnològics exòtics. Escena de Mad Max. . hipersonica.com Dels dos, com a mínim es pot dir que el camí de l’analogia i la ciència-ficció descriptiva sembla més sincer, ja que no amaga que el món del qual parla no és altre que el nostre. A més, com defensa la mateixa Le Guin, l’ús de l’extrapolació sol dur a retratar futurs depriments, sovint directament distòpics. És curiós com en aquests futurs sol explotar abans el món que les ideologies i dinàmiques que l’han portat a la destrucció - consumisme, creixement perpetu, competència, etc.-. Caldria analitzar amb profunditat els sistemes imposats per l’Aunty Entity o l’Immortan Joe a Mad Max, però jo no diria que són cooperatives o que eliminen la propietat privada dels mitjans de producció. Tot i això, si algú amb més coneixements d'economia i política ho volgués estudiar a fons li estaria immensament agraït. Potser per això Fisher i Žižek diuen que "és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme" ( Fisher, M. 2016: 13) . Tenim la ideologia d'aquest sistema de producció tan naturalitzada i normalitzada que no podem imaginar un món organitzat sense ell , de manera que inconscientment pensem que només deixarà d'estar present quan deixi d'haver-hi món. Acabo aquí per no atabalar-vos més. Com a petit espòiler del següent i últim article d'aquesta trilogia us diré que el que intentaré defensar-hi serà que és en la concepció descriptiva on hem de situar les nostres esperances. Així que no només hi ha una nova esperança, també hi ha una esperança per a la novetat. Le Guin, U. K. (2019). La mà esquerra de la foscor (B. Busquets, Trad.). Raig Verd Editorial. Fisher, M. (2016). Realismo capitalista (C. Iglesias, Trad.). Caja Negra Editora. Jameson, F. (2009). Arqueologías del futuro: El deseo llamado utopía y otras aproximaciones de ciencia ficción (C. Piña Aldao, Trad.). Akal.   Podem imaginar el canvi? És possible la ciència-ficció? O Margaret Thatcher té raó? (II) |  Martí Carreras Gili    | 17 /09/25 | L'Holística

Martí Carreras Gili | 20 /11/24 | L'Holística Avui en dia, el terme ciència-ficció ressona a quasi tothom. I és que en l'imaginari col·lectiu ja hi ha mil i una imatges que associem a aquest gènere, ja siguin les espases làser de "Star Wars"*, la salutació vulcaniana de "Star Trek", la TARDIS pilotada pel Dr. Who o el submarí Nautilus  imaginat per Jules Verne a "Vint mil llegües de viatge submarí". Si això és així és perquè la ciència-ficció, que sovint s'ha considerat un gènere menor,  és ara una part més de la immensa oferta de productes culturals (llibres, sèries pel·lícules, funko-pops, etc.) que tenim al nostre abast i que lluiten per captar la nostra atenció. Tanmateix, el que vull preguntar-me en aquesta sèrie de reflexions - o opinions - és si, tot i l’aparent creixement del gènere, encara és possible escriure ciència-ficció . És per això, que aquest primer article  servirà per presentar una de les principals amenaces a la creativitat dels autors.  Imatge extreta de: https://www.espinof.com/ El 2009 el filòsof i crític cultural britànic Mark Fisher publicava una obra titulada "Realisme Capitalista: No hi ha alternativa?" on recollia les seves reflexions al voltant de la teoria que dona títol a l'obra. En paraules del mateix Fisher, la tesi principal d'aquesta teoria és que des de finals dels anys 70 cap endavant vivim dominats per "la idea molt difosa que el capitalisme no només és l'únic sistema econòmic viable , sinó que fins i tot és impossible imaginar-li una alternativa".   El domini d'aquesta idea i del sistema socioeconòmic actual és possible perquè ha aconseguit presentar-se a si mateixa com a quelcom no ideològic sinó absolutament natural. A causa d'això, podríem dir que tots propaguem i perpetuem la idea de manera quasi inconscient, ja que pren la forma del sentit comú. De la mateixa manera que sabem que el sol surt cada dia, sabem que la propietat privada és inherent a l'ésser humà.  Per Fisher i altres autors la manifestació més evident d'aquest fenomen es troba en un famós eslògan atribuït a l'administració de Margaret Thatcher: "There is no alternative" . O dit clar i català "No hi ha alternativa". És a dir, no hi ha alternativa a la desregulació de l'economia, no hi ha alternativa a la deslocalització, no hi ha alternativa a la disminució de les proteccions socials, en resum: no hi ha alternativa a la nostra manera de funcionar actual. Imatge extreta de: https://criticallegalthinking.com/ Bé, les persones que fent-me un vot de confiança hagin superat aquest mur de cites, referències i conceptes un xic més rebuscats, suposo que estaran preguntant-se que té a veure tot això amb els llibres de ciència-ficció. La relació apareix si entenem la literatura de ciència-ficció com aquella on l'acció gira al voltant de les situacions imaginàries provocades pels avenços científics que l'autor s'inventa, com el ja anomenat Nautilus  de Jules Verne o els humans genèticament modificats per ser hermafrodites d'Ursula K. Le Guin. Amb aquestes eines sembla que els escriptors poden crear nous mons, sovint llunyans en el temps o l'espai, i poblar-los d’habitants exòtics amb vides i realitats aparentment molt diferents de les nostres.   Si acceptem aquesta definició, tot i la seva poca sofisticació, i, a la vegada, fem nostra la tesi del realisme capitalista de Fisher, que fent memòria diu que no som capaços d'imaginar alternatives a la nostra situació actual, hem de concloure que tots els escenaris que la ciència-ficció pugui inventar no seran sinó versions del nostre present maquillades amb tecnologia futurista. En altres paraules, la ciència-ficció en el marc del realisme capitalista  sembla incapaç d'imaginar res radicalment nou, ja que els autors repliquen inconscientment la dinàmica del nostre sistema actual en tot el que imaginen. Com a amant i fanàtic de la ciència-ficció aquesta conclusió em resulta d'allò més depriment. És per això que en el següent article explorarem no només si és possible per aquest gènere literari escapar del destí fatídic que el realisme capitalista  li pronostica sinó, fins i tot, si és possible que la ciència-ficció sigui un dels pocs gèneres capaç d'alliberar-nos.              Mentrestant: el debat està servit! Fisher, M. (2016). Realismo capitalista. Buenos Aires: Caja Negra Editora. Traducció de Claudio Iglesias.   Podem imaginar el canvi? És possible la ciència-ficció? O Margaret Thatcher té raó? (I) |  Martí Carreras Gili    | 20 /11/24 | L'Holística

Amor i pàtria | Guillem Vila Ribas | 11/09/2025 Manifestació juvenil de l'organització Arran el 2018. @Arran_jovent Quants anys han de passar, sotmesos al plany del dol, perquè decidim alçar el vol i de les cendres tornar a començar? Quants anys han de passar per recuperar l'orgull de pàtria? Que de la cultura en fem indústria i de la terra raons per anar a la lluita. Car no som res si no som poble Poble obrer, poble nostre, de l'artesà fins al sastre. Fem tremolar les cames del noble. En el teu llit farem història somnis rebels, amor en discòrdia. Són dos amants en construcció. Amor i pàtria, anhels de revolució. De mitjanit, sota la llum dels astres, s'uniran en una de les més belles danses. De cor s'abracen, de ment s'exciten. I combatin contra el consum, comparteixen. La terra, com el cos, lliure sempre. La terra, com l'amor, lliure sempre. La terra, com el poble, lliure sempre. Amor i pàtria | Guillem Vila Ribas   | 10/09/2025

Una mirada humanista per a una cultura digital amb impacte Clàudia Ferrer Bolaños | 24 /07/25 | L'Holística Abstract: En un món cada cop més digitalitzat, les humanitats i l'antropologia ofereixen eines crucials per entendre i transformar la cultura tecnològica contemporània. Aquest article reflexiona sobre el paper de l’antropologia en l’àmbit de les humanitats digitals, i proposa una aliança entre pensament humanista i el disseny tecnològic per generar impactes socials reals. A través de conceptes com la recerca qualitativa, el disseny centrat en les persones i l’etnografia digital, s’explora com la mirada crítica i situada de les ciències socials pot contribuir a crear tecnologies més inclusives, habitables i sensibles al context social i cultural. S’hi defensa la necessitat d’incorporar aquesta mirada en els processos de creació i gestió tecnològica, especialment en projectes amb impacte social i comunitari. Vivim envoltats de pantalles, algoritmes i interfícies. Les nostres converses passen per canals digitals, els nostres desitjos es perfilen mitjançant cookies i el nostre temps, sovint, es consumeix en un scroll  infinit. Però en aquest context hipertecnològic, què poden aportar les humanitats i l'antropologia? Quina mirada ens cal per entendre —i transformar— la cultura digital que habitem? Antropologia i humanitats digitals: més enllà del romanticisme acadèmic En un món on la tecnologia avança a velocitats vertiginoses, sovint s’associa la reflexió humanista amb una actitud nostàlgica o purament teòrica. Res més lluny de la realitat. Les humanitats digitals són avui un espai d’intersecció latent: aquestes combinen anàlisi cultural amb dades, coneixement crític amb disseny tecnològic, pensament lent amb lògiques de plataformes. L’antropologia, en aquest marc, és una eina radical. Radical perquè va a l’arrel de les formes de vida. Perquè observa, escolta i interpreta allò que sovint passa desapercebut: els gestos, els rituals quotidians, les tensions invisib les. Aplicada a la cultura digital, pot detectar-hi patrons d’ús, imaginar nous dissenys socials i qüestionar els biaixos dels sistemes tecnològics. Cal repensar les tecnologies en pro de la cultura. ‘’Les noves tecnologies ja no poden ser pensades com a simples mediacions ja que construeixen i constitueixes noves formes, espais i temps de relació social, noves formes institucionals, noves categories d’aprehensió de la experiència personal i social, noves dimensions de la cultura.’’ (Merino, 2010, citat a Riverón Rodríguez, 2016, p. 4)  Per una tecnologia situada i socialment rellevant Dissenyar tecnologia no és només una qüestió d’enginyeria: és també un acte polític i cultural. Com podem assegurar que les plataformes digitals siguin inclusives? Que els serveis digitals públics no deixin ningú enrere? Que els algoritmes no perpetuïn desigualtats? Aquí és on el pensament etnogràfic i participatiu pren força. Des de metodologies com el UX Research , la recerca qualitativa o el disseny centrat en les persones, les professionals de les humanitats poden contribuir a crear entorns digitals més justos, comprensibles i empàtics.   Cultura digital: més que continguts, formes de vida Els entorns digitals no són neutres. Són espais habitats, amb normes no escrites, jerarquies d’atenció i formes de control subtil. L’antropologia digital ens ajuda a llegir aquests paisatges tecnològics com a escenaris culturals: llocs on es produeix identitat, afecte, exclusió o comunitat. Podem analitzar què fa que una aplicació comunitària funcioni realment, com es construeixen vincles emocionals amb les tecnologies, o per què certes narratives digitals generen adhesió mentre d’altres passen desapercebudes. Aquestes lectures poden orientar accions reals: des de polítiques públiques digitals més sensibles, fins a projectes socials amb impacte comunitari. Cap a una aliança transformadora Si volem una cultura digital més humana, ens cal una aliança: entre tècniques i reflexió, entre dades i context, entre desenvolupadors i antropòlogues. No es tracta de romantitzar la tecnologia, sinó de fer-la més habitable, més justa i més situada. Potser la pregunta no és només com la tecnologia transforma les nostres vides, sinó com podem transformar la tecnologia perquè estigui al servei de la vida en comunitat. I aquí és on les humanitats tenen molt a dir. Bibliografia Baraibar, Á.  (2014). Las Humanidades Digitales desde sus centros y periferias . En Humanidades Digitales: una aproximación transdisciplinar  (Anexo 2, pp. 7–15). Janus .   https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=5182603 Riverón Rodríguez, G.  (2016). La cultura digital en la sociedad moderna . RITI: Revista de Investigación, Tecnología e Innovación , 4 (8), 1–6.   https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/7242782.pdf Uzelac, A.  (2010). La cultura digital, un paradigma convergent on s’uneixen la tecnologia i la cultura: reptes per al sector cultural. A P. Alsina (Coord.), De la digitalització de la cultura a la cultura digital  [dossier en línia], Digithum , 12 . Universitat Oberta de Catalunya.   Antropologia en temps de pixels |   Clàudia Ferrer Bolaños | 24 /07/25 | L'Holística

La fragilitat d'una vida continguda en un beat | Crítica: Sirât (2025) | Guillem Vila Ribas La fragilitat d'una vida continguda en un beat. Guillem Vila Ribas EXCEL·LENT L'altaveu sonava fent tremolar els grans de sorra que el vent havien portat. La terra desèrtica bategava al tic-tac del temps que els quedava, immersos en una dansa tribal percussiva, abduïts del temps i el context complex que els tocava viure. Tràiler: La crítica de Sirât (2025): Avui, en una amagada sala entre carrerons de Sants, a la cooperativa Zumzeig , he anat a veure Sirât , la nova pel·lícula de Óliver Laxe , guanyadora del Premi del Jurat al Festival de Canes 2025. He decidit anar-hi sense llegir ni escoltar cap crítica. Sí que sabia que anava d'un grup de raves i que havia estat bastant polèmica, però no m'esperava la magnitud de la pel·lícula. Només amb els primers vint minuts ja em sentia completament immers en una experiència etnogràfico-sensorial. Laxe no ens col·loca com a espectadors omniscients davant d’una rave perduda al Marroc; ens fa entrar-hi, ens abdueix. Ens converteix en partícips del ritual que, entre tro i tro, sacseja els nervis de la consciència . Al llarg del film, es van desplegant pràctiques, creences i gestos que componen aquest col·lectiu underground, convertit aquí en subjecte d’una etnografia visual. Es nota el treball rigorós del director: més que representar, facilita l’autorepresentació (La majoria de personatges son interpretats per persones extretes de raves de tota Europa), fugint de l’exotisme o la mirada moralitzadora. Enmig d’aquest miratge sonor desèrtic emergeix la figura d’un pare ( Sergi López) i el seu fill (Bruno Núñez) , que arriben buscant la seva filla desapareguda, sospitant que pot trobar-se en aquella festa. Ells són el pont entre dues realitats: la quotidianitat que l'espectador coneix i l’univers alternatiu de la rave . La pel·lícula juga així amb l’alteritat, el desconcert i la distorsió perceptiva. A través de les peripècies d’aquesta família, assistim a un procés de comprensió i reconeixement —no exempt de dolor— cap a aquella cosmovisió, extranya en els seus ulls, que ha empès la seva filla a fugir. No puc dir gaire cosa més sense esbudellar tota la trama, però si que m'agradaria mencionar com és de curós el director fins i tot en decidir el nom de la pel·lícula. Sirât és una paraula àrab que significa “camí” i per a l'islam és un pont fi que uneix l'infern amb el paradís. Això agafa forma literal i simbòlica en el format routrip que després pren el film i què, entre el context global bèl·lic que ressona amb les nostres pors actuals i la fragilitat de la vida , ens fa ser conscients que les coses no han de ser sempre fàcils. Per acabar, voldria reivindicar el plaer d’anar al cinema i no saber què passarà. D’obrir els ulls i que et sorprenguin. Estic fart d'històries fetes en oficines, per empresaris que només veien el tràiler ja en saps el final. Sirât pot no ser una pel·lícula fàcil —és profunda, lenta, exigent, dura—, però és cinema en estat pur: valent, humà, autoral. No renuncia a l’espectacle, però l’articula des d’un altre lloc. Amb sentit. Al sortir de la sala les imatges impactants, el so immersiu i el missatge final no t'abandona durant setmanes. És això el que ha de ser el cinema, que no et deixi indiferent. En definitiva, és una porta a un món desconegut i una invitació a deixar-se endur. Com va dir Óliver Laxe en una entrevista , una de les consignes dels raveros és: "Hundimos nuestras cabezas en los altavoces para no escuchar como se derrumba el mundo". Fitxa Bàsica: Títol Sirât Any 2025 Duració 114 min País Espanya · França · Marroc Direcció Óliver Laxe Guió Óliver Laxe, Santiago Fillol  Repartiment Sergi López Bruno Núñez (Esteban) Jade Oukid Stefania Gadda Richard Bellamyun Tonin Janvier Joshua Liam Henderson Música Kangding Ray Fotografía Mauro Herce Companyies Filmes Da Ermida, El Deseo, Movistar Plus+, 4A4 Productions, Uri Films, Los Desertores Films AIE, Telefónica Audiovisual Digital Gèneres Drama · Intriga · Thriller · Road movie · Desaparicions · Música Sinopsi Un home (Sergi López) i el seu fill (Bruno Núñez) arriben a una rave perduda al Marroc. Busquen la Mar, la seva filla i germana, desapareguda fa mesos en una d’aquelles festes sense albada. Reparteixen la seva foto una i altra vegada, envoltats de música electrònica i d’un tipus de llibertat que desconeixen. Coneixen un grup de raveros i decideixen seguir-los fins a una última festa que se celebrarà al desert, on esperen trobar la jove desapareguda. (FILMAFFINITY) Premis Premi del Jurat a Canes 2025 · Cannes Soundtrack a Kangding Ray · Palm Dog 2025 (Pipa i Lupita) La fragilitat d'una vida continguda en un beat |   Crítica: Sirât (2025) | Guillem Vila Ribas

La finestra de la mar | Guillem Vila Ribas | 30/04/2025 Platja d'Ocata / Guillem Vila Les perspectives són com finestres. En elles mateixes hi pots contemplar la seva totalitat emmarcada en un ferro rovellat de dubtes sobre si hi ha alguna cosa més rere els maons que no puc veure. Qui em diu que si tiro a terra la paret que em limita, que no em deixa ser qui soc, no pugui gaudir d'una totalitat encara per explorar. Però aquí resisteixo, en la mundana existència de l'estar, còmode de sentits, sense saber tampoc quina altra materia convertir-me. Per això em refugio en l'abstracta nostàlgia d'un passat sense certeses amb la innocència de la buida transformació. On les palmeres que ara cobreixen la meva visió esdevinguin gegantines ballarines dansant al ritme del vent. On les ones que fa uns minuts m'han remullat els pèls del nas esdevinguin embats ferotges d'uns invasors sense rostre que amb el poder de les meves mans jo podria aturar. Vivint, doncs, en el búnquer surrealista del somni on em sento segur, on sento que puc canviar les coses. Avui he trencat una mica amb aquest monòton transcurs dels dies i m'he aventurat a gaudir amb mi mateix. Traçar una ruta, omplir una motxilla, posar-me a lloc i córrer. Corre en línia recta, sense mirar enrere. Córrer m'està ajudant últimament a trobar el meu lloc al present i desconnectar-me de l'endomorfisme mental de les xarxes. Un moment amb mi mateix i la música, fent una oda al meu cos, a estimar-lo i valorar-lo, demostrant que és capaç del que sigui. I quan no pot més, permetre's estirar-se a la blanca sorra del meu Maresme i sentir el batec de la mar sota l'astre del qual depenem per ser feliços. El pròxim pas és viatjar sol en terres llunyanes, una aventura, un repte, una meta, un procés. I així, de mica en mica, cop a cop, anem fent més gran la finestra, fins que se sembli més a una porta transparent. Finalment, em pregunto, quan rere aquesta hi hagi algú esperant-me, la deixaré entrar? Escrit un diumenge 20 d'abril, entre suor, sorra i rajos de sol acariciant-me l'esquena La finestra de la mar | Guillem Vila Ribas | 30/04/2025